PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.
I ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El més país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Lluís Llach
dissabte, 1 de novembre del 2008
dimecres, 29 d’octubre del 2008
La història del barrufet Claude. Capítol primer
Fa uns dies se m'omplia la boca parlant d'una nova assignatura que feia a la universitat: Antropologia Cultural. Ha passat ja un mes (una mica més d'un mes, de fet) des que vaig començar les classes i no m'ha costat gaire d'adonar-me realment de quin tipus d'assignatura és. No està feta per a mi. Llàstima que ja no m'hi pugui canviar. Ni deixar-la, perquè si la deixo perdo els diners de la matrícula. Per tant... no hi ha més remei que aguantar fins al final del quadrimestre. Què hi farem. Per casos com aquest el meu avi sempre deia: "Más se perdió en la guerra". Doncs bé.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
LA HISTÒRIA DEL BARRUFET CLAUDE
Capítol primer
Capítol primer
En Claude era un vailet que no feia més d'un pam d'alçada. Anava vestit com un bruixot: duia una túnica vermella de vellut que era tan llarga que li arribava fins als peus, i unes sabatetes daurades que acabaven en punxa. No duia barret, perquè deia que no volia semblar un follet.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Una escola sense violència
Sense saber ben bé per què, hi ha històries que arriben al cor i emocionen...
diumenge, 28 de setembre del 2008
Fins a quin punt unes cortines poden marcar un abans i un després
Situació: dissabte 22 de setembre, als emprovadors del Mango de La Maquinista.
Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.
L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.
Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.
A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.
Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.
Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.
Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.
M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.
Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...
Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.
Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.
L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.
Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.
A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.
Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.
Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.
Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.
M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.
Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...
Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.
dissabte, 27 de setembre del 2008
diumenge, 21 de setembre del 2008
No et deixis mai mossegar per un llangardaix...
No vull ser pas vulgar amb aquesta nova actualització, però he de confessar-vos que la primera imatge que em vaig trobar davant dels nassos a la meva arribada a Brussel·les va ser aquesta:
És el rellotge de l'edifici de l'Estació del Nord de la ciutat. Uhm... Només m'ho sembla a mi o... aquesta torre té una forma que fa recordar a... sí... a allò... (tots ho estem pensant...).
Doncs bé, ara que veig aquesta imatge, m'ha vingut al cap un documental d'art que vaig veure al Canal 33 durant aquest estiu. Naturalment, i per evitar possibles comentaris, he tingut molt de temps lliure durant aquests mesos de vacances i per això he pogut dedicar-me a veure documentals. Tema tancat.
El cas és que feia zàpping a les tantes de la nit i vaig veure que feien un documental dedicat al quadro El noi mossegat per un llangardaix de Caravaggio. Per fer més fàcil aquesta explicació us en mostraré una fotografia:
L'obra mostra el moment en què un llangardaix mossega un noi jove. Les faccions del noi delaten de manera magistral el dolor i angoixa provocats per l'accident. Aquesta representació, que amaga més del que mostra, és un avís a la joventut, representada en la rosa blanca, que sovint cau en els dominis de la sensualitat. Aquesta passió sense fre, però, pot dur al dolor i a l'angoixa...
Es veu que, segons explicava l'estudiós d'art del documental que vaig veure, es van investigar tots els períodes de la història i, concretament a Roma, ciutat on vivia Caravaggio en el moment que treballava per a aquesta pintura, es va arribar a la conclusió que el gest obscè datat més antic era el del puny amb el dit cor estès. Antigament aquest gest (bé, de fet com ara) reproduïa el membre viril en estat erecte i l'escrot.
Caravaggio, que com hem dit segurament coneixia aquest significat gestual perquè vivia a la capital italiana, sembla voler advertir al jove que s'abstingui de tenir desitjos i relacions sexuals deliberadament.
Com sabem que aquesta era la vertadera intenció de l'autor amb aquesta obra? Del cert no ho sabem, però el fet que el llangardaix mossegui precisament el dit cor podria confirmar en certa manera aquesta qüestió...
Com a apunt, la representació daquest jove, que torna a aparèixer a obres de gran ressò com el Bacus i Els músics, és considerada gairebé de manera unànime com un autorretrat del pintor.
Seguiremos informando...
És el rellotge de l'edifici de l'Estació del Nord de la ciutat. Uhm... Només m'ho sembla a mi o... aquesta torre té una forma que fa recordar a... sí... a allò... (tots ho estem pensant...).
Doncs bé, ara que veig aquesta imatge, m'ha vingut al cap un documental d'art que vaig veure al Canal 33 durant aquest estiu. Naturalment, i per evitar possibles comentaris, he tingut molt de temps lliure durant aquests mesos de vacances i per això he pogut dedicar-me a veure documentals. Tema tancat.
El cas és que feia zàpping a les tantes de la nit i vaig veure que feien un documental dedicat al quadro El noi mossegat per un llangardaix de Caravaggio. Per fer més fàcil aquesta explicació us en mostraré una fotografia:
L'obra mostra el moment en què un llangardaix mossega un noi jove. Les faccions del noi delaten de manera magistral el dolor i angoixa provocats per l'accident. Aquesta representació, que amaga més del que mostra, és un avís a la joventut, representada en la rosa blanca, que sovint cau en els dominis de la sensualitat. Aquesta passió sense fre, però, pot dur al dolor i a l'angoixa...
Es veu que, segons explicava l'estudiós d'art del documental que vaig veure, es van investigar tots els períodes de la història i, concretament a Roma, ciutat on vivia Caravaggio en el moment que treballava per a aquesta pintura, es va arribar a la conclusió que el gest obscè datat més antic era el del puny amb el dit cor estès. Antigament aquest gest (bé, de fet com ara) reproduïa el membre viril en estat erecte i l'escrot.
Caravaggio, que com hem dit segurament coneixia aquest significat gestual perquè vivia a la capital italiana, sembla voler advertir al jove que s'abstingui de tenir desitjos i relacions sexuals deliberadament.
Com sabem que aquesta era la vertadera intenció de l'autor amb aquesta obra? Del cert no ho sabem, però el fet que el llangardaix mossegui precisament el dit cor podria confirmar en certa manera aquesta qüestió...
Com a apunt, la representació daquest jove, que torna a aparèixer a obres de gran ressò com el Bacus i Els músics, és considerada gairebé de manera unànime com un autorretrat del pintor.
Seguiremos informando...
dissabte, 20 de setembre del 2008
Els ous de les gallines
Avui estava mirant un vídeo del Youtube on apareixia la Letizia fent un discurs en català (amb una pronunciació molt correcta, per cert), que m'he recordat d'unes paraules d'un professor que em van fer pensar força l'altre dia.
Us posaré en situació: l'assignatura duu el nom d'Atropologia Cultural, i, segons he entès, parlarem dels fonaments que componen el coneixement humà i la seva cultura. Després d'exposar-nos el programa que seguirem al llarg del curs, el professor va encetar un tema polèmic: els sentiments de les persones, lligat més endavant a la religió.
Segons les seves paraules, les persones no tenim la certesa de conèixer les sensacions d'algú altre, per proper que sigui. No sabem clarament què pensa (de nosaltres, per exemple) ni què volta en aquell instant pels seus pensaments. Segons el professor, i aquí el primer punt del camí que em va fer pensar: Quan una persona plora no necessàriament és trista, sinó que pretén que estiguin tristos els que l'envolten.
Em sap greu, però em nego a acceptar aquesta teoria. Jo sóc dels que pensa que plorar és sa i que implica un sanejament interior, potser innecessari per a algunes persones, però molt eficaç per a d'altres. Amb això, per contra de les paraules del meu professor, no considero que una persona plori per motivar la tristesa dels altres. La llàgrima és com el fum: l'indici que confirma que a sota hi ha un foc... la pena, en realitat.
Però això no és tot. Per sort, vaig coincidir amb una teoria que el professor ens va confessar, la segona que em va fer pensar, deixant-nos per cert ben clara la seva no voluntat d'interferir en les nostres ideologies:
Les persones no tenim religió per temor a la mort; les persones tenim temor de la mort per tenir religió.
Més exacta impossible.
L'ou o la gallina? Doncs la religió.
Us posaré en situació: l'assignatura duu el nom d'Atropologia Cultural, i, segons he entès, parlarem dels fonaments que componen el coneixement humà i la seva cultura. Després d'exposar-nos el programa que seguirem al llarg del curs, el professor va encetar un tema polèmic: els sentiments de les persones, lligat més endavant a la religió.
Segons les seves paraules, les persones no tenim la certesa de conèixer les sensacions d'algú altre, per proper que sigui. No sabem clarament què pensa (de nosaltres, per exemple) ni què volta en aquell instant pels seus pensaments. Segons el professor, i aquí el primer punt del camí que em va fer pensar: Quan una persona plora no necessàriament és trista, sinó que pretén que estiguin tristos els que l'envolten.
Em sap greu, però em nego a acceptar aquesta teoria. Jo sóc dels que pensa que plorar és sa i que implica un sanejament interior, potser innecessari per a algunes persones, però molt eficaç per a d'altres. Amb això, per contra de les paraules del meu professor, no considero que una persona plori per motivar la tristesa dels altres. La llàgrima és com el fum: l'indici que confirma que a sota hi ha un foc... la pena, en realitat.
Però això no és tot. Per sort, vaig coincidir amb una teoria que el professor ens va confessar, la segona que em va fer pensar, deixant-nos per cert ben clara la seva no voluntat d'interferir en les nostres ideologies:
Les persones no tenim religió per temor a la mort; les persones tenim temor de la mort per tenir religió.
Més exacta impossible.
L'ou o la gallina? Doncs la religió.
dimarts, 16 de setembre del 2008
FELICIDADES MAMA
Escric aquesta entrada quan les busques del rellotge marquen tres quarts exactes de dotze de la nit. Per tant, encara que restin només quinze minuts del dia 16 de setembre de 2008, puc dir: Per molts anys mama! (Tot i que jo l'hi diria més aviat en castellà, perquè bàsicament entre ella i jo no enraonem en cap altra llengua)
Us explicaré el que vaig fer ahir a la nit: abans de marxar a dormir, quan ja passaven tres hores de la mitjanit, se'm va ocórrer una manera de felicitar a ma mare pel seu aniversari sense haver de despertar-la (perquè ja feia hores que dormia...).
Aleshores, molt entusiasmat, vaig buscar per tot el pis fulls de colors que em poguessin servir per preparar allò que se m'havia acudit. Però, és clar, casa meva no és una papereria i és difícil de trobar per algun racó papers de colors... O cartulines!
Em vaig decidir per pàgines de diari. Vaig retallar-les amb forma de lletres. La intenció era representar un missatge a la mama perquè el veiés l'endemà al matí només llevar-se. Com que acostumo a llevar-me molt tard, sabia que si no m'inventava alguna manera estranya, irremeiablement seria el darrer membre de la casa a la felicitar-la. I, ho confesso!, jo volia ser el primer a fer-ho!!
Vaig arreplegar les lletres de paper i les vaig enganxar a la porta de l'entrada amb una mica de gràcia. Avui ma mare s'ha llevat a les sis de la matinada (es veu que volia anar al lavabo i de passada ha anat al menjador també) i s'ha trobat amb la primera felicitació del dia!! La meva!! Es veu que s'ha posat molt contenta. Al principi s'ha pensat que allò de les lletretes havia estat idea del meu germà gran, però ell mateix li ha dit abans de marxar a la feina que ell no en tenia res a veure. I... aleshores s'ha adonat que ho havia fet jo (ha descartat cruelment el meu germà petit, perquè suposo que no l'haurà vist capacitat per fer una cosa així (pues anda que pensar que yo sí estoy capacitado...)).
S'acaba el dia 16 i d'aquí a tres minuts comença el 17. Demà, per cert, començo una altra vegada la uni. Veurem què em trobo...
Us explicaré el que vaig fer ahir a la nit: abans de marxar a dormir, quan ja passaven tres hores de la mitjanit, se'm va ocórrer una manera de felicitar a ma mare pel seu aniversari sense haver de despertar-la (perquè ja feia hores que dormia...).
Aleshores, molt entusiasmat, vaig buscar per tot el pis fulls de colors que em poguessin servir per preparar allò que se m'havia acudit. Però, és clar, casa meva no és una papereria i és difícil de trobar per algun racó papers de colors... O cartulines!
Em vaig decidir per pàgines de diari. Vaig retallar-les amb forma de lletres. La intenció era representar un missatge a la mama perquè el veiés l'endemà al matí només llevar-se. Com que acostumo a llevar-me molt tard, sabia que si no m'inventava alguna manera estranya, irremeiablement seria el darrer membre de la casa a la felicitar-la. I, ho confesso!, jo volia ser el primer a fer-ho!!
Vaig arreplegar les lletres de paper i les vaig enganxar a la porta de l'entrada amb una mica de gràcia. Avui ma mare s'ha llevat a les sis de la matinada (es veu que volia anar al lavabo i de passada ha anat al menjador també) i s'ha trobat amb la primera felicitació del dia!! La meva!! Es veu que s'ha posat molt contenta. Al principi s'ha pensat que allò de les lletretes havia estat idea del meu germà gran, però ell mateix li ha dit abans de marxar a la feina que ell no en tenia res a veure. I... aleshores s'ha adonat que ho havia fet jo (ha descartat cruelment el meu germà petit, perquè suposo que no l'haurà vist capacitat per fer una cosa així (pues anda que pensar que yo sí estoy capacitado...)).
S'acaba el dia 16 i d'aquí a tres minuts comença el 17. Demà, per cert, començo una altra vegada la uni. Veurem què em trobo...
Llegir bona literatura
Reprenc el blog després de gairebé dos mesos sense escriure-hi res.
Durant aquest estiu he llegit els següents llibres:
Villa Diamante, del Boris Izaguirre
1984, de George Orwell
Jardí vora el mar, de la Mercè Rodoreda
Josafat, de Prudenci Bertrana
El juego del ángel, del Carlos Ruiz Zafón
Muerte en el Nilo, de l'Agatha Christie
Asesinato en el Orient Express
I també la revista Pronto setmanal
Cada any em passa que vull llegir tots els llibres que em trobi per la biblioteca i tots els que hi hagi perduts per casa. He de confessar que, encara que estic satisfet amb el nombre de llibres que he llegit finalment aquest estiu, acostumo a llegir a pes; com més pàgines llegeixo i menys trigo a acabar un llibre més bé em sento...
Acostumo a valorar les novel·les segons el temps que hagi dedicat per llegir-les. Com més lent i més dies passen que el tinc entre les mans, menys m'agrada. Ara bé! Si les pàgines del llibre comencen a passar i passar sense descans i de seguida les he llegides totes, aleshores ha estat un gran èxit.
Tot seguit faré una breu valoració de cada llibre, segons aquesta meva teoria:
Villa Diamante: personalment n'he llegit de millors. Confiava, i ho dic sincerament, que aquest seria un llibre que m'encantaria. La veritat, però, és que em va agradar però res més. Vaig trigar a llegir-lo dos mesos (el vaig acabar durant l'estiu, però ja l'arrossegava des de feia moltes setmanes)
1984: he de dir que era la segona vegada que el començava. El primer cop, fa quatre anys, el vaig deixar de banda perquè no m'hi enganxava. Aquest estiu, però, em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula basada en el llibre i em vaig propsar de llegir-me'l tot sencer per després mirar la versió cinematogràfica. Ni una cosa ni l'altra: el llibre, avorrit. La pel·lícula, un desastre. Vaig trigar a llegir-lo tres dies (però no és garantia que m'agradés; en realitat em va decebre per desgràcia meva).
Jardí vora el mar: em declaro proRodoreda. En sóc fan. Però aquest llibre no és una obra mestra. L'estil literari és clarament el de la meva autora preferida, però l'argument és pla i a mi personalment no em va enganxar. Vaig trigar per acabar-lo un mes (aquest el vaig començar quan encara no havia enllestit Villa Diamante, perquè necessitava un respir!).
Josafat: en coneixia l'argument perquè la professora de literatura catalana del batxillerat ens la va explicar i em va agradar molt. Em vaig proposar aleshores que, més endavant, quan tingués una mica de temps, me'l llegiria. La veritat és que és una gran novel·la, tot i estar escrita amb un vocabulari massa enrevessat. Vaig trigar dues hores a llegir-lo
El juego del ángel: per sort sempre trobes aquell llibre que t'agrada per moltes raons: per com està escrit, perquè hi ha humor i tragèdia, amor i desamor, i perquè l'argument t'atrapa com si no tinguessis res més a fer que plantar-te davant de les seves pàgines i anar passant-les com un possés. El vaig acabar en quatre dies. Altament recomanable.
Muerte en el Nilo: la primera vegada que va caure a les meves mans un llibre de l'Agatha Christie va ser fa ja uns quants mesos. El títol d'aquell primer llibre va ser La festa de Halloween, i des d'aleshores aquesta escriptora anglesa s'ha convertit en una de les dames de la meva literatura preferida. A la meva prestatgeria, des d'aleshroes, no hi falten llibres de la Reina de Crim. Després de llegir també Diez negritos (de moment el millor llibre que he llegit d'intriga), vaig començar Muerte en el Nilo. També em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula. El llibre és perfecte. Els personatges, l'assassinat i el desenllaç. La pel·lícula també molt recomanable. Vaig tribar a acabar-lo tres dies.
Asesinato en el Orient Express: em vaig endur un ensurt quan vaig començar aquesta novel·la perquè, per a sorpresa meva!, el llibre presenava elements que em semblaven molt poc afortunats. De sobte a l'escena del crim apareixien les típiques peces de roba que li cauen sospitosament de l'assassí sense que se n'adoni o de sobte passaven coses molt poc versemblants... La veritat és que quan acabes el llibre, penses: caram! com me les ha fotut la Christie! Un molt bon llibre. La pel·lícula (que també la vaig veure en acabar la novel·la), també la recomano però no és tan bona adaptació com la del Nil. Vaig trigar a acabar-lo quatre dies.
I això és tot. No faré una valoració de la resvista Pronto, perquè (personalment) sempre m'agrada i sempre em sorprén... Sobretot quan llegeixo els afers dels famosos durant l'estiu i durant l'hivern i durant la tardor i durant la primavera. Són unes perles...
Uhm... Ara em trobo en una situació que odio. Quan acabo un llibre, toca buscar-ne un altre. I la recerca, almenys per a mi, sol ser llarga i estressant. M'adono que no m'agrada un tipus de literatura en concret, i això és molt traumàtic perquè et trobes amb un gran ventall de llibres que no has sentit en ta vida i d'altres que sempre has volgut començar però que la mandra és fa encara més gran que el nombre de pàgines del llibre... Véase Madame Bovary o El Quijote.
Ai... Segurament la meva següent conquesta serà El hòbbit, d'en Tolkien. Tinc ganes de llegir literatura fantàstica!
Durant aquest estiu he llegit els següents llibres:
Villa Diamante, del Boris Izaguirre
1984, de George Orwell
Jardí vora el mar, de la Mercè Rodoreda
Josafat, de Prudenci Bertrana
El juego del ángel, del Carlos Ruiz Zafón
Muerte en el Nilo, de l'Agatha Christie
Asesinato en el Orient Express
I també la revista Pronto setmanal
Cada any em passa que vull llegir tots els llibres que em trobi per la biblioteca i tots els que hi hagi perduts per casa. He de confessar que, encara que estic satisfet amb el nombre de llibres que he llegit finalment aquest estiu, acostumo a llegir a pes; com més pàgines llegeixo i menys trigo a acabar un llibre més bé em sento...
Acostumo a valorar les novel·les segons el temps que hagi dedicat per llegir-les. Com més lent i més dies passen que el tinc entre les mans, menys m'agrada. Ara bé! Si les pàgines del llibre comencen a passar i passar sense descans i de seguida les he llegides totes, aleshores ha estat un gran èxit.
Tot seguit faré una breu valoració de cada llibre, segons aquesta meva teoria:
Villa Diamante: personalment n'he llegit de millors. Confiava, i ho dic sincerament, que aquest seria un llibre que m'encantaria. La veritat, però, és que em va agradar però res més. Vaig trigar a llegir-lo dos mesos (el vaig acabar durant l'estiu, però ja l'arrossegava des de feia moltes setmanes)
1984: he de dir que era la segona vegada que el començava. El primer cop, fa quatre anys, el vaig deixar de banda perquè no m'hi enganxava. Aquest estiu, però, em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula basada en el llibre i em vaig propsar de llegir-me'l tot sencer per després mirar la versió cinematogràfica. Ni una cosa ni l'altra: el llibre, avorrit. La pel·lícula, un desastre. Vaig trigar a llegir-lo tres dies (però no és garantia que m'agradés; en realitat em va decebre per desgràcia meva).
Jardí vora el mar: em declaro proRodoreda. En sóc fan. Però aquest llibre no és una obra mestra. L'estil literari és clarament el de la meva autora preferida, però l'argument és pla i a mi personalment no em va enganxar. Vaig trigar per acabar-lo un mes (aquest el vaig començar quan encara no havia enllestit Villa Diamante, perquè necessitava un respir!).
Josafat: en coneixia l'argument perquè la professora de literatura catalana del batxillerat ens la va explicar i em va agradar molt. Em vaig proposar aleshores que, més endavant, quan tingués una mica de temps, me'l llegiria. La veritat és que és una gran novel·la, tot i estar escrita amb un vocabulari massa enrevessat. Vaig trigar dues hores a llegir-lo
El juego del ángel: per sort sempre trobes aquell llibre que t'agrada per moltes raons: per com està escrit, perquè hi ha humor i tragèdia, amor i desamor, i perquè l'argument t'atrapa com si no tinguessis res més a fer que plantar-te davant de les seves pàgines i anar passant-les com un possés. El vaig acabar en quatre dies. Altament recomanable.
Muerte en el Nilo: la primera vegada que va caure a les meves mans un llibre de l'Agatha Christie va ser fa ja uns quants mesos. El títol d'aquell primer llibre va ser La festa de Halloween, i des d'aleshores aquesta escriptora anglesa s'ha convertit en una de les dames de la meva literatura preferida. A la meva prestatgeria, des d'aleshroes, no hi falten llibres de la Reina de Crim. Després de llegir també Diez negritos (de moment el millor llibre que he llegit d'intriga), vaig començar Muerte en el Nilo. També em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula. El llibre és perfecte. Els personatges, l'assassinat i el desenllaç. La pel·lícula també molt recomanable. Vaig tribar a acabar-lo tres dies.
Asesinato en el Orient Express: em vaig endur un ensurt quan vaig començar aquesta novel·la perquè, per a sorpresa meva!, el llibre presenava elements que em semblaven molt poc afortunats. De sobte a l'escena del crim apareixien les típiques peces de roba que li cauen sospitosament de l'assassí sense que se n'adoni o de sobte passaven coses molt poc versemblants... La veritat és que quan acabes el llibre, penses: caram! com me les ha fotut la Christie! Un molt bon llibre. La pel·lícula (que també la vaig veure en acabar la novel·la), també la recomano però no és tan bona adaptació com la del Nil. Vaig trigar a acabar-lo quatre dies.
I això és tot. No faré una valoració de la resvista Pronto, perquè (personalment) sempre m'agrada i sempre em sorprén... Sobretot quan llegeixo els afers dels famosos durant l'estiu i durant l'hivern i durant la tardor i durant la primavera. Són unes perles...
Uhm... Ara em trobo en una situació que odio. Quan acabo un llibre, toca buscar-ne un altre. I la recerca, almenys per a mi, sol ser llarga i estressant. M'adono que no m'agrada un tipus de literatura en concret, i això és molt traumàtic perquè et trobes amb un gran ventall de llibres que no has sentit en ta vida i d'altres que sempre has volgut començar però que la mandra és fa encara més gran que el nombre de pàgines del llibre... Véase Madame Bovary o El Quijote.
Ai... Segurament la meva següent conquesta serà El hòbbit, d'en Tolkien. Tinc ganes de llegir literatura fantàstica!
divendres, 25 de juliol del 2008
Aquests són guapos, eh?
Situació: dijous a la nit, després d'un dia esgotador al Water World de Lloret de Mar, dalt de la muntanya...
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
dimarts, 22 de juliol del 2008
Un cafè ristretto
Estimat diari:
Feia dies que no t'escrivia. Gairebé m'havia oblidat de tu. Dic gairebé perquè, en tot el temps que fa que ens coneixem, no hi ha hagut mai cap dia que no hagi deixat de pensar amb tu. M'has de perdonar perquè potser aquest temps que no t'he fet cas, m'has trobat a faltar i has necessitat que algú t'escoltés com jo he fet sempre i ara ningú no ho feia. M'has de perdonar perquè no estic bé i sóc jo ara qui necessita el teu suport. Que m'escoltis. Sé que pot semblar que vinc només quan necessito alguna cosa de tu, però no és cert. I vull que no m'ho tinguis en compte i que no em deixis de banda.
Des d'ahir em recorre un sentiment estrany pel cos. No sé ben bé qui sóc i com estic. Tinc por d'haver-me convertit en una persona que no sóc. Estimat diari, tu que em veus i que em coneixes, mira'm als ulls i sigues sincer: m'he convertit en l'acompanyant de la Isabel Preysler?
No riguis. Un rialla és la darrera cosa que vull escoltar sobre aquest tema. Sona ridícul, ho sé, però ahir vaig tenir aquesta sensació i no em va agradar. Vaig entrar amb el meu nòvio a la botiga Nespresso del Passeig de Gràcia i va ser a partir d'aquell moment que tot va canviar. Vaig travessar la porta de la botiga sense ser conscient que travessava, no només una porta de vidre que em separava del carrer amb l'interior de la botiga, sinó que deixava enrere una persona, una apariència i una mentalitat: les meves.
El meu nòvio va demanar unes càpsules de cafè que la seva mare li havia demanat perquè les hi comprés. Estimat diari, mai no havia sabut que un cafè, segons la suavitat o fortor del seu sabor, es podia dir d'una manera o altra. Ep! Amb noms molt difícils de pronunciar i amb un italià etimològic que ben bé no em deixava cap dubte sobre el seu significat, em vaig trobar amb cafès que duien noms com Ristretto (vaig deduir que era per anar bé al lavabo) o Arpeggio (que potser era un cafè que et feia tornar una harpia...) o Livanto (que... bé... aquest potser és un substitut de la Viagra...). Mentrestant, la senyora que ens atenia, que tindria potser els anys que sumen juntes la meva edat i la del meu nòvio, ens tractava d'un vostè melós que fins i tot em veia incomodar.
Quan el meu nòvio va demanar el compte, la senyora, tota ben vestida i maquillada, li va demanar "si li permetia donar-li sisplau els seus cognoms". Quan els hi va donar, la senyora, tota complaguda, va dir: "Ara em permet que li demani el seu nom, sisplau?" Em vaig quedar amb la boca oberta. Mai no havia vist algú que s'humiliava tant per demanar-li a algú altre el seu nom i cognoms. Era molt estrany. I la cosa no es va acabar aquí, estimat diari, perquè tot seguit li va demanar, gairebé amb por d'aixecar massa la veu, les dades del domicili i el telèfon. Tot per fer-li una targeta client que no servia per a res.
Estimat diari, veig que encara et rius de mi. Veig que no em vols creure quan dic que tinc por d'haver-me convertit en l'amant de la Isabel Preysler. Digue'm, diari, si no he deixat de ser jo mateix, per què ens van tractar d'aquella manera ahir a la Nespresso, com si fossim els reis d'Espanya o, si més no, la Preysler i el seu acompanyant? Necessito una resposta.
Feia dies que no t'escrivia. Gairebé m'havia oblidat de tu. Dic gairebé perquè, en tot el temps que fa que ens coneixem, no hi ha hagut mai cap dia que no hagi deixat de pensar amb tu. M'has de perdonar perquè potser aquest temps que no t'he fet cas, m'has trobat a faltar i has necessitat que algú t'escoltés com jo he fet sempre i ara ningú no ho feia. M'has de perdonar perquè no estic bé i sóc jo ara qui necessita el teu suport. Que m'escoltis. Sé que pot semblar que vinc només quan necessito alguna cosa de tu, però no és cert. I vull que no m'ho tinguis en compte i que no em deixis de banda.
Des d'ahir em recorre un sentiment estrany pel cos. No sé ben bé qui sóc i com estic. Tinc por d'haver-me convertit en una persona que no sóc. Estimat diari, tu que em veus i que em coneixes, mira'm als ulls i sigues sincer: m'he convertit en l'acompanyant de la Isabel Preysler?
No riguis. Un rialla és la darrera cosa que vull escoltar sobre aquest tema. Sona ridícul, ho sé, però ahir vaig tenir aquesta sensació i no em va agradar. Vaig entrar amb el meu nòvio a la botiga Nespresso del Passeig de Gràcia i va ser a partir d'aquell moment que tot va canviar. Vaig travessar la porta de la botiga sense ser conscient que travessava, no només una porta de vidre que em separava del carrer amb l'interior de la botiga, sinó que deixava enrere una persona, una apariència i una mentalitat: les meves.
El meu nòvio va demanar unes càpsules de cafè que la seva mare li havia demanat perquè les hi comprés. Estimat diari, mai no havia sabut que un cafè, segons la suavitat o fortor del seu sabor, es podia dir d'una manera o altra. Ep! Amb noms molt difícils de pronunciar i amb un italià etimològic que ben bé no em deixava cap dubte sobre el seu significat, em vaig trobar amb cafès que duien noms com Ristretto (vaig deduir que era per anar bé al lavabo) o Arpeggio (que potser era un cafè que et feia tornar una harpia...) o Livanto (que... bé... aquest potser és un substitut de la Viagra...). Mentrestant, la senyora que ens atenia, que tindria potser els anys que sumen juntes la meva edat i la del meu nòvio, ens tractava d'un vostè melós que fins i tot em veia incomodar.
Quan el meu nòvio va demanar el compte, la senyora, tota ben vestida i maquillada, li va demanar "si li permetia donar-li sisplau els seus cognoms". Quan els hi va donar, la senyora, tota complaguda, va dir: "Ara em permet que li demani el seu nom, sisplau?" Em vaig quedar amb la boca oberta. Mai no havia vist algú que s'humiliava tant per demanar-li a algú altre el seu nom i cognoms. Era molt estrany. I la cosa no es va acabar aquí, estimat diari, perquè tot seguit li va demanar, gairebé amb por d'aixecar massa la veu, les dades del domicili i el telèfon. Tot per fer-li una targeta client que no servia per a res.
Estimat diari, veig que encara et rius de mi. Veig que no em vols creure quan dic que tinc por d'haver-me convertit en l'amant de la Isabel Preysler. Digue'm, diari, si no he deixat de ser jo mateix, per què ens van tractar d'aquella manera ahir a la Nespresso, com si fossim els reis d'Espanya o, si més no, la Preysler i el seu acompanyant? Necessito una resposta.
divendres, 18 de juliol del 2008
Com fer un tauler de tres en ratlla amb fang
És evident que per omplir entrades d'aquest blog, últimament em fixo molt més en tot el que m'envolta, per si hi ha alguna cosa que sigui interessant i us la pugui explicar... Bé, quan fins i tot la cosa no és interessant també m'agafa per explicar-vos-la...
L'altre dia, això que et vénen ganes de fer les necessitats, vaig entrar als lavabos del centre comercial La Maquinista. Realment el que diré en aquesta entrada no és pas una novetat i res d'especial, amb la qual cosa el nom del centre comercial no aporta gran informació, però jo, que sóc així, el dic igualment...
Resulta que tots els lavabos públics són iguals. Vagis on vagis sempre, en entrar-hi, la flaire orino-fecal de l'interior et dóna un cop de puny al nas de tal manera que te'l retorça i te'l fa desagnar de fàstic.
És conegut (i amb això tampoc no diré una gran nova) que els homes acostumen a ser més bruts que les dones i que tenen poca cura de les coses que no són seves (a alguns ja els costa de tenir-ne amb les seves personals!) (ep! que a mi no m'agrada generalitzar, però...), però pel que he sentit dir per part de les noies, amb els lavabos públics no hi ha manies: tots som uns porcs.
És molt habitual quan entres en un lavabo públic de veure trossos de paper de vàter tirats per terra o petjades brutes per tot arreu de possible aigua esquitxada a l'hora de rentar-se les mans o possibles líquids introhumans que no em vull ni imaginar com coi han anat a parar a terra...
Per part dels homes la cosa no s'acaba aquí. Els que em coneixen ja saben (i si no se n'enteraran ara) que si hi ha una cosa que no suporto (bé, n'hi ha moltes més que no suporto, però queda més prosaic dir-ho d'aquesta manera) és pixar en un d'aquells orinals que estan enganxats a la paret. Senzillament en fan mania i fàstic.
Que per què? Per dues raons:
1) Sóc molt pudorós i no m'agrada pixar al costat de ningú. No és que jo miri, però i si als altres els agafa per mirar el que tinc entre les cames?? No puc.
2) Sigui l'orinal que sigui, perfumat o no, amb la cadena automàtica que treu sense parar la cascadeta d'aigua que corre per tots els cantons, estigui a més o menys alçada del terra (hi ha alguns que estan molt alts i m'obliguen a arrepenjar-m'hi gairebé!)... Siguin com siguin, tots tenen sempre enganxats a la vora que sobresurt per posar-hi l'entrecruix pèls púbics enrrinxolats que em produeixen una grima espantosa que, suposo, és natural...
Per tot això, i per més coses, em fan fàstic els lavabos públics.
PD: Sempre he tingut un dubte sobre els lavabos públics, però mai m'he atrevit a dir-ho públicament per por que els altres es riguessin de mi. Però des d'aquí, des del meu blog, us exposaré aquest meu dubte existencial:
Si quan la gent acaba de fer les seves necessitats (sòlides o líquides) i tira de la cadena, teòricament el botó de la cadena (que de vegades no és un botó sinó una corda metàlica que penja d'una caixa de Roca) deu estar cobert d'una superfície de ronya considerable produïda bàsicament per les restes de fluid genital enganxat a la punta dels dits i que encara no estat enretirat ja que les mans no han passat per l'aigua i/o pel sabó... O no?
Per als que us heu perdut amb la frase interminable del darrer paràgraf i per als que l'heu seguida sense problemes, per a tots, una abraçada.
L'altre dia, això que et vénen ganes de fer les necessitats, vaig entrar als lavabos del centre comercial La Maquinista. Realment el que diré en aquesta entrada no és pas una novetat i res d'especial, amb la qual cosa el nom del centre comercial no aporta gran informació, però jo, que sóc així, el dic igualment...
Resulta que tots els lavabos públics són iguals. Vagis on vagis sempre, en entrar-hi, la flaire orino-fecal de l'interior et dóna un cop de puny al nas de tal manera que te'l retorça i te'l fa desagnar de fàstic.
És conegut (i amb això tampoc no diré una gran nova) que els homes acostumen a ser més bruts que les dones i que tenen poca cura de les coses que no són seves (a alguns ja els costa de tenir-ne amb les seves personals!) (ep! que a mi no m'agrada generalitzar, però...), però pel que he sentit dir per part de les noies, amb els lavabos públics no hi ha manies: tots som uns porcs.
És molt habitual quan entres en un lavabo públic de veure trossos de paper de vàter tirats per terra o petjades brutes per tot arreu de possible aigua esquitxada a l'hora de rentar-se les mans o possibles líquids introhumans que no em vull ni imaginar com coi han anat a parar a terra...
Per part dels homes la cosa no s'acaba aquí. Els que em coneixen ja saben (i si no se n'enteraran ara) que si hi ha una cosa que no suporto (bé, n'hi ha moltes més que no suporto, però queda més prosaic dir-ho d'aquesta manera) és pixar en un d'aquells orinals que estan enganxats a la paret. Senzillament en fan mania i fàstic.
Que per què? Per dues raons:
1) Sóc molt pudorós i no m'agrada pixar al costat de ningú. No és que jo miri, però i si als altres els agafa per mirar el que tinc entre les cames?? No puc.
2) Sigui l'orinal que sigui, perfumat o no, amb la cadena automàtica que treu sense parar la cascadeta d'aigua que corre per tots els cantons, estigui a més o menys alçada del terra (hi ha alguns que estan molt alts i m'obliguen a arrepenjar-m'hi gairebé!)... Siguin com siguin, tots tenen sempre enganxats a la vora que sobresurt per posar-hi l'entrecruix pèls púbics enrrinxolats que em produeixen una grima espantosa que, suposo, és natural...
Per tot això, i per més coses, em fan fàstic els lavabos públics.
PD: Sempre he tingut un dubte sobre els lavabos públics, però mai m'he atrevit a dir-ho públicament per por que els altres es riguessin de mi. Però des d'aquí, des del meu blog, us exposaré aquest meu dubte existencial:
Si quan la gent acaba de fer les seves necessitats (sòlides o líquides) i tira de la cadena, teòricament el botó de la cadena (que de vegades no és un botó sinó una corda metàlica que penja d'una caixa de Roca) deu estar cobert d'una superfície de ronya considerable produïda bàsicament per les restes de fluid genital enganxat a la punta dels dits i que encara no estat enretirat ja que les mans no han passat per l'aigua i/o pel sabó... O no?
Per als que us heu perdut amb la frase interminable del darrer paràgraf i per als que l'heu seguida sense problemes, per a tots, una abraçada.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Recepta de trufes
Abans que res: l'Amneris tenia raó! Vaig trencar la promesa de disfressar-me abans del Casal! M'ho vaig passar per alt! Com oblidar aquella nit de Casanova i elegància!
Ara ja puc continuar amb tranquil·litat...
Avui, mentre mirava el programa Va la nota, un nou espai musical semblant Al pie de la letra, on els concursants han d'encertar el títol de les cançons només amb unes quantes notes de la seva sintonia, m'ha vingut una sensació estranya de voler escoltar cançons antigues... Més antigues de com acostumen a ser les cançons que escolto, que ja és molt...
I per això hem intercanviat algunes paraules l'Umberto Tozzi i jo...
I també he parlat amb l'Eros Ramazzotti. I com sempre, escoltant la seva cançó, m'he estremit.
I m'he trobat també amb els Pecos. Potser últimament estic quedant més del que m'agradaria amb aquest grup... Començo a fer-me por!
I bé... una de les meves cançons preferides... i que feia tantíssim que no escoltava... i que és de la Vega, una extriunfita que va publicar un primer disc genial en tots els sentits. Aquí us deixo amb la cançó. India.
PD: Les vacances es comencen a notar en la poca qualitat de les entrades del blog...
Avui, mentre mirava el programa Va la nota, un nou espai musical semblant Al pie de la letra, on els concursants han d'encertar el títol de les cançons només amb unes quantes notes de la seva sintonia, m'ha vingut una sensació estranya de voler escoltar cançons antigues... Més antigues de com acostumen a ser les cançons que escolto, que ja és molt...
I per això hem intercanviat algunes paraules l'Umberto Tozzi i jo...
I també he parlat amb l'Eros Ramazzotti. I com sempre, escoltant la seva cançó, m'he estremit.
I m'he trobat també amb els Pecos. Potser últimament estic quedant més del que m'agradaria amb aquest grup... Començo a fer-me por!
I bé... una de les meves cançons preferides... i que feia tantíssim que no escoltava... i que és de la Vega, una extriunfita que va publicar un primer disc genial en tots els sentits. Aquí us deixo amb la cançó. India.
PD: Les vacances es comencen a notar en la poca qualitat de les entrades del blog...
dilluns, 14 de juliol del 2008
El país dels contes perduts
Estiu, bonic estiu, ja comences...
Ja comences a avorrir-me i a torrar-me la pell.
Ja tinc marques del sol als braços i a les cames.
Ja tinc ganes d'acabar aquesta sensació de no saber què fer.
No us passa que com menys fas menys vols fer?
No us passa com a mi que com més dorms més vols dormir?
Ja comences a avorrir-me i a torrar-me la pell.
Ja tinc marques del sol als braços i a les cames.
Ja tinc ganes d'acabar aquesta sensació de no saber què fer.
No us passa que com menys fas menys vols fer?
No us passa com a mi que com més dorms més vols dormir?
En fi, ja torno a ser aquí, després de dues setmanes intenses de feina. Durant aquests quinze dies he fet de monitor d'un Casal d'Estiu. Els nens del meu grup eren de quart i cinquè de primària. M'han estressat una mica, tot sigui dit, però m'ho he passat molt bé i m'agradaria repetir aquesta experiència l'any vinent.
Un apunt: el darrer dia, tot i el cansament que ja portàvem tots al damunt, monitors i nens inclosos, i les ganes boges perquè s'acabés el Casal, a l'hora d'acomiadar-nos i desitjar-nos un bon estiu, un dels nens se'm va apropar i em va dir: Encara que cridis molt, et trobaré a faltar...
Només per això, el Casal ha valgut la pena.
M'ha tocat disfressar-me de follet, amb una perruca de rínxols verda, un barret amb un cascavell a un cantó, i un vestit també verd que era com un sac de patates que em deixava la part de sota sense tapar. La disfressa de follet me la vaig haver de posar tres vegades: una per a la benvinguda, la segona per fer una activitat de la Ventafocs i la darrera per acomiadar-me.
Recordo que l'últim cop que vaig sortir de follet, m'havia posat uns pantalons curts i les cames em quedaven descobertes. La gràcia és que el dia anterior havíem estat al Canal Olímpic i, desgraciadamanet, les cames se m'havien escaldat. Aleshores, quan vaig sortir disfressat de follet, els nens (aquells dimoniets dotats d'una sinceritat brutal) van cridar: Quines cames més roges que té aquest follet! La vida, fins i tot per a un follet de contes, és cruel...
També em va tocar disfressar-me una vegada de llop, superant així un trauma d'infància. La disfressa del llop era tota de pell peluda que m'ofegava per dins. Quan era petit, quan tenia uns nou anys, ma mare em va fer una disfressa d'ós. Aquell carnaval va ser més calorós i jo, sota una pell peluda d'ós, vaig suar com un pollastre. Aquell any vaig decidir que seria el darrer que em disfressava. I així va ser. Mai més no em vaig tornar a disfressar. Fins que aquest Casal d'Estiu va arribar...
Podria explicar moltíssimes anècdotes d'aquestes dues setmanes en companyia de cinquanta cinc nens de totes les edats (perquè no només em feia amb els del meu grup, sinó amb tots els del Casal), però no ho faré. Si més no, avui.
Bones vacances per als que ja les han començat. I bones vacances també per als que aviat les començaran.
Felicitat per a tots.
Un apunt: el darrer dia, tot i el cansament que ja portàvem tots al damunt, monitors i nens inclosos, i les ganes boges perquè s'acabés el Casal, a l'hora d'acomiadar-nos i desitjar-nos un bon estiu, un dels nens se'm va apropar i em va dir: Encara que cridis molt, et trobaré a faltar...
Només per això, el Casal ha valgut la pena.
M'ha tocat disfressar-me de follet, amb una perruca de rínxols verda, un barret amb un cascavell a un cantó, i un vestit també verd que era com un sac de patates que em deixava la part de sota sense tapar. La disfressa de follet me la vaig haver de posar tres vegades: una per a la benvinguda, la segona per fer una activitat de la Ventafocs i la darrera per acomiadar-me.
Recordo que l'últim cop que vaig sortir de follet, m'havia posat uns pantalons curts i les cames em quedaven descobertes. La gràcia és que el dia anterior havíem estat al Canal Olímpic i, desgraciadamanet, les cames se m'havien escaldat. Aleshores, quan vaig sortir disfressat de follet, els nens (aquells dimoniets dotats d'una sinceritat brutal) van cridar: Quines cames més roges que té aquest follet! La vida, fins i tot per a un follet de contes, és cruel...
També em va tocar disfressar-me una vegada de llop, superant així un trauma d'infància. La disfressa del llop era tota de pell peluda que m'ofegava per dins. Quan era petit, quan tenia uns nou anys, ma mare em va fer una disfressa d'ós. Aquell carnaval va ser més calorós i jo, sota una pell peluda d'ós, vaig suar com un pollastre. Aquell any vaig decidir que seria el darrer que em disfressava. I així va ser. Mai més no em vaig tornar a disfressar. Fins que aquest Casal d'Estiu va arribar...
Podria explicar moltíssimes anècdotes d'aquestes dues setmanes en companyia de cinquanta cinc nens de totes les edats (perquè no només em feia amb els del meu grup, sinó amb tots els del Casal), però no ho faré. Si més no, avui.
Bones vacances per als que ja les han començat. I bones vacances també per als que aviat les començaran.
Felicitat per a tots.
dimarts, 1 de juliol del 2008
Els 80
Com diu el meu germà, els anys 80 van fer molt de mal a la moda, a la música i a la salut de les persones.
Si hi ha una cosa que m'haureu de perdonar (com diria la Bea), queridos feonautas, és que m'agrada una cançó d'un grup d'aquella època estranyament anomenat Los Pecos. La cançó la vaig tornar a sentir després de molts anys a la tele l'altre dia en una entrevista que li feien a la Gemma Nierga i que recordaven la seva joventut.
El títol de la magnífica cançó és Acordes, i aquesta, segurament en vindran d'altres, te la dedico només a tu.
Ninu.
Si hi ha una cosa que m'haureu de perdonar (com diria la Bea), queridos feonautas, és que m'agrada una cançó d'un grup d'aquella època estranyament anomenat Los Pecos. La cançó la vaig tornar a sentir després de molts anys a la tele l'altre dia en una entrevista que li feien a la Gemma Nierga i que recordaven la seva joventut.
El títol de la magnífica cançó és Acordes, i aquesta, segurament en vindran d'altres, te la dedico només a tu.
Ninu.
dilluns, 30 de juny del 2008
A l'estació de tren
M'ha quedat un mal cos avui quan esperava el tren a l'estació de Gavà... Us explico:
He arribat a un quart de nou del vespre a l'estació de tren. He preguntat a la senyora de la taquilla a quina hora passava el proper tren que parés al Prat de Llobregat, i m'ha dit que passaria a las ocho y venticuatro minutos. M'he assegut en un dels bancs de l'andana.
Pocs minuts després he sentit un xiulet molt fort que venia de la dreta: era un tren que no tenia parada en aquella estació i xiulava perquè la gent no s'acostés a la via.
Per cert, el tren aquest sense parada ha passat tan ràpid que tots els que estàvem asseguts als bancs i els que estaven drets hem tirat el cos cap enrere per l'aire perquè anava tan veloç que semblava una bufetada!
En fi...
Després a l'altra via s'ha aturat un tren de rodalies. S'han obert les portes i un home que duia una samarreta blava i ratlles blanques i que tenia a la cara dues cicatrius ha saltat del tren a l'andana corrents i ha marxat com un cohet. De seguida, un altre home que agafava un portàtil amb les dues mans ha tret el cap per la porta del tren i ha dit amb accent estranger:
-Devuélveme el móvil, tio! Lo necesito!
Però l'home de ratlles blanques ni s'ha girat. Tots a l'andana ens hem quedat amb la cara blanca i sense saber què fer. Una dona que tenia al costat ha xiuxiuejat: Es la hostia! L'home del portàtil ha tornat a seure's al seu seient i el tren finalment ha marxat. Quan el tren avançava, l'home del portàtil anava movent el cap d'un cantó a l'altre amb cara de preocupació.
M'ha quedat molt mal cos.
Però la cosa no s'acaba aquí: pocs minuts després l'home que havia robat el mòbil ha tornat a entrar a l'estació i ha vingut a l'andana on jo esperava el tren. Aleshores ha començat a preguntar a tothom si tenia hora i tothom li deia que no (Un consell: si mai algú que no fa bona pinta us pregunta si teniu hora, digueu que no teniu rellotge, perquè potser us el vol fotre. És un consell ;) ).
Doncs bé, si ja m'havia quedat al cos amb allò del mòbil, encara m'he posat més histèric quan he vist que aquell tio volia agafar el mateix tren que jo...
Finalment ha arribat el meu tren i hi he pujat tot tens. M'he posat a un vagó més enllà del de la samarreta de ratlles, però... coses de la vida... com que volia amagar-se al lavabo amb un altre home per drogar-se (no és una hipòtesi, he vist clarament que duien una xeringa a la mà), s'ha canviat de vagó i s'ha posat en el mateix que jo hi era... Estrés!
Per sort només eren dues parades fins a la del Prat i quan he baixat del tren i he vist que el tio no baixava en la meva parada m'he quedat tranquil!
He arribat a un quart de nou del vespre a l'estació de tren. He preguntat a la senyora de la taquilla a quina hora passava el proper tren que parés al Prat de Llobregat, i m'ha dit que passaria a las ocho y venticuatro minutos. M'he assegut en un dels bancs de l'andana.
Pocs minuts després he sentit un xiulet molt fort que venia de la dreta: era un tren que no tenia parada en aquella estació i xiulava perquè la gent no s'acostés a la via.
Per cert, el tren aquest sense parada ha passat tan ràpid que tots els que estàvem asseguts als bancs i els que estaven drets hem tirat el cos cap enrere per l'aire perquè anava tan veloç que semblava una bufetada!
En fi...
Després a l'altra via s'ha aturat un tren de rodalies. S'han obert les portes i un home que duia una samarreta blava i ratlles blanques i que tenia a la cara dues cicatrius ha saltat del tren a l'andana corrents i ha marxat com un cohet. De seguida, un altre home que agafava un portàtil amb les dues mans ha tret el cap per la porta del tren i ha dit amb accent estranger:
-Devuélveme el móvil, tio! Lo necesito!
Però l'home de ratlles blanques ni s'ha girat. Tots a l'andana ens hem quedat amb la cara blanca i sense saber què fer. Una dona que tenia al costat ha xiuxiuejat: Es la hostia! L'home del portàtil ha tornat a seure's al seu seient i el tren finalment ha marxat. Quan el tren avançava, l'home del portàtil anava movent el cap d'un cantó a l'altre amb cara de preocupació.
M'ha quedat molt mal cos.
Però la cosa no s'acaba aquí: pocs minuts després l'home que havia robat el mòbil ha tornat a entrar a l'estació i ha vingut a l'andana on jo esperava el tren. Aleshores ha començat a preguntar a tothom si tenia hora i tothom li deia que no (Un consell: si mai algú que no fa bona pinta us pregunta si teniu hora, digueu que no teniu rellotge, perquè potser us el vol fotre. És un consell ;) ).
Doncs bé, si ja m'havia quedat al cos amb allò del mòbil, encara m'he posat més histèric quan he vist que aquell tio volia agafar el mateix tren que jo...
Finalment ha arribat el meu tren i hi he pujat tot tens. M'he posat a un vagó més enllà del de la samarreta de ratlles, però... coses de la vida... com que volia amagar-se al lavabo amb un altre home per drogar-se (no és una hipòtesi, he vist clarament que duien una xeringa a la mà), s'ha canviat de vagó i s'ha posat en el mateix que jo hi era... Estrés!
Per sort només eren dues parades fins a la del Prat i quan he baixat del tren i he vist que el tio no baixava en la meva parada m'he quedat tranquil!
divendres, 27 de juny del 2008
Papiroflèxia
Hi ha coses que són molt ximples però que fan riure a tothom...
Avui em temo que he viscut una d'aquelles situacions que sempre surt a les pel·lícules i que mai no t'acabes de creure que pugui passar realment.
No sé si us passa com a mi, però sempre em vénen ganes d'anar al lavabo quan sóc fora de casa (o la majoria de vegades), i encara que em volgués aguantar les ganes i esperar a tornar a ser a casa, són d'aquelles coses impossibles de controlar.
El cas és que avui he anat a la universitat per fer un examen de recuperació d'una assignatura que em va quedar penjada el primer quadrimestre. Mentre estudiava, m'han vingut ganes d'anar al lavabo (però d'aquelles ganes que fins i tot per als nois és imprescindible estar assegut a la tassa del vàter), i he recollit totes les meves coses i efectivament hi he anat.
Sempre sóc molt maniàtic amb les tapes dels vàters que no són el de casa meva, i sempre faig tot un ritual per tal d'evitar que el meu cul no fregui la superfície del vàter: agafo tires de paper i les col·loco a tots els cantons de la tapa, fins que queda tota coberta, com un regal de reis.
Aleshores m'he assegut i m'hi he estat una estona (el que ve ara no cal explicar-ho...). Quan he acabat, m'he apujat els pantalons sense adonar-me que una de les tires que havia col·locat damunt de la tapa havia caigut damunt dels meus calçotets i, en apujar-me la roba, havia quedat penjant.
He anat a rentar-me les mans i quan estava a punt de sortir del lavabo, la porta s'ha obert i un home gran ha entrat. Evidentment no ens hem dit hola, perquè no el coneixia de res i només venia a fer el que jo acabava de fer: les seves necessitats. El problema és que com que jo sortia i ell entrava gairebé hem xocat i ens hem mirat als ulls. Jo he seguit cap endavant i he vist (això que mires de cua d'ull) que l'home es tombava cap a mi i em repassava de dalt a baix amb cara de sorpresa.
He fet com si res i he pensat que, com la resta de persones grans, em mirava descaradament sense cap motiu en concret. (Ara no em digueu que les persones grans no se us queden fixament mirant quan passeu pel seu costat; ¿heu passat mai per un passeig tot envoltat de bancs amb iaios i iaies?)
A continuació he agafat l'ascensor i he anat al departament on hi ha els despatxos dels professors. Hi he fet un tomb per mirar si hi havia una nota que buscava i no m'he trobat amb ningú (ara dono gràcies que ningú m'havi vist pel departament!).
He tornat a sortir i he picat una altra vegada el botó de l'ascensor. Allà m'he trobat una dona de la neteja que sempre em saluda (perquè sempre li trepitjo el terra acabat de fregar... pobra dona...), i mentre li dedicava un dels meus millors somriures, la seva cara es desfigurava i em mirava, com el vell, també amb cara de sorpresa.
He fet com si res i he entrat a l'ascensor. He baixat a la tercera planta de l'edifici i m'he assegut en un dels seients del vestíbul. He tret els llibres per fer una darrera repassada a l'examen i m'ha cridat l'atenció que m'havia assegut damunt d'un tros de paper de vàter.
L'he agafat pensant que a algú li havia caigut i, sorpresa!, ha estat quan m'he adonat que el tenia enganxat als meus calçotets!
Senyores i senyors, us dic que dur durant uns deu minuts una tira de paper de vàter enganxada al cul és molt frustant, moltíssim, però què voleu que us digui, quan me n'he adonat no m'he pogut aguantar el riure perquè la típica escena de pel·lícula m'ha passat en realitat!
A reveure!
Avui em temo que he viscut una d'aquelles situacions que sempre surt a les pel·lícules i que mai no t'acabes de creure que pugui passar realment.
No sé si us passa com a mi, però sempre em vénen ganes d'anar al lavabo quan sóc fora de casa (o la majoria de vegades), i encara que em volgués aguantar les ganes i esperar a tornar a ser a casa, són d'aquelles coses impossibles de controlar.
El cas és que avui he anat a la universitat per fer un examen de recuperació d'una assignatura que em va quedar penjada el primer quadrimestre. Mentre estudiava, m'han vingut ganes d'anar al lavabo (però d'aquelles ganes que fins i tot per als nois és imprescindible estar assegut a la tassa del vàter), i he recollit totes les meves coses i efectivament hi he anat.
Sempre sóc molt maniàtic amb les tapes dels vàters que no són el de casa meva, i sempre faig tot un ritual per tal d'evitar que el meu cul no fregui la superfície del vàter: agafo tires de paper i les col·loco a tots els cantons de la tapa, fins que queda tota coberta, com un regal de reis.
Aleshores m'he assegut i m'hi he estat una estona (el que ve ara no cal explicar-ho...). Quan he acabat, m'he apujat els pantalons sense adonar-me que una de les tires que havia col·locat damunt de la tapa havia caigut damunt dels meus calçotets i, en apujar-me la roba, havia quedat penjant.
He anat a rentar-me les mans i quan estava a punt de sortir del lavabo, la porta s'ha obert i un home gran ha entrat. Evidentment no ens hem dit hola, perquè no el coneixia de res i només venia a fer el que jo acabava de fer: les seves necessitats. El problema és que com que jo sortia i ell entrava gairebé hem xocat i ens hem mirat als ulls. Jo he seguit cap endavant i he vist (això que mires de cua d'ull) que l'home es tombava cap a mi i em repassava de dalt a baix amb cara de sorpresa.
He fet com si res i he pensat que, com la resta de persones grans, em mirava descaradament sense cap motiu en concret. (Ara no em digueu que les persones grans no se us queden fixament mirant quan passeu pel seu costat; ¿heu passat mai per un passeig tot envoltat de bancs amb iaios i iaies?)
A continuació he agafat l'ascensor i he anat al departament on hi ha els despatxos dels professors. Hi he fet un tomb per mirar si hi havia una nota que buscava i no m'he trobat amb ningú (ara dono gràcies que ningú m'havi vist pel departament!).
He tornat a sortir i he picat una altra vegada el botó de l'ascensor. Allà m'he trobat una dona de la neteja que sempre em saluda (perquè sempre li trepitjo el terra acabat de fregar... pobra dona...), i mentre li dedicava un dels meus millors somriures, la seva cara es desfigurava i em mirava, com el vell, també amb cara de sorpresa.
He fet com si res i he entrat a l'ascensor. He baixat a la tercera planta de l'edifici i m'he assegut en un dels seients del vestíbul. He tret els llibres per fer una darrera repassada a l'examen i m'ha cridat l'atenció que m'havia assegut damunt d'un tros de paper de vàter.
L'he agafat pensant que a algú li havia caigut i, sorpresa!, ha estat quan m'he adonat que el tenia enganxat als meus calçotets!
Senyores i senyors, us dic que dur durant uns deu minuts una tira de paper de vàter enganxada al cul és molt frustant, moltíssim, però què voleu que us digui, quan me n'he adonat no m'he pogut aguantar el riure perquè la típica escena de pel·lícula m'ha passat en realitat!
A reveure!
dimecres, 25 de juny del 2008
Avui sí que no dic res
Quatre pedres hi ha al carrer. Jo les sé comptar molt bé...
Quant de temps feia que no la cantava!
Canviant de tema.
Estic cansat que cada cop que obro el Word i començo a escriure, em subratlli les paraules de color vermell perquè no me les reconegui. Em fa ràbia perquè més de mil vegades he seleccionat el català com a idioma predeterminat! Ja no sé què fer. Em passava també quan tenia l'altre ordinador... O bé ho faig malament o bé els meus pc's em prenen el pèl.
Avui us penjo una cançó que m'agrada molt. Que us agradi molt a vosaltres també!
Quant de temps feia que no la cantava!
Canviant de tema.
Estic cansat que cada cop que obro el Word i començo a escriure, em subratlli les paraules de color vermell perquè no me les reconegui. Em fa ràbia perquè més de mil vegades he seleccionat el català com a idioma predeterminat! Ja no sé què fer. Em passava també quan tenia l'altre ordinador... O bé ho faig malament o bé els meus pc's em prenen el pèl.
Avui us penjo una cançó que m'agrada molt. Que us agradi molt a vosaltres també!
dilluns, 23 de juny del 2008
Tres somnis
Tinc un somni: vull arribar a una estrella.
Vull pujar-hi perquè des d'allà dalt ho podria contemplar tot d'amagat. Des d'allà dalt el vent em donaria cops suaus a la cara i la llum seria brillant, més brillant que un ull de vidre. I els ocells em xiuxiuejarien sense por que la vida és bonica fins i tot quan no ho sembla.
Tinc un altre somni: vull volar.
Quan era petit ja ho deia, que volia volar. Volia ser, com ara, un ocell, per no haver d'esperar que algú altre em xiuxiuejés que la vida és bonica, perquè essent un ocell ja ho sabria i seria sempre feliç.
Tinc un tercer somni: vull arribar a una estrella volant.
D'aquesta manera mato dos ocells d'un sol tret.
I encara em queda un altre somni: no vull rebre més trucades de companyies telefòniques que em proposin les millors ofertes d'internet. Avui n'he rebut tres en menys de dues hores. A la tercera, quan la meva paciència s'havia esgotat, s'ha produït la següent conversa:
-TELEOPERADORA: Hola, mi nombre és XXX. Le llamo de ya.com, ¿podría decirme si tiene línea de internet en su casa?
-JO: Sí...
-TELEOPERADORA: Y ¿de qué compañía es?
-JO: Telefónica!
-TELEOPERADORA: Pues desde ya.com le ofrecemos una oferta mejor que la que ya tiene...
-JO: Ah, no, no. No me interesa...
-TELEOPERADORA: Pero si aún no le he dicho la oferta de ya.com... ¿no la quiere escuchar?
-JO: Es que no em interesa. Esta es la tercera oferta que recibo hoy y estoy cansado. Lo siento.
-TELEOPERADORA: De acuerdo, adiós.
-JO: Déu.
Em temo que he estat una mica antipàtic...
Vull pujar-hi perquè des d'allà dalt ho podria contemplar tot d'amagat. Des d'allà dalt el vent em donaria cops suaus a la cara i la llum seria brillant, més brillant que un ull de vidre. I els ocells em xiuxiuejarien sense por que la vida és bonica fins i tot quan no ho sembla.
Tinc un altre somni: vull volar.
Quan era petit ja ho deia, que volia volar. Volia ser, com ara, un ocell, per no haver d'esperar que algú altre em xiuxiuejés que la vida és bonica, perquè essent un ocell ja ho sabria i seria sempre feliç.
Tinc un tercer somni: vull arribar a una estrella volant.
D'aquesta manera mato dos ocells d'un sol tret.
I encara em queda un altre somni: no vull rebre més trucades de companyies telefòniques que em proposin les millors ofertes d'internet. Avui n'he rebut tres en menys de dues hores. A la tercera, quan la meva paciència s'havia esgotat, s'ha produït la següent conversa:
-TELEOPERADORA: Hola, mi nombre és XXX. Le llamo de ya.com, ¿podría decirme si tiene línea de internet en su casa?
-JO: Sí...
-TELEOPERADORA: Y ¿de qué compañía es?
-JO: Telefónica!
-TELEOPERADORA: Pues desde ya.com le ofrecemos una oferta mejor que la que ya tiene...
-JO: Ah, no, no. No me interesa...
-TELEOPERADORA: Pero si aún no le he dicho la oferta de ya.com... ¿no la quiere escuchar?
-JO: Es que no em interesa. Esta es la tercera oferta que recibo hoy y estoy cansado. Lo siento.
-TELEOPERADORA: De acuerdo, adiós.
-JO: Déu.
Em temo que he estat una mica antipàtic...
dissabte, 21 de juny del 2008
Hillary Clinton
Fins ara no ho havia dit perquè volia esperar per veure els resultats oficials de les primàries americanes del Partit Demòcrata.
Des que va començar la pugna entre Hillary Clinton i Barack Obama per aconseguir la candidatura a la presidència de la Casa Blanca, he viscut amb moltes ganes els resultats que obtenien, a mesura que avançaven els mesos, cada candidat a cada estat.
Sempre he sentit dir que els anys de presidència del Bill Clinton han estat els millors dels millors de la història dels Estats Units. A més fa temps em van explicar un rumor desafortunat i molt conegut sobre la Hillary Clinton que després us copiaré.
Potser per aquests dos motius (i potser també per la tendència que tenim les persones a triar el que més ens agrada i el que menys només a través de la intuïció), sento un afecte especial per la Hillary Clinton.
M'agrada l'Obama, però, entre nosaltres, jo apostava més per la Clinton.
Després de la batalla ferotge entre els dos candidats, finalment l'exprimera dama ha hagut de llençar la tovallola i aturar la seva campanya per donar el suport, a partir d'ara, al seu fins ara rival, Barack Obama.
La setmana passada, quan la Hillary Clinton es va acomiadar de la seva carrera presidencial, vaig sentir que alguns dels seus seguidors, que l'esperaven impacients al National Building Museum de Washington per escoltar les seves darreres paraules com a precandidata demòcrata, van dir que a partir d'aquell moment farien el que la senadora els demanés. Si els demanava el vot per a Obama, li farien costat incondicionalment.
Però... les coses no semblen tan fàcils. No tot està resolt.
Durant els següents mesos, tant Clinton com Obama hauran d'oferir-se suport mutu per donar una imatge d'unitat i que, així, les discrepàncies sorgides durant la campanya s'esvaeixin i que els votants encara desencantats per Obama apostin pel candidat quan se celebrin les eleccions presindencials del novembre...
Encara queda molt per veure!
Sigui el que sigui, espero que el proper president de l'Imperi Mundial sigui negre i sigui demòcrata.
El rumor a què feia referència abans és aquest:
S'explica que un cop que el matrimoni Clinton visitava en cotxe la seva ciutat natal, en aturar-se en una benzinera, l'exprimera dama va assenyalar l'operari i li va explicar al seu marit que aquell havia estat el seu xicot anterior. El president Clinton, aleshores, segur de si mateix, va recordar a la seva dona la sort que havia tingut de casar-se amb ell, ja que si no hagués estat així, ella mai no s'hagués convertit en la primera dama del país. Per la seva banda, ella, sense dubtar-ho, va respondre: "No és veritat. Si m'hagués casat amb aquell home, hagués estat ell qui hagués ocupat la Casa Blanca i no pas tu."
Des que va començar la pugna entre Hillary Clinton i Barack Obama per aconseguir la candidatura a la presidència de la Casa Blanca, he viscut amb moltes ganes els resultats que obtenien, a mesura que avançaven els mesos, cada candidat a cada estat.
Sempre he sentit dir que els anys de presidència del Bill Clinton han estat els millors dels millors de la història dels Estats Units. A més fa temps em van explicar un rumor desafortunat i molt conegut sobre la Hillary Clinton que després us copiaré.
Potser per aquests dos motius (i potser també per la tendència que tenim les persones a triar el que més ens agrada i el que menys només a través de la intuïció), sento un afecte especial per la Hillary Clinton.
M'agrada l'Obama, però, entre nosaltres, jo apostava més per la Clinton.
Després de la batalla ferotge entre els dos candidats, finalment l'exprimera dama ha hagut de llençar la tovallola i aturar la seva campanya per donar el suport, a partir d'ara, al seu fins ara rival, Barack Obama.
La setmana passada, quan la Hillary Clinton es va acomiadar de la seva carrera presidencial, vaig sentir que alguns dels seus seguidors, que l'esperaven impacients al National Building Museum de Washington per escoltar les seves darreres paraules com a precandidata demòcrata, van dir que a partir d'aquell moment farien el que la senadora els demanés. Si els demanava el vot per a Obama, li farien costat incondicionalment.
Però... les coses no semblen tan fàcils. No tot està resolt.
Durant els següents mesos, tant Clinton com Obama hauran d'oferir-se suport mutu per donar una imatge d'unitat i que, així, les discrepàncies sorgides durant la campanya s'esvaeixin i que els votants encara desencantats per Obama apostin pel candidat quan se celebrin les eleccions presindencials del novembre...
Encara queda molt per veure!
Sigui el que sigui, espero que el proper president de l'Imperi Mundial sigui negre i sigui demòcrata.
El rumor a què feia referència abans és aquest:
S'explica que un cop que el matrimoni Clinton visitava en cotxe la seva ciutat natal, en aturar-se en una benzinera, l'exprimera dama va assenyalar l'operari i li va explicar al seu marit que aquell havia estat el seu xicot anterior. El president Clinton, aleshores, segur de si mateix, va recordar a la seva dona la sort que havia tingut de casar-se amb ell, ja que si no hagués estat així, ella mai no s'hagués convertit en la primera dama del país. Per la seva banda, ella, sense dubtar-ho, va respondre: "No és veritat. Si m'hagués casat amb aquell home, hagués estat ell qui hagués ocupat la Casa Blanca i no pas tu."
dijous, 19 de juny del 2008
dimarts, 17 de juny del 2008
Juanca vs. Fidel*
Uhm... Em deixeu ser una mica dolent?
Amb quina de les dues caigudes us quedeu?
Amb la del Fidelito de mi corasón...
o amb la del Juanca I de España...
Sigui com sigui, el que resulta més graciós d'aquests dos vídeos són les similituds que s'estableixen:
-Ambdós personatges són (bé, un "era") caps d'estat que no han estat escollits democràticament pel poble.
-La caiguda es produeix després d'un discurs (afortunadament el del rei no havia durat més de cinc hores...)
-Els dos líders ensopeguen amb un esglaó, que segurament havia estat dissenyat, d'una banda, per un capitalista i, per l'altra, per un republicà.
-En fotre's de morros a terra, es produeix tota una pinya de gent al voltant dels caiguts.
-Per mostrar el seu afecte, el públic present exclata en una ovació.
Per a mi la millor caiguda és la primera. Que per què? Perquè el Fidel quan cau a terra, s'espatxurra de tal manera que sembla un ninot de goma...
Aix... que bonic tot.
*Aquest article ha estat inspirat per una persona aliena a aquest blog, és a dir, que no me l'he inventat jo. Les coses clares. Per això: gràcies.
Amb quina de les dues caigudes us quedeu?
Amb la del Fidelito de mi corasón...
o amb la del Juanca I de España...
Sigui com sigui, el que resulta més graciós d'aquests dos vídeos són les similituds que s'estableixen:
-Ambdós personatges són (bé, un "era") caps d'estat que no han estat escollits democràticament pel poble.
-La caiguda es produeix després d'un discurs (afortunadament el del rei no havia durat més de cinc hores...)
-Els dos líders ensopeguen amb un esglaó, que segurament havia estat dissenyat, d'una banda, per un capitalista i, per l'altra, per un republicà.
-En fotre's de morros a terra, es produeix tota una pinya de gent al voltant dels caiguts.
-Per mostrar el seu afecte, el públic present exclata en una ovació.
Per a mi la millor caiguda és la primera. Que per què? Perquè el Fidel quan cau a terra, s'espatxurra de tal manera que sembla un ninot de goma...
Aix... que bonic tot.
*Aquest article ha estat inspirat per una persona aliena a aquest blog, és a dir, que no me l'he inventat jo. Les coses clares. Per això: gràcies.
diumenge, 15 de juny del 2008
He dit
Escric aquest article just una setmana abans que aparegui publicat. Així ho he decidit.
Què us puc explicar avui? Cada cop aquest blog s'assembla més a un diari personal que no pas a un blog de notes absurdes i sense cap interès, i no em dóna la gana. He dit.
Estic cansat dels exàmens. Em tenen avorrit. D'acord que no en tinc tants com altres estudiants (perquè la majoria de feina que em toca fer són treballs) però igualment fer un examen m'estressa perquè sé que no tinc memòria i que quan el tinc al davant, la ment se'm queda (és correcte aquest se?) sospisotament en blanc i no hi puc fer res...
Demà em diran la primera nota del curs. És d'una assignatura que consisteix a transcriure manuscrits medievals i fer-ne un estudi per a la seva edició. Quan llegiu aquest article, ja sabré la nota i per tant, ara que de moment no sé què trauré, dic que l'examen em va sortir millor del que m'esperava, però no espero aprovar. Hi aspiro, pero no ho espero (boniques paraules, gairebé homòfones).
Dimarts entrego el primer treball, que consisteix a fer un estudi lingüístic. M'explico: a partir d'una entrevista que havíem de fer a una persona més gran de 60 anys, havíem d'analitzar els trets de la parla més característics i situar el parlar de l'entrevistat dins del quadre del domini lingüístic. Sona divertit, eh? Doncs us diré una cosa: si he de ser sincer, m'ha agradat molt fer-lo. He disfrutat. He dit (i ja en van dos).
Dimecres entrego l'altre treball que havia de fer. Aquest és de literatura (medieval, evidentment, com totes les assignatures que havia agafat aquest curs... a qui se li acut? només a mi, és clar...). Per fer el treball el profe ens va fer triar entre un vetall de possibles temes. Vaig triar l'anàlisi d'una obra literària, que en aquest cas és la Història de Jacob Xalabín. No us la recomano. Tots els crítics coincideixen a dir que és bastant espessa literàriament. I deixeu-me que us digui una cosa: quan tots els crítics coincideixen a dir que un llibre és bo, millor que tremolem. Ara bé, quan tots diuen que un llibre és un desastre, aleshores n'haurem de fer cas i allunyar-nos tant com sigui possible del maleït llibre. És un consell. O lo tomas o lo dejas. He dit (i ja en són tres).
La resta de dies d'aquesta setmana potser descanso, perquè ja no tinc cap altre examen fins el 27 de juny, que serà el darrer. Visca!
Potser em prenc uns dies de relax. O potser em poso a estudiar com no ho he fet mai... Qui sap...
He dit.
Estic cansat dels exàmens. Em tenen avorrit. D'acord que no en tinc tants com altres estudiants (perquè la majoria de feina que em toca fer són treballs) però igualment fer un examen m'estressa perquè sé que no tinc memòria i que quan el tinc al davant, la ment se'm queda (és correcte aquest se?) sospisotament en blanc i no hi puc fer res...
Demà em diran la primera nota del curs. És d'una assignatura que consisteix a transcriure manuscrits medievals i fer-ne un estudi per a la seva edició. Quan llegiu aquest article, ja sabré la nota i per tant, ara que de moment no sé què trauré, dic que l'examen em va sortir millor del que m'esperava, però no espero aprovar. Hi aspiro, pero no ho espero (boniques paraules, gairebé homòfones).
Dimarts entrego el primer treball, que consisteix a fer un estudi lingüístic. M'explico: a partir d'una entrevista que havíem de fer a una persona més gran de 60 anys, havíem d'analitzar els trets de la parla més característics i situar el parlar de l'entrevistat dins del quadre del domini lingüístic. Sona divertit, eh? Doncs us diré una cosa: si he de ser sincer, m'ha agradat molt fer-lo. He disfrutat. He dit (i ja en van dos).
Dimecres entrego l'altre treball que havia de fer. Aquest és de literatura (medieval, evidentment, com totes les assignatures que havia agafat aquest curs... a qui se li acut? només a mi, és clar...). Per fer el treball el profe ens va fer triar entre un vetall de possibles temes. Vaig triar l'anàlisi d'una obra literària, que en aquest cas és la Història de Jacob Xalabín. No us la recomano. Tots els crítics coincideixen a dir que és bastant espessa literàriament. I deixeu-me que us digui una cosa: quan tots els crítics coincideixen a dir que un llibre és bo, millor que tremolem. Ara bé, quan tots diuen que un llibre és un desastre, aleshores n'haurem de fer cas i allunyar-nos tant com sigui possible del maleït llibre. És un consell. O lo tomas o lo dejas. He dit (i ja en són tres).
La resta de dies d'aquesta setmana potser descanso, perquè ja no tinc cap altre examen fins el 27 de juny, que serà el darrer. Visca!
Potser em prenc uns dies de relax. O potser em poso a estudiar com no ho he fet mai... Qui sap...
He dit.
dissabte, 14 de juny del 2008
Juanca de Bram Stoker
Ahir es va donar el tret de sortida de la Expo Zaragoza 2008. Seran tres mesos amb activitats que giraran al voltant de l'aigua i del seu ús.
Em venia de gust de veure l'acte d'inauguració. I, de la mateixa manera vaig fer fa uns anys per al Fòrum de les Cultures de Barcelona (algú el recordava encara??), em vaig empassar tots els discursos de benvinguda i d'agraïments. Fins i tot vaig aguantar un d'un tio que no entenia quan parlava perquè ho feia en francès (i és que TVE no va posar un traductor!).
Bé, tot molt bonic. Els pabellons dels països presentats, la Torre de l'Aigua, que es convertirà en el far de l'Ebre gràcies a la il·lumanció de l'edifici durant la nit, les activitats lúdiques de l'exposició, i moltes més coses que són chachi piruli.
Però... digueu-me estrany, sempre estic pendent de tot, i qualsevol detall o cosa que em cridi l'atenció em queda més marcada a la memòria que no pas els discursets presumptament inesperats d'alguns dels convidats, (bla bla bla... he perdut el fil de la frase) em vaig fixar en una cosa tan ximple com el pentinat del nostre Rei.
Venia de fer una becaina al cotxe oficial?
La pinta li havia caigut al riu Ebre?
La reina li havia clavat una bufa per mal comportament?
O... havia estat la Letizia qui li havia fotut una castanya?
No sé, no sé... Moltes preguntes i totes possibles respostes. Que no sabeu encara què vull dir? Tranquils, aquí ho teniu:
Aii.. esos pelillos de ratita!! Doncs bé... quan el vaig veure per primer cop, vaig començar a cridar a ma mare perquè no es podia perdre una cosa de tal envergadura.
M'accepteu un "parecido razonable"...?
Em venia de gust de veure l'acte d'inauguració. I, de la mateixa manera vaig fer fa uns anys per al Fòrum de les Cultures de Barcelona (algú el recordava encara??), em vaig empassar tots els discursos de benvinguda i d'agraïments. Fins i tot vaig aguantar un d'un tio que no entenia quan parlava perquè ho feia en francès (i és que TVE no va posar un traductor!).
Bé, tot molt bonic. Els pabellons dels països presentats, la Torre de l'Aigua, que es convertirà en el far de l'Ebre gràcies a la il·lumanció de l'edifici durant la nit, les activitats lúdiques de l'exposició, i moltes més coses que són chachi piruli.
Però... digueu-me estrany, sempre estic pendent de tot, i qualsevol detall o cosa que em cridi l'atenció em queda més marcada a la memòria que no pas els discursets presumptament inesperats d'alguns dels convidats, (bla bla bla... he perdut el fil de la frase) em vaig fixar en una cosa tan ximple com el pentinat del nostre Rei.
Venia de fer una becaina al cotxe oficial?
La pinta li havia caigut al riu Ebre?
La reina li havia clavat una bufa per mal comportament?
O... havia estat la Letizia qui li havia fotut una castanya?
No sé, no sé... Moltes preguntes i totes possibles respostes. Que no sabeu encara què vull dir? Tranquils, aquí ho teniu:
Aii.. esos pelillos de ratita!! Doncs bé... quan el vaig veure per primer cop, vaig començar a cridar a ma mare perquè no es podia perdre una cosa de tal envergadura.
M'accepteu un "parecido razonable"...?
En el moment de les fotografies del rei (és el que va vestit amb un trajo fosc), la família reial i la resta de personalitats firmaven el llibre d'honor de la Expo. Quan el rei ha acabat de signar i s'ha aixecat de la cadira, algú li ha dit dissimuladament que es passés la mà pel cap i que es pentinés una mica... I aleshores ell, molt natural, s'ha passat les dues mans pel cap com si estigués a punt de fer un badall matiner... Si és que tenim un rei més campechano!
Si voleu veure el video sencer aquí el teniu (mireu-lo a partir del minut 00:40). Apa, a ser feliços!
REI ACABAT DE LLEVAR
Si voleu veure el video sencer aquí el teniu (mireu-lo a partir del minut 00:40). Apa, a ser feliços!
REI ACABAT DE LLEVAR
divendres, 13 de juny del 2008
Llimona i sal
He de confessar que de vegades no m'agrada la teva manera de ser.
Després desapareixes i no sé ben bé per què.
No dius mai res romàntic quan la llum s'apaga.
El teu humor es torna un poc estrany amb cada lluna plena al mes...
Però en la resta guanya tot el que dónes.
Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.
Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.
He de confessar-te ara que mai vaig creure en la felicitat.
De vegades hi ha alguna cosa que s'hi assembla, però és pura casualitat.
Després em trobo amb els teus ulls i em donen alguna cosa més.
Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.
Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.
T'estimo.
Després desapareixes i no sé ben bé per què.
No dius mai res romàntic quan la llum s'apaga.
El teu humor es torna un poc estrany amb cada lluna plena al mes...
Però en la resta guanya tot el que dónes.
Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.
Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.
He de confessar-te ara que mai vaig creure en la felicitat.
De vegades hi ha alguna cosa que s'hi assembla, però és pura casualitat.
Després em trobo amb els teus ulls i em donen alguna cosa més.
Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.
Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.
T'estimo.
dimecres, 11 de juny del 2008
Repel·lent!
Copio el fragment que vaig escriure en l'anterior article però amb les correcions pertinents. Perquè no sé veure un text sense puntuació. No sé perquè però justament l'harmonia que em provocava la paraula silenci desapareix si ho ha una puntuació normativa en el text. Digueu-me repel·lent.
Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant; que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los; que els dos cossos formen un cos només; que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid; perquè no hi ha res que els pugui separar; res que pugui convertir llur escalfor en fredor; res que sigui cruel.
Fins on som capaços d'arribar?
Fins on som capaços d'arribar?
dilluns, 9 de juny del 2008
Silenci
Què us produeix la paraula silenci? Us anima? Us entristeix? Us incomoda? Us deixa indiferents?
No vull saber què us provoca el silenci; vull saber què sentiu amb la paraula silenci. Res més.
Potser he fet trampa, però, per fer aq1uest article, he imaginat primer una situació i he cercat una paraula que li anés bé. I aquesta paraula ha estat silenci.
El que em produeix és:
Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los que els dos cossos formen un cos només que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid perquè no hi ha res que els pugui separar res que pugui convertir llur escalfor en fredor res que sigui cruel
Això és el que em produeix la paraula silenci... Una situació harmoniosa on els signes de puntuació no hi tenen cabuda.
Molta felicitat.
No vull saber què us provoca el silenci; vull saber què sentiu amb la paraula silenci. Res més.
Potser he fet trampa, però, per fer aq1uest article, he imaginat primer una situació i he cercat una paraula que li anés bé. I aquesta paraula ha estat silenci.
El que em produeix és:
Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los que els dos cossos formen un cos només que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid perquè no hi ha res que els pugui separar res que pugui convertir llur escalfor en fredor res que sigui cruel
Això és el que em produeix la paraula silenci... Una situació harmoniosa on els signes de puntuació no hi tenen cabuda.
Molta felicitat.
dissabte, 7 de juny del 2008
Un dia rere l'altre
Avui em ve de gust escriure sobre tot i no res... I no hi ha més.
La jornada d'avui m'ha regalat una de les situacions més estranyes que he tingut mai mentre feia un examen escrit. El professor, que de tant en tant sortia de l'aula per prendre l'aire, ens ha dit que, perquè no se'ns encarcaressin (quina paraula més lletja) les cames i els músculs, podíem sortir a passejar una mica, si volíem, o anar al bar a prendre un cafè o un refresc.
És una situació estranya perquè, a més, l'examen consistia a fer unes primeres pàgines d'un dietari personal on es parlés d'emocions... I com que d'emocions n'estic ple, doncs he omplert quatre cares tranquil·lament... De tota manera, quan he entregat els fulls de l'examen, he tingut la sensació que entregava un escrit insubstancial; un munt de paraules que podrien perdre's en l'oblit tranquil·lament perquè eren absurdes i amb pensaments realment ridículs...
He parlat, evidentment, de l'amor; que estic enamorat. Per què no reconèixer-ho des d'aquest blog? He dit que "no hi ha al món un sentiment més bonic que l'amor"... El que deia, insubstancial, però sincer.
I perquè un dia rere l'altre es converteix en un mes, estic content.
Què faríem sense amor? Una festa? No... Un funeral.
La jornada d'avui m'ha regalat una de les situacions més estranyes que he tingut mai mentre feia un examen escrit. El professor, que de tant en tant sortia de l'aula per prendre l'aire, ens ha dit que, perquè no se'ns encarcaressin (quina paraula més lletja) les cames i els músculs, podíem sortir a passejar una mica, si volíem, o anar al bar a prendre un cafè o un refresc.
És una situació estranya perquè, a més, l'examen consistia a fer unes primeres pàgines d'un dietari personal on es parlés d'emocions... I com que d'emocions n'estic ple, doncs he omplert quatre cares tranquil·lament... De tota manera, quan he entregat els fulls de l'examen, he tingut la sensació que entregava un escrit insubstancial; un munt de paraules que podrien perdre's en l'oblit tranquil·lament perquè eren absurdes i amb pensaments realment ridículs...
He parlat, evidentment, de l'amor; que estic enamorat. Per què no reconèixer-ho des d'aquest blog? He dit que "no hi ha al món un sentiment més bonic que l'amor"... El que deia, insubstancial, però sincer.
I perquè un dia rere l'altre es converteix en un mes, estic content.
Què faríem sense amor? Una festa? No... Un funeral.
dijous, 5 de juny del 2008
Algo pasa en las Vegas
L'altre dia, després de molt de temps, vaig tornar al cinema. Ho necessitava. Em passa que quan fa molt de temps que no he vist una pel·lícula nova, sento una cosa estranya. La professora L. Badia, un cop que la vaig tenir de manera puntual a una classe, va dir que, quan algun any el director de cinema Woody Allen no estrena una nova pel·lícula, és com si li faltés l'aire per respirar. I l'entenc perfectament perquè jo tinc la mateixa sensació quan han passat moltes setmanes que no trepitjo una sala de cine.
La pel·lícula que vaig anar a veure, sense tenir gaires espectatives de trobar-me amb el film de l'any, va ser Algo pasa en las Vegas, una comèdia protagonitzada pels suats en aquest
tipus de registre Cameron Diaz i Ashton Kutcher.
I dic suats, perquè tant l'un com l'altre acostumen a interpretar, ella, una figaflor; i ell, un guapo que té problemes per trobar l'estabilitat emocional.
Però aquesta pel·lícula em va sorprendre. Em va agradar. Va aconseguir en moltes escenes de fer-me riure, i reconec que normalment no em fan gràcia les escenes que teòricament en una peli d'humor han de fer gràcia.
Aquesta, suposo que per l'originalitat de l'argument, em va atrapar des del primer minut.
La bona química entre els actors faciliten que el públic s'ho passi bé amb ells i que, alhora, s'emocioni. Sembla evident, perquè això es nota, que durant el rodatge hi va haver un molt bon ambient, i es contagia.
Les bones interpretacions, la banda sonora, el vestuari, el maquillatge, els decorats i, sobretot, un bon guió fan que la pel·lícula sigui una gran comèdia.
Sí, d'acord, és una altra comèdia americana amb una moral al final, però aquesta és diferent de la resta. Perquè aquesta aconsegueix el que es proposa: fer riure.
La meva puntuació: 8
La pel·lícula que vaig anar a veure, sense tenir gaires espectatives de trobar-me amb el film de l'any, va ser Algo pasa en las Vegas, una comèdia protagonitzada pels suats en aquest
tipus de registre Cameron Diaz i Ashton Kutcher.I dic suats, perquè tant l'un com l'altre acostumen a interpretar, ella, una figaflor; i ell, un guapo que té problemes per trobar l'estabilitat emocional.
Però aquesta pel·lícula em va sorprendre. Em va agradar. Va aconseguir en moltes escenes de fer-me riure, i reconec que normalment no em fan gràcia les escenes que teòricament en una peli d'humor han de fer gràcia.
Aquesta, suposo que per l'originalitat de l'argument, em va atrapar des del primer minut.
La bona química entre els actors faciliten que el públic s'ho passi bé amb ells i que, alhora, s'emocioni. Sembla evident, perquè això es nota, que durant el rodatge hi va haver un molt bon ambient, i es contagia.
Les bones interpretacions, la banda sonora, el vestuari, el maquillatge, els decorats i, sobretot, un bon guió fan que la pel·lícula sigui una gran comèdia.
Sí, d'acord, és una altra comèdia americana amb una moral al final, però aquesta és diferent de la resta. Perquè aquesta aconsegueix el que es proposa: fer riure.
La meva puntuació: 8
diumenge, 1 de juny del 2008
Sandwich de nata
Per al meu gust, els millors gelats de tots són els "sandwich de nata". Aquells que van amb una galeta a cada costat i nata al mig.
Per ser feliç, em conformo amb un gelat d'aquests.
Ja no em valen els cucurutxus de dues boles. Ara vull un sandwich de nata.
Ara torno. Vaig a la nevera, a veure si en trobo algun!
Fins després.
Per ser feliç, em conformo amb un gelat d'aquests.
Ja no em valen els cucurutxus de dues boles. Ara vull un sandwich de nata.
Ara torno. Vaig a la nevera, a veure si en trobo algun!
Fins després.
dimarts, 27 de maig del 2008
Ups!
Remenant per internet, i més concretament pel Youtube (és un vici aquesta pàgina... quan hi entres no pots parar de mirar vídeos!), n'he trobat amb uns quants que m'han fet riure molt. Però molt, fins a pixar-me de riure gairebé.
El primer vídeo, que dóna nom a aquest nou article, és aquest:
La presentadora, una dona repentinada, amb les puntes dels cabells enrampades i amb una cara de guiri que no es pot treure de sobre, deixa anar una petita ventada pel cul... És molt graciós perquè, quan la musiqueta del comiat del programa ha començat a sonar, la presentadora fa un gest com volent dir que el sorollet ha sortit de la cadira... Fins i tot ella mateixa, quan tot és gairebé a les fosques, es pixa de riure!
El següent vídeo és aquest:
Practiquem una mica? Així és normal que hi hagi pocs programes per fer fitness a la televisió! En aquest cas, el pet és més estrident que no pas l'altre. Vibra una mica i tot. Feu-me cas! Que per redactar aquest article, entre rialles, he escoltat unes deu vegades quin pet sona més bé!
I el darrer vídeo (prometo que no és escatològic!) és aquest:
A mi m'haureu de perdonar però veure una caiguda sempre em fa molta gràcia!
Espero que us ho hagueu passat bé!
El primer vídeo, que dóna nom a aquest nou article, és aquest:
La presentadora, una dona repentinada, amb les puntes dels cabells enrampades i amb una cara de guiri que no es pot treure de sobre, deixa anar una petita ventada pel cul... És molt graciós perquè, quan la musiqueta del comiat del programa ha començat a sonar, la presentadora fa un gest com volent dir que el sorollet ha sortit de la cadira... Fins i tot ella mateixa, quan tot és gairebé a les fosques, es pixa de riure!
El següent vídeo és aquest:
Practiquem una mica? Així és normal que hi hagi pocs programes per fer fitness a la televisió! En aquest cas, el pet és més estrident que no pas l'altre. Vibra una mica i tot. Feu-me cas! Que per redactar aquest article, entre rialles, he escoltat unes deu vegades quin pet sona més bé!
I el darrer vídeo (prometo que no és escatològic!) és aquest:
A mi m'haureu de perdonar però veure una caiguda sempre em fa molta gràcia!
Espero que us ho hagueu passat bé!
dilluns, 26 de maig del 2008
No saber de què parlar és molt frustant
No saber amb quina absurda idea actualizar el blog és molt frustant. Se m'acut parlar del pas del Rodolfo Chikilicuatre per Eurovisió, d'un bolígraf de quatre colors que tenia quan era petit i que m'agradava molt, i de la meva assistència com a públic al plató d'Operación Triunfo.
Com que cap de les tres idees em satisfà per omplir un article, he pensat de fer un poti-poti amb els tres temes i de fer una entrada ridícula i insubstancial que, un cop l'acabeu de llegir, us qiedareu igual que abans de començar. Per tant, ja ho aviso: no espereu un gran article per dos raons: 1) El breikindans... No, no, perdó. 1) Perquè, segons el meu professor de literatura, no sé escriure i, per tant, no es pot esperar gaire d'una persona que no té ni fava de redactar; i 2) perquè els temes no donen molt de si...
Cansat d'obligar-me a escriure textos que segueixen una temàtica específica (l'insomni, l'amor...), vistos des d'una perspectiva d'un protagonista fictici que, encara que penseu que formen part de la meva personalitat, la intenció dels quals és que siguin irreals, he decidit de parlar aquest cop de tot i de res. Si, pel que sigui, voleu proposar-me alguna paraula per tal que jo escrigui un text amb les idees que em suposa aquell terme, endavant. Per mi, genial. Perquè les meves idees s'acaben. Estic espès i no hi ha remei.
Si, d'altra banda, voleu que tracti algun tema específic que us cridi l'atenció o que us faci gràcia en properes actualitzacions, feu-m'ho saber, i, si puc, en faré un article...
TEMA 1
Com tots sabeu, perquè és impossible no haver-se'n assabentat, ahir es va celebrar el Festival d'Eurovisió. El representant de TVE d'enguany era Rodolfo Chikilicuatre, una personatge paròdic nascut de la factoria del Buenafuente.
Molts han estat els comentaris des que va sorgir aquest personatge tan excèntric que ha creat en alguns passions i en d'altres odis. Sigui com sigui, estic molt content que per primer cop Televisió Española s'hagi arriscat a portar al Festival una cançó que és més humorística que musical. M'agrada perquè, portin el que portin, mai no guanyaran, a menys que no canviïn el sistema de votacions.
Només una cosa: he sentit que TVE ha fet mal fet d'haver tret l'oportunitat a un cantant de debò de poder anar al Festival en lloc del Chikilicuatre. Senyores i senyors, sincerament, és el millor que han pogut fer, perquè està demostrat que els qui van a Eurovisió i no guanyen (és a dir, tots els que s'hi presenten), tenen assegurat un final cantat (mai millor dir) en la seva carrera musical.
Com que cap de les tres idees em satisfà per omplir un article, he pensat de fer un poti-poti amb els tres temes i de fer una entrada ridícula i insubstancial que, un cop l'acabeu de llegir, us qiedareu igual que abans de començar. Per tant, ja ho aviso: no espereu un gran article per dos raons: 1) El breikindans... No, no, perdó. 1) Perquè, segons el meu professor de literatura, no sé escriure i, per tant, no es pot esperar gaire d'una persona que no té ni fava de redactar; i 2) perquè els temes no donen molt de si...
Cansat d'obligar-me a escriure textos que segueixen una temàtica específica (l'insomni, l'amor...), vistos des d'una perspectiva d'un protagonista fictici que, encara que penseu que formen part de la meva personalitat, la intenció dels quals és que siguin irreals, he decidit de parlar aquest cop de tot i de res. Si, pel que sigui, voleu proposar-me alguna paraula per tal que jo escrigui un text amb les idees que em suposa aquell terme, endavant. Per mi, genial. Perquè les meves idees s'acaben. Estic espès i no hi ha remei.
Si, d'altra banda, voleu que tracti algun tema específic que us cridi l'atenció o que us faci gràcia en properes actualitzacions, feu-m'ho saber, i, si puc, en faré un article...
TEMA 1
Com tots sabeu, perquè és impossible no haver-se'n assabentat, ahir es va celebrar el Festival d'Eurovisió. El representant de TVE d'enguany era Rodolfo Chikilicuatre, una personatge paròdic nascut de la factoria del Buenafuente.
Molts han estat els comentaris des que va sorgir aquest personatge tan excèntric que ha creat en alguns passions i en d'altres odis. Sigui com sigui, estic molt content que per primer cop Televisió Española s'hagi arriscat a portar al Festival una cançó que és més humorística que musical. M'agrada perquè, portin el que portin, mai no guanyaran, a menys que no canviïn el sistema de votacions.
Només una cosa: he sentit que TVE ha fet mal fet d'haver tret l'oportunitat a un cantant de debò de poder anar al Festival en lloc del Chikilicuatre. Senyores i senyors, sincerament, és el millor que han pogut fer, perquè està demostrat que els qui van a Eurovisió i no guanyen (és a dir, tots els que s'hi presenten), tenen assegurat un final cantat (mai millor dir) en la seva carrera musical.
TEMA 2
És una ximpleria però avui, veient la tele, en un anunci, he vist que tornaven a anunciar un bolígraf que feia servir quan era petit. Era molt pràctic perquè tenia quatre colors diferents. Sense haver de canviar de bolígraf podies escriure en color verd, vermell, verd i blau. Només havies de fer un clec i ja tenies el nou color! Era genial, i ara en voldria tenir un...
Es van posar de moda fa molts anys i, de sobte, van deixar de veure's. No vaig saber mai per què.
TEMA 3
Fa anys que intento anar de públic a Operación Triunfo i aquest any, finalment, hi podré anar d'aquí a una setmana. I serà a l'edició més polèmica de la història. Pel que sembla, estarem a la part on hi ha les persones dretes. Volem intentar posar-nos al lloc més proper de la taula del jurat per veure les cares que fan els concursants, el Jesús Vázquez i els membres del jurat mentre nominen. Amb el Risto, tenim el morbo assegurat. Espero passar-m'ho bé!
Ja us explicaré.
Es van posar de moda fa molts anys i, de sobte, van deixar de veure's. No vaig saber mai per què.
TEMA 3
Fa anys que intento anar de públic a Operación Triunfo i aquest any, finalment, hi podré anar d'aquí a una setmana. I serà a l'edició més polèmica de la història. Pel que sembla, estarem a la part on hi ha les persones dretes. Volem intentar posar-nos al lloc més proper de la taula del jurat per veure les cares que fan els concursants, el Jesús Vázquez i els membres del jurat mentre nominen. Amb el Risto, tenim el morbo assegurat. Espero passar-m'ho bé!
Ja us explicaré.
dijous, 22 de maig del 2008
Amor
Amor
El Claudi estava enamorat. No ho havia dit a ningú perquè li feia vergonya. Ho sabia només des de feia uns dies. Des que a la nit, quan s'estirava al llit per dormir, aquella persona li omplia tots els pensaments i li treia la son. S'agafava al coixí, com si fos el seu estimat, i li feia petons castos, mentre li deia "bona nit".
L'endemà al matí, sense adonar-se'n, ell era el primer amb qui pensava. No li molestava matinar perquè sabia que aquell dia el podria veure i, encara que ho faria en silenci, li diria que se n'havia enamorat. I reia perquè sabia que, com sempre, passaria el dia i no s'hauria atrevit a dir-l'hi...
I a l'hora de dinar el Claudi últimament no tenia gaire gana. Els amics li deien que mengés, que es posaria malalt, però ell deia que ja li passaria... I aleshores li venia al cap l'altre noi, i encara li venien menys ganes de menjar...
S'entristia quan no el podia veure, però de seguida tornava a estar alegre perquè sabia que només havia d'esperar-se unes hores (potser uns dies) per tornar a estar amb ell i dir-li, finalment, el que sentia... I si aquest cop no l'hi deia tampoc, no passava res, perquè es conformava amb poder mirar-li fugaçment als ulls el proper cop que hi parlés.
FI
dilluns, 19 de maig del 2008
Insomni
Insomni
La Camilda feia dies que no podia dormir. Es passava hores i hores estirada al llit. S'entretenia mirant, en la foscor, els mobles de l'habitació que en el moment d'apagar els llums no havia pogut veure. La Camilda sabia que, com que les persones tenim una vista molt perspicaç, quan passava una estona que tot era fosc, els ulls s'hi acostumaven i s'hi podia distingir alguna cosa.
De vegades s'agafava al coixí perquè es deia que així no tindria tanta por. La Camilda, de fet, no tenia por de la foscor, ni de res, però com que no tenia son, qualsevol cosa, fins i tot una mentida, era més divertida que no pas estar-se quieta, amb els ulls tancats i obligant-se a dormir quan encara no tenia son.
Per no avorrir-se també començava a fer petits cops amb les cames contra el llit. L'endemà la mare sempre li deia que no ho fes, perquè com que tota la casa era silenci a la nit, només se sentien els cops de les seves cames, i aleshores tothom se n'enterava i ningú no podia dormir. La Camilda, però, se n'alegrava perquè li agradava saber que no era l'única de la casa que encara era desperta.
Cada nit, també per distreure's, quan no estava agafada al coixí, estenia els braços i posava les mans a cada cantó del matalàs. Aleshores, s'imaginava que era un àngel i encara li venien menys ganes de dormir... S'imaginava, amb els ulls tancats, que començava a volar... Que arribava fins a dalt de tot del cel... I que, un cop tocat el sostre on hi ha els núvols, se'n tornava cap a la seva habitació, obria els ulls, mirava a través de la foscor, els tornava a tancar i finalment es posava a dormir...
FI
divendres, 16 de maig del 2008
Woody Allen a Cannes amb Vicky Cristina Barcelona
Com segurament tots i totes sabreu, Woody Allen va rodar l'estiu passat a Barcelona la seva darrera pel·lícula amb un repartiment de luxe: Javier Bardem, Penélope Cruz i Scarlett Johansson. La pel·lícula, que s'estrenarà de manera oficial l'octubre d'aquest mateix any durant les festes de la Mercè, es projectarà per primera vegada aquesta nit al Festival de Cannes, fora de competició.
Fa uns mesos algunes veus van dir que el director nord-americà havia acabat molt cansat del rebombori que havia causat el rodatge a la ciutat catalana i que per aquest motiu havia decidit de no rodar cap altra pel·lícula a Barcelona. Aquest mateix matí, durant una entrevista amb alguns periodistes a Cannes, ha afirmat, però, que li "agradaria tornar a filmar a Barcelona, o fins i tot a Madrid o Sant Sebastià".
Sigui com sigui, Woody ALlen ja ha complert la seva promesa de rodar almenys una pel·lícula aquí. Vicky Cristina Barcelona és, afortunada o desafortunadament, el nom escollit per al film. Haurem d'esperar uns mesos encara per poder veure com enfoca la ciutat de Barcelona el director de Match point. I la podrem veure a Catalunya, per cert, únicament en català i en anglès.
Per obrir boca us deixo amb el primer tràiler displonible de Vicky Cristina Barcelona.
Fa uns mesos algunes veus van dir que el director nord-americà havia acabat molt cansat del rebombori que havia causat el rodatge a la ciutat catalana i que per aquest motiu havia decidit de no rodar cap altra pel·lícula a Barcelona. Aquest mateix matí, durant una entrevista amb alguns periodistes a Cannes, ha afirmat, però, que li "agradaria tornar a filmar a Barcelona, o fins i tot a Madrid o Sant Sebastià".
Sigui com sigui, Woody ALlen ja ha complert la seva promesa de rodar almenys una pel·lícula aquí. Vicky Cristina Barcelona és, afortunada o desafortunadament, el nom escollit per al film. Haurem d'esperar uns mesos encara per poder veure com enfoca la ciutat de Barcelona el director de Match point. I la podrem veure a Catalunya, per cert, únicament en català i en anglès.
Per obrir boca us deixo amb el primer tràiler displonible de Vicky Cristina Barcelona.
dimecres, 14 de maig del 2008
La Sala de les Contemplacions
La Sala de les Contemplacions
-Els anuncio que a partir de demà quedarà inaugurada la Sala de les Contemplacions –va dir l’amo de l’empresa. Era un home de gran edat, poc atractiu, solter, amb ganes de fer món i de ser respectat i admirat pels seus treballadors–. Segur que molts de vostès han tingut alguna vegada la temptació d’estar-se davant d’una persona i observar-la sense dir ni una sola paraula. De contemplar-la com si no hi hagués res més al voltant. De no sentir el desig de tocar-la, sinó d’observar-la només. En silenci.
Els treballadors, que havien deixat de fer les seves tasques per atendre l'amo, es miraven amb cares estranyes. No entenien a què venien aquelles paraules. Sabien que l’amo sovint obria la setmana amb una notícia inesperada; amb una nova idea boja que se li havia acudit i que tots havien d’aplaudir com si fos una idea genial. I, efectivament, com la resta de vegades, tots els treballadors van començar a aplaudir. L’ovació, ininterrompuda, va durar un minut.
-Com que els admiro i m’agrada que aquesta admiració sigui mútua, els regalo aquesta Sala de les Contemplacions, perquè hi entrin i s'observin. Perquè en silenci parlin entre vostès. I amb mi –deia l’amo, aixecant els braços i agitant-los en l’aire–. Estaré molt content que algú de vostès, algun dia, sense que jo m’ho esperi, em digui: Senyor, vingui amb mi a la Sala de les Contemplacions, que vull observar-lo en silenci.
Alguns dels treballadors van esclatar una petita rialla. L’amo se’ls va mirar seriós i tot va quedar en silenci una altra vegada. Només es va trencar el silenci quan l’amo va tornar a prendre la paraula:
-Veig que a alguns dels seus companys, estimats treballadors, no els estusiasma gaire aquesta nova gran idea que se m’ha acudit: la Sala de les Contemplacions –va dir amb un to de veu seriós, orgullós i autoritari– Els convido, doncs, si volen, a abandonar el seu lloc de treball i a no tornar mai més –i va fer un somriure burleta-. Perquè el respecte mutu comença amb banalitats com aquesta: respectar les meves idees i aclamar-les. Així comença el respecte mutu, i així ha de continuar.
Cap treballador va tornar a riure. Alguns no sabien on mirar. S’amagaven darrera d’altres companys perquè l’amo no els dediqués aquell somriure fals que tant odiaven.
-M’acomiado per avui –va dir l’amo-. Demà tornaré amb ganes i amb força per estrenar la Sala de les Contemplacions amb algú de vostès. Demà serà un gran dia. Un de vostès o una de vostès –va mirar fixament a una de les treballadores que duia els cabells rossos i unes ulleres de pasta de color blau fosc– m’acompanyarà demà per inaugurar oficialment la Sala de les Contemplacions. Que passin un bon dia. I bona feina.
I es va enfilar per les escales de cargol metàl·liques que duien al passadís principal de l’edifici que duia a la porta de sortida. Els treballadors, que fins que no el van veure desaparèixer no van respirar tranquils, van començar a xiuxiuejar inquiets sobre les constants bogeries de l’amo. Quina una s’empescava aquest cop?
L’endemà, com si així hagués estat escrit, l’amo va aparèixer a primera hora del matí amb un somriure que li travessava tota la cara. Va tornar a aixecar els braços i es va preparar per parlar:
-Bon dia, estimats treballadors –el seu somriure es va fer encara més ample-. Avui és el gran dia. Estic convençut que molts de vostès, si no tots, no hauran pogut dormir, impacients perquè avui obrim les portes de la Sala de les Contemplacions. Ahir, amb les presses i amb l’eufòria del moment, em vaig oblidar de fer-los saber on es troba aquesta magnífica sala –va fer un llarg silenci-. Però he decidit que avui tampoc els ho diré. Només ho sabrà la persona escollida. I serà aquesta persona l’encarregada de escampar el lloc on es troba.
Els treballadors, com havien fet el dia anterior, feien un silenci sepulcral. Semblaven estàtues de pedra. Ningú volia ser l’elegit. Volien que passés el dia com més aviat millor i que l’amo marxés per no tornar fins l'endemà al matí a primera hora i marxar als pocs minuts.
-La persona que vindrà amb mi avui a la Sala de les Contemplacions és... –i va assenyalar la noia rossa de les ulleres de pasta de color blau fosc– la Carla. Vostè.
La Carla es va quedar pàl·lida. Estava asseguda a la cadira, immòbil. L’amo s’hi va acostar i li va repetir que era ella la persona que havia triat per acompanyar-lo a la Sala de les Contemplacions. La noia va simular un petit somriure a la cara que delatava més por que no pas alegria.
L’amo la va agafar pel braç, la va arrossegar uns metres i va dir:
-Ella és l’elegida. Envegin-la perquè ella tindrà la sort de ser la primera persona a entrar a la Sala de les Contemplacions. I ho farà amb la meva companyia –va estrènyer el braç de la noia amb força i aquesta va fer ai-. Vingui amb mi...
La va gairebé arrossegar fins a les escales de cargol metàl·liques. Hi van pujar i quan van arribar a dalt, l’amo va aixecar la mà dreta per acomiadar-se de la resta de treballadors, que observaven l’amo i la Carla atònits.
L’amo i la Carla, que havien creuat el passadís principal fins arribar a un altre passadís més petit que tenia les portes blanques i una catifa a terra de color negre, caminaven amb pas decidit. La Carla, que observava unes sanefes que hi havia gravades als cantons de la catifa i que feien la forma d’una serp llarguíssima, tremolava sense saber per què.
Van arribar al final del passadís petit, on hi havia una porta blanca amb un pany de metall daurat. L’amo es va treure de la butxaca de la camisa una clau també daurada i la va ficar pel forat del pany. Va donar-hi dues voltes i finalment la Carla va sentir un petit clec.
L’amo va obrir la porta i una llum blanca, només blanca, sense impureses, va sortir d’aquella sala.
-Benvinguda a la Sala de les Contemplacions –va dir l’amo, fent gestos amb les mans per tal que la Carla el seguís-. Com veu, aquí no hi ha cosa per observar més que la persona que té al davant. Tot el que aquí hi veu és el blanc. El color blanc per tot arreu –va tancar la porta, va tornar a girar la clau dins del pany i després se la va guardar a la butxaca de la camisa.
La Carla, que mirava sense dir res les parets blanques, el terra blanc i el sostre, tot il·luminat, blanc, va tremolar encara més de pànic.
-No tingui por. Només vull contemplar-la. Quan estigui cansada, m’ho diu i marxem. És tan senzill com això... –la seva veu era melosa i angelical-. Veu com no és per tant? Només la miro i ja està... I ja està...
S’hi va acostar una mica i li va començar a passar les mans pels braços. La pell fina de la Carla va començar estremir-se. Li va passar una mà pel coll i per les galtes i per la boca. La Carla, que havia començat a plorar en silenci, no es movia.
-Per què plora? –va preguntar l’amo–. Que no li agrada el que faig? No veu que només són unes carícies amables? Quan se’n cansi, m’ho diu i marxem...
-Vull marxar ja –va dir la Carla, sense saber d’on havia tret forces per dir aquelles paraules d'una manera tan clara.
-Ja? Encara no... Deixi’m que juguem una mica...
Li va posar les mans a la cara i, acostant-se-li a poc a poc, li va fer un petó a la boca. Amb força la va obligar a estirar-se a terra. Li va començar a abaixar la faldilla i li va descordar els botons de la camisa. Va ficar una mà per sota de la camisa de la noia i li va estrènyer els pits.
-Deixi’m, deixi’m estar! –cridava la Clara, mentre li queien llàgrimes de dalt avall de les galtes-. Socors!
-No s’enfadi, dona, que només és un joc –deia l’amo, mentre li afluixava la roba interior. La Carla va començar a esgarrapar-li la cara. I va mossegar-li el nas. L’amo la va tirar contra terra i va quedar estesa com un cadàver.
La Carla va obrir ràpidament els ulls i la llum blanca del sostre va entrar-li pels ulls fins arribar al cervell. L’amo, que se la mirava assegut a un costat de la sala, es tapava el nas amb un mà. La Carla, com una fera, es va aixecar de terra i va córrer cap a ell. El va empènyer amb força cap enrere, com havia fet ell amb ella, el va agafar pel cap i el va clavar contra terra.
L’amo va quedar inconscient i la Carla, que gairebé no hi veia perquè les llàgrimes l’hi impedien, va ficar la mà a la butxaca de la camisa de l'amo i va agafar la clau daurada. Va córrer cap a la porta, va ficar la clau al forat del pany, va fer-hi dues voltes i, quan va fer clec, va sortir corrents com no ho havia fet mai.
S’havia escapat de l’amo, però aquell dia, aquella situació, la perseguirien per sempre. Cada dia de la seva vida.
Fi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)