Fa uns dies se m'omplia la boca parlant d'una nova assignatura que feia a la universitat: Antropologia Cultural. Ha passat ja un mes (una mica més d'un mes, de fet) des que vaig començar les classes i no m'ha costat gaire d'adonar-me realment de quin tipus d'assignatura és. No està feta per a mi. Llàstima que ja no m'hi pugui canviar. Ni deixar-la, perquè si la deixo perdo els diners de la matrícula. Per tant... no hi ha més remei que aguantar fins al final del quadrimestre. Què hi farem. Per casos com aquest el meu avi sempre deia: "Más se perdió en la guerra". Doncs bé.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
LA HISTÒRIA DEL BARRUFET CLAUDE
Capítol primer
Capítol primer
En Claude era un vailet que no feia més d'un pam d'alçada. Anava vestit com un bruixot: duia una túnica vermella de vellut que era tan llarga que li arribava fins als peus, i unes sabatetes daurades que acabaven en punxa. No duia barret, perquè deia que no volia semblar un follet.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
