A l'estació de tren

M'ha quedat un mal cos avui quan esperava el tren a l'estació de Gavà... Us explico:


He arribat a un quart de nou del vespre a l'estació de tren. He preguntat a la senyora de la taquilla a quina hora passava el proper tren que parés al Prat de Llobregat, i m'ha dit que passaria a las ocho y venticuatro minutos. M'he assegut en un dels bancs de l'andana.


Pocs minuts després he sentit un xiulet molt fort que venia de la dreta: era un tren que no tenia parada en aquella estació i xiulava perquè la gent no s'acostés a la via.


Per cert, el tren aquest sense parada ha passat tan ràpid que tots els que estàvem asseguts als bancs i els que estaven drets hem tirat el cos cap enrere per l'aire perquè anava tan veloç que semblava una bufetada!


En fi...


Després a l'altra via s'ha aturat un tren de rodalies. S'han obert les portes i un home que duia una samarreta blava i ratlles blanques i que tenia a la cara dues cicatrius ha saltat del tren a l'andana corrents i ha marxat com un cohet. De seguida, un altre home que agafava un portàtil amb les dues mans ha tret el cap per la porta del tren i ha dit amb accent estranger:


-Devuélveme el móvil, tio! Lo necesito!


Però l'home de ratlles blanques ni s'ha girat. Tots a l'andana ens hem quedat amb la cara blanca i sense saber què fer. Una dona que tenia al costat ha xiuxiuejat: Es la hostia! L'home del portàtil ha tornat a seure's al seu seient i el tren finalment ha marxat. Quan el tren avançava, l'home del portàtil anava movent el cap d'un cantó a l'altre amb cara de preocupació.


M'ha quedat molt mal cos.


Però la cosa no s'acaba aquí: pocs minuts després l'home que havia robat el mòbil ha tornat a entrar a l'estació i ha vingut a l'andana on jo esperava el tren. Aleshores ha començat a preguntar a tothom si tenia hora i tothom li deia que no (Un consell: si mai algú que no fa bona pinta us pregunta si teniu hora, digueu que no teniu rellotge, perquè potser us el vol fotre. És un consell ;) ).


Doncs bé, si ja m'havia quedat al cos amb allò del mòbil, encara m'he posat més histèric quan he vist que aquell tio volia agafar el mateix tren que jo...


Finalment ha arribat el meu tren i hi he pujat tot tens. M'he posat a un vagó més enllà del de la samarreta de ratlles, però... coses de la vida... com que volia amagar-se al lavabo amb un altre home per drogar-se (no és una hipòtesi, he vist clarament que duien una xeringa a la mà), s'ha canviat de vagó i s'ha posat en el mateix que jo hi era... Estrés!


Per sort només eren dues parades fins a la del Prat i quan he baixat del tren i he vist que el tio no baixava en la meva parada m'he quedat tranquil!

Papiroflèxia

Hi ha coses que són molt ximples però que fan riure a tothom...


Avui em temo que he viscut una d'aquelles situacions que sempre surt a les pel·lícules i que mai no t'acabes de creure que pugui passar realment.


No sé si us passa com a mi, però sempre em vénen ganes d'anar al lavabo quan sóc fora de casa (o la majoria de vegades), i encara que em volgués aguantar les ganes i esperar a tornar a ser a casa, són d'aquelles coses impossibles de controlar.


El cas és que avui he anat a la universitat per fer un examen de recuperació d'una assignatura que em va quedar penjada el primer quadrimestre. Mentre estudiava, m'han vingut ganes d'anar al lavabo (però d'aquelles ganes que fins i tot per als nois és imprescindible estar assegut a la tassa del vàter), i he recollit totes les meves coses i efectivament hi he anat.


Sempre sóc molt maniàtic amb les tapes dels vàters que no són el de casa meva, i sempre faig tot un ritual per tal d'evitar que el meu cul no fregui la superfície del vàter: agafo tires de paper i les col·loco a tots els cantons de la tapa, fins que queda tota coberta, com un regal de reis.


Aleshores m'he assegut i m'hi he estat una estona (el que ve ara no cal explicar-ho...). Quan he acabat, m'he apujat els pantalons sense adonar-me que una de les tires que havia col·locat damunt de la tapa havia caigut damunt dels meus calçotets i, en apujar-me la roba, havia quedat penjant.


He anat a rentar-me les mans i quan estava a punt de sortir del lavabo, la porta s'ha obert i un home gran ha entrat. Evidentment no ens hem dit hola, perquè no el coneixia de res i només venia a fer el que jo acabava de fer: les seves necessitats. El problema és que com que jo sortia i ell entrava gairebé hem xocat i ens hem mirat als ulls. Jo he seguit cap endavant i he vist (això que mires de cua d'ull) que l'home es tombava cap a mi i em repassava de dalt a baix amb cara de sorpresa.


He fet com si res i he pensat que, com la resta de persones grans, em mirava descaradament sense cap motiu en concret. (Ara no em digueu que les persones grans no se us queden fixament mirant quan passeu pel seu costat; ¿heu passat mai per un passeig tot envoltat de bancs amb iaios i iaies?)


A continuació he agafat l'ascensor i he anat al departament on hi ha els despatxos dels professors. Hi he fet un tomb per mirar si hi havia una nota que buscava i no m'he trobat amb ningú (ara dono gràcies que ningú m'havi vist pel departament!).


He tornat a sortir i he picat una altra vegada el botó de l'ascensor. Allà m'he trobat una dona de la neteja que sempre em saluda (perquè sempre li trepitjo el terra acabat de fregar... pobra dona...), i mentre li dedicava un dels meus millors somriures, la seva cara es desfigurava i em mirava, com el vell, també amb cara de sorpresa.


He fet com si res i he entrat a l'ascensor. He baixat a la tercera planta de l'edifici i m'he assegut en un dels seients del vestíbul. He tret els llibres per fer una darrera repassada a l'examen i m'ha cridat l'atenció que m'havia assegut damunt d'un tros de paper de vàter.


L'he agafat pensant que a algú li havia caigut i, sorpresa!, ha estat quan m'he adonat que el tenia enganxat als meus calçotets!


Senyores i senyors, us dic que dur durant uns deu minuts una tira de paper de vàter enganxada al cul és molt frustant, moltíssim, però què voleu que us digui, quan me n'he adonat no m'he pogut aguantar el riure perquè la típica escena de pel·lícula m'ha passat en realitat!


A reveure!

Avui sí que no dic res

Quatre pedres hi ha al carrer. Jo les sé comptar molt bé...


Quant de temps feia que no la cantava!


Canviant de tema.


Estic cansat que cada cop que obro el Word i començo a escriure, em subratlli les paraules de color vermell perquè no me les reconegui. Em fa ràbia perquè més de mil vegades he seleccionat el català com a idioma predeterminat! Ja no sé què fer. Em passava també quan tenia l'altre ordinador... O bé ho faig malament o bé els meus pc's em prenen el pèl.


Avui us penjo una cançó que m'agrada molt. Que us agradi molt a vosaltres també!

Tres somnis

Tinc un somni: vull arribar a una estrella.


Vull pujar-hi perquè des d'allà dalt ho podria contemplar tot d'amagat. Des d'allà dalt el vent em donaria cops suaus a la cara i la llum seria brillant, més brillant que un ull de vidre. I els ocells em xiuxiuejarien sense por que la vida és bonica fins i tot quan no ho sembla.


Tinc un altre somni: vull volar.


Quan era petit ja ho deia, que volia volar. Volia ser, com ara, un ocell, per no haver d'esperar que algú altre em xiuxiuejés que la vida és bonica, perquè essent un ocell ja ho sabria i seria sempre feliç.


Tinc un tercer somni: vull arribar a una estrella volant.


D'aquesta manera mato dos ocells d'un sol tret.


I encara em queda un altre somni: no vull rebre més trucades de companyies telefòniques que em proposin les millors ofertes d'internet. Avui n'he rebut tres en menys de dues hores. A la tercera, quan la meva paciència s'havia esgotat, s'ha produït la següent conversa:


-TELEOPERADORA: Hola, mi nombre és XXX. Le llamo de ya.com, ¿podría decirme si tiene línea de internet en su casa?
-JO: Sí...
-TELEOPERADORA: Y ¿de qué compañía es?
-JO: Telefónica!
-TELEOPERADORA: Pues desde ya.com le ofrecemos una oferta mejor que la que ya tiene...
-JO: Ah, no, no. No me interesa...
-TELEOPERADORA: Pero si aún no le he dicho la oferta de ya.com... ¿no la quiere escuchar?
-JO: Es que no em interesa. Esta es la tercera oferta que recibo hoy y estoy cansado. Lo siento.
-TELEOPERADORA: De acuerdo, adiós.
-JO: Déu.


Em temo que he estat una mica antipàtic...

Hillary Clinton

Fins ara no ho havia dit perquè volia esperar per veure els resultats oficials de les primàries americanes del Partit Demòcrata.


Des que va començar la pugna entre Hillary Clinton i Barack Obama per aconseguir la candidatura a la presidència de la Casa Blanca, he viscut amb moltes ganes els resultats que obtenien, a mesura que avançaven els mesos, cada candidat a cada estat.


Sempre he sentit dir que els anys de presidència del Bill Clinton han estat els millors dels millors de la història dels Estats Units. A més fa temps em van explicar un rumor desafortunat i molt conegut sobre la Hillary Clinton que després us copiaré.


Potser per aquests dos motius (i potser també per la tendència que tenim les persones a triar el que més ens agrada i el que menys només a través de la intuïció), sento un afecte especial per la Hillary Clinton.


M'agrada l'Obama, però, entre nosaltres, jo apostava més per la Clinton.


Després de la batalla ferotge entre els dos candidats, finalment l'exprimera dama ha hagut de llençar la tovallola i aturar la seva campanya per donar el suport, a partir d'ara, al seu fins ara rival, Barack Obama.


La setmana passada, quan la Hillary Clinton es va acomiadar de la seva carrera presidencial, vaig sentir que alguns dels seus seguidors, que l'esperaven impacients al National Building Museum de Washington per escoltar les seves darreres paraules com a precandidata demòcrata, van dir que a partir d'aquell moment farien el que la senadora els demanés. Si els demanava el vot per a Obama, li farien costat incondicionalment.


Però... les coses no semblen tan fàcils. No tot està resolt.


Durant els següents mesos, tant Clinton com Obama hauran d'oferir-se suport mutu per donar una imatge d'unitat i que, així, les discrepàncies sorgides durant la campanya s'esvaeixin i que els votants encara desencantats per Obama apostin pel candidat quan se celebrin les eleccions presindencials del novembre...


Encara queda molt per veure!


Sigui el que sigui, espero que el proper president de l'Imperi Mundial sigui negre i sigui demòcrata.






El rumor a què feia referència abans és aquest:


S'explica que un cop que el matrimoni Clinton visitava en cotxe la seva ciutat natal, en aturar-se en una benzinera, l'exprimera dama va assenyalar l'operari i li va explicar al seu marit que aquell havia estat el seu xicot anterior. El president Clinton, aleshores, segur de si mateix, va recordar a la seva dona la sort que havia tingut de casar-se amb ell, ja que si no hagués estat així, ella mai no s'hagués convertit en la primera dama del país. Per la seva banda, ella, sense dubtar-ho, va respondre: "No és veritat. Si m'hagués casat amb aquell home, hagués estat ell qui hagués ocupat la Casa Blanca i no pas tu."

Supermodelo 2008

Juanca vs. Fidel*

Uhm... Em deixeu ser una mica dolent?


Amb quina de les dues caigudes us quedeu?


Amb la del Fidelito de mi corasón...




o amb la del Juanca I de España...





Sigui com sigui, el que resulta més graciós d'aquests dos vídeos són les similituds que s'estableixen:

-Ambdós personatges són (bé, un "era") caps d'estat que no han estat escollits democràticament pel poble.


-La caiguda es produeix després d'un discurs (afortunadament el del rei no havia durat més de cinc hores...)


-Els dos líders ensopeguen amb un esglaó, que segurament havia estat dissenyat, d'una banda, per un capitalista i, per l'altra, per un republicà.


-En fotre's de morros a terra, es produeix tota una pinya de gent al voltant dels caiguts.


-Per mostrar el seu afecte, el públic present exclata en una ovació.



Per a mi la millor caiguda és la primera. Que per què? Perquè el Fidel quan cau a terra, s'espatxurra de tal manera que sembla un ninot de goma...


Aix... que bonic tot.


*Aquest article ha estat inspirat per una persona aliena a aquest blog, és a dir, que no me l'he inventat jo. Les coses clares. Per això: gràcies.

He dit

Escric aquest article just una setmana abans que aparegui publicat. Així ho he decidit.

Què us puc explicar avui? Cada cop aquest blog s'assembla més a un diari personal que no pas a un blog de notes absurdes i sense cap interès, i no em dóna la gana. He dit.


Estic cansat dels exàmens. Em tenen avorrit. D'acord que no en tinc tants com altres estudiants (perquè la majoria de feina que em toca fer són treballs) però igualment fer un examen m'estressa perquè sé que no tinc memòria i que quan el tinc al davant, la ment se'm queda (és correcte aquest se?) sospisotament en blanc i no hi puc fer res...


Demà em diran la primera nota del curs. És d'una assignatura que consisteix a transcriure manuscrits medievals i fer-ne un estudi per a la seva edició. Quan llegiu aquest article, ja sabré la nota i per tant, ara que de moment no sé què trauré, dic que l'examen em va sortir millor del que m'esperava, però no espero aprovar. Hi aspiro, pero no ho espero (boniques paraules, gairebé homòfones).


Dimarts entrego el primer treball, que consisteix a fer un estudi lingüístic. M'explico: a partir d'una entrevista que havíem de fer a una persona més gran de 60 anys, havíem d'analitzar els trets de la parla més característics i situar el parlar de l'entrevistat dins del quadre del domini lingüístic. Sona divertit, eh? Doncs us diré una cosa: si he de ser sincer, m'ha agradat molt fer-lo. He disfrutat. He dit (i ja en van dos).


Dimecres entrego l'altre treball que havia de fer. Aquest és de literatura (medieval, evidentment, com totes les assignatures que havia agafat aquest curs... a qui se li acut? només a mi, és clar...). Per fer el treball el profe ens va fer triar entre un vetall de possibles temes. Vaig triar l'anàlisi d'una obra literària, que en aquest cas és la Història de Jacob Xalabín. No us la recomano. Tots els crítics coincideixen a dir que és bastant espessa literàriament. I deixeu-me que us digui una cosa: quan tots els crítics coincideixen a dir que un llibre és bo, millor que tremolem. Ara bé, quan tots diuen que un llibre és un desastre, aleshores n'haurem de fer cas i allunyar-nos tant com sigui possible del maleït llibre. És un consell. O lo tomas o lo dejas. He dit (i ja en són tres).


La resta de dies d'aquesta setmana potser descanso, perquè ja no tinc cap altre examen fins el 27 de juny, que serà el darrer. Visca!


Potser em prenc uns dies de relax. O potser em poso a estudiar com no ho he fet mai... Qui sap...


He dit.

Juanca de Bram Stoker

Ahir es va donar el tret de sortida de la Expo Zaragoza 2008. Seran tres mesos amb activitats que giraran al voltant de l'aigua i del seu ús.


Em venia de gust de veure l'acte d'inauguració. I, de la mateixa manera vaig fer fa uns anys per al Fòrum de les Cultures de Barcelona (algú el recordava encara??), em vaig empassar tots els discursos de benvinguda i d'agraïments. Fins i tot vaig aguantar un d'un tio que no entenia quan parlava perquè ho feia en francès (i és que TVE no va posar un traductor!).


Bé, tot molt bonic. Els pabellons dels països presentats, la Torre de l'Aigua, que es convertirà en el far de l'Ebre gràcies a la il·lumanció de l'edifici durant la nit, les activitats lúdiques de l'exposició, i moltes més coses que són chachi piruli.


Però... digueu-me estrany, sempre estic pendent de tot, i qualsevol detall o cosa que em cridi l'atenció em queda més marcada a la memòria que no pas els discursets presumptament inesperats d'alguns dels convidats, (bla bla bla... he perdut el fil de la frase) em vaig fixar en una cosa tan ximple com el pentinat del nostre Rei.


Venia de fer una becaina al cotxe oficial?


La pinta li havia caigut al riu Ebre?


La reina li havia clavat una bufa per mal comportament?


O... havia estat la Letizia qui li havia fotut una castanya?


No sé, no sé... Moltes preguntes i totes possibles respostes. Que no sabeu encara què vull dir? Tranquils, aquí ho teniu:




Aii.. esos pelillos de ratita!! Doncs bé... quan el vaig veure per primer cop, vaig començar a cridar a ma mare perquè no es podia perdre una cosa de tal envergadura.


M'accepteu un "parecido razonable"...?

En el moment de les fotografies del rei (és el que va vestit amb un trajo fosc), la família reial i la resta de personalitats firmaven el llibre d'honor de la Expo. Quan el rei ha acabat de signar i s'ha aixecat de la cadira, algú li ha dit dissimuladament que es passés la mà pel cap i que es pentinés una mica... I aleshores ell, molt natural, s'ha passat les dues mans pel cap com si estigués a punt de fer un badall matiner... Si és que tenim un rei més campechano!


Si voleu veure el video sencer aquí el teniu (mireu-lo a partir del minut 00:40). Apa, a ser feliços!

REI ACABAT DE LLEVAR

Llimona i sal

He de confessar que de vegades no m'agrada la teva manera de ser.
Després desapareixes i no sé ben bé per què.
No dius mai res romàntic quan la llum s'apaga.
El teu humor es torna un poc estrany amb cada lluna plena al mes...

Però en la resta guanya tot el que dónes.
Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.

Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.

He de confessar-te ara que mai vaig creure en la felicitat.
De vegades hi ha alguna cosa que s'hi assembla, però és pura casualitat.
Després em trobo amb els teus ulls i em donen alguna cosa més.

Només amb tenir-te a prop sento que torno a començar.

Jo t'estimo amb llimona i sal, jo t'estimo tal i com ets i com estàs; no cal canviar-te res.
Jo t'estimo si en vens o si te'n vas; si pujes i baixes i no estàs segur del que sents.




T'estimo.

Limon & Sal - Julieta Venegas
Uploaded by psyque

Repel·lent!

Copio el fragment que vaig escriure en l'anterior article però amb les correcions pertinents. Perquè no sé veure un text sense puntuació. No sé perquè però justament l'harmonia que em provocava la paraula silenci desapareix si ho ha una puntuació normativa en el text. Digueu-me repel·lent.

Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant; que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los; que els dos cossos formen un cos només; que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid; perquè no hi ha res que els pugui separar; res que pugui convertir llur escalfor en fredor; res que sigui cruel.


Fins on som capaços d'arribar?

Silenci

Què us produeix la paraula silenci? Us anima? Us entristeix? Us incomoda? Us deixa indiferents?


No vull saber què us provoca el silenci; vull saber què sentiu amb la paraula silenci. Res més.


Potser he fet trampa, però, per fer aq1uest article, he imaginat primer una situació i he cercat una paraula que li anés bé. I aquesta paraula ha estat silenci.


El que em produeix és:


Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los que els dos cossos formen un cos només que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid perquè no hi ha res que els pugui separar res que pugui convertir llur escalfor en fredor res que sigui cruel


Això és el que em produeix la paraula silenci... Una situació harmoniosa on els signes de puntuació no hi tenen cabuda.


Molta felicitat.

Un dia rere l'altre

Avui em ve de gust escriure sobre tot i no res... I no hi ha més.


La jornada d'avui m'ha regalat una de les situacions més estranyes que he tingut mai mentre feia un examen escrit. El professor, que de tant en tant sortia de l'aula per prendre l'aire, ens ha dit que, perquè no se'ns encarcaressin (quina paraula més lletja) les cames i els músculs, podíem sortir a passejar una mica, si volíem, o anar al bar a prendre un cafè o un refresc.


És una situació estranya perquè, a més, l'examen consistia a fer unes primeres pàgines d'un dietari personal on es parlés d'emocions... I com que d'emocions n'estic ple, doncs he omplert quatre cares tranquil·lament... De tota manera, quan he entregat els fulls de l'examen, he tingut la sensació que entregava un escrit insubstancial; un munt de paraules que podrien perdre's en l'oblit tranquil·lament perquè eren absurdes i amb pensaments realment ridículs...


He parlat, evidentment, de l'amor; que estic enamorat. Per què no reconèixer-ho des d'aquest blog? He dit que "no hi ha al món un sentiment més bonic que l'amor"... El que deia, insubstancial, però sincer.


I perquè un dia rere l'altre es converteix en un mes, estic content.


Què faríem sense amor? Una festa? No... Un funeral.

Algo pasa en las Vegas

L'altre dia, després de molt de temps, vaig tornar al cinema. Ho necessitava. Em passa que quan fa molt de temps que no he vist una pel·lícula nova, sento una cosa estranya. La professora L. Badia, un cop que la vaig tenir de manera puntual a una classe, va dir que, quan algun any el director de cinema Woody Allen no estrena una nova pel·lícula, és com si li faltés l'aire per respirar. I l'entenc perfectament perquè jo tinc la mateixa sensació quan han passat moltes setmanes que no trepitjo una sala de cine.



La pel·lícula que vaig anar a veure, sense tenir gaires espectatives de trobar-me amb el film de l'any, va ser Algo pasa en las Vegas, una comèdia protagonitzada pels suats en aquest tipus de registre Cameron Diaz i Ashton Kutcher.


I dic suats, perquè tant l'un com l'altre acostumen a interpretar, ella, una figaflor; i ell, un guapo que té problemes per trobar l'estabilitat emocional.


Però aquesta pel·lícula em va sorprendre. Em va agradar. Va aconseguir en moltes escenes de fer-me riure, i reconec que normalment no em fan gràcia les escenes que teòricament en una peli d'humor han de fer gràcia.


Aquesta, suposo que per l'originalitat de l'argument, em va atrapar des del primer minut.



La bona química entre els actors faciliten que el públic s'ho passi bé amb ells i que, alhora, s'emocioni. Sembla evident, perquè això es nota, que durant el rodatge hi va haver un molt bon ambient, i es contagia.


Les bones interpretacions, la banda sonora, el vestuari, el maquillatge, els decorats i, sobretot, un bon guió fan que la pel·lícula sigui una gran comèdia.


Sí, d'acord, és una altra comèdia americana amb una moral al final, però aquesta és diferent de la resta. Perquè aquesta aconsegueix el que es proposa: fer riure.


La meva puntuació: 8

Sandwich de nata

Per al meu gust, els millors gelats de tots són els "sandwich de nata". Aquells que van amb una galeta a cada costat i nata al mig.


Per ser feliç, em conformo amb un gelat d'aquests.


Ja no em valen els cucurutxus de dues boles. Ara vull un sandwich de nata.


Ara torno. Vaig a la nevera, a veure si en trobo algun!


Fins després.