Un cafè ristretto

Estimat diari:


Feia dies que no t'escrivia. Gairebé m'havia oblidat de tu. Dic gairebé perquè, en tot el temps que fa que ens coneixem, no hi ha hagut mai cap dia que no hagi deixat de pensar amb tu. M'has de perdonar perquè potser aquest temps que no t'he fet cas, m'has trobat a faltar i has necessitat que algú t'escoltés com jo he fet sempre i ara ningú no ho feia. M'has de perdonar perquè no estic bé i sóc jo ara qui necessita el teu suport. Que m'escoltis. Sé que pot semblar que vinc només quan necessito alguna cosa de tu, però no és cert. I vull que no m'ho tinguis en compte i que no em deixis de banda.


Des d'ahir em recorre un sentiment estrany pel cos. No sé ben bé qui sóc i com estic. Tinc por d'haver-me convertit en una persona que no sóc. Estimat diari, tu que em veus i que em coneixes, mira'm als ulls i sigues sincer: m'he convertit en l'acompanyant de la Isabel Preysler?


No riguis. Un rialla és la darrera cosa que vull escoltar sobre aquest tema. Sona ridícul, ho sé, però ahir vaig tenir aquesta sensació i no em va agradar. Vaig entrar amb el meu nòvio a la botiga Nespresso del Passeig de Gràcia i va ser a partir d'aquell moment que tot va canviar. Vaig travessar la porta de la botiga sense ser conscient que travessava, no només una porta de vidre que em separava del carrer amb l'interior de la botiga, sinó que deixava enrere una persona, una apariència i una mentalitat: les meves.


El meu nòvio va demanar unes càpsules de cafè que la seva mare li havia demanat perquè les hi comprés. Estimat diari, mai no havia sabut que un cafè, segons la suavitat o fortor del seu sabor, es podia dir d'una manera o altra. Ep! Amb noms molt difícils de pronunciar i amb un italià etimològic que ben bé no em deixava cap dubte sobre el seu significat, em vaig trobar amb cafès que duien noms com Ristretto (vaig deduir que era per anar bé al lavabo) o Arpeggio (que potser era un cafè que et feia tornar una harpia...) o Livanto (que... bé... aquest potser és un substitut de la Viagra...). Mentrestant, la senyora que ens atenia, que tindria potser els anys que sumen juntes la meva edat i la del meu nòvio, ens tractava d'un vostè melós que fins i tot em veia incomodar.


Quan el meu nòvio va demanar el compte, la senyora, tota ben vestida i maquillada, li va demanar "si li permetia donar-li sisplau els seus cognoms". Quan els hi va donar, la senyora, tota complaguda, va dir: "Ara em permet que li demani el seu nom, sisplau?" Em vaig quedar amb la boca oberta. Mai no havia vist algú que s'humiliava tant per demanar-li a algú altre el seu nom i cognoms. Era molt estrany. I la cosa no es va acabar aquí, estimat diari, perquè tot seguit li va demanar, gairebé amb por d'aixecar massa la veu, les dades del domicili i el telèfon. Tot per fer-li una targeta client que no servia per a res.


Estimat diari, veig que encara et rius de mi. Veig que no em vols creure quan dic que tinc por d'haver-me convertit en l'amant de la Isabel Preysler. Digue'm, diari, si no he deixat de ser jo mateix, per què ens van tractar d'aquella manera ahir a la Nespresso, com si fossim els reis d'Espanya o, si més no, la Preysler i el seu acompanyant? Necessito una resposta.