La Sala de les Contemplacions
-Els anuncio que a partir de demà quedarà inaugurada la Sala de les Contemplacions –va dir l’amo de l’empresa. Era un home de gran edat, poc atractiu, solter, amb ganes de fer món i de ser respectat i admirat pels seus treballadors–. Segur que molts de vostès han tingut alguna vegada la temptació d’estar-se davant d’una persona i observar-la sense dir ni una sola paraula. De contemplar-la com si no hi hagués res més al voltant. De no sentir el desig de tocar-la, sinó d’observar-la només. En silenci.
Els treballadors, que havien deixat de fer les seves tasques per atendre l'amo, es miraven amb cares estranyes. No entenien a què venien aquelles paraules. Sabien que l’amo sovint obria la setmana amb una notícia inesperada; amb una nova idea boja que se li havia acudit i que tots havien d’aplaudir com si fos una idea genial. I, efectivament, com la resta de vegades, tots els treballadors van començar a aplaudir. L’ovació, ininterrompuda, va durar un minut.
-Com que els admiro i m’agrada que aquesta admiració sigui mútua, els regalo aquesta Sala de les Contemplacions, perquè hi entrin i s'observin. Perquè en silenci parlin entre vostès. I amb mi –deia l’amo, aixecant els braços i agitant-los en l’aire–. Estaré molt content que algú de vostès, algun dia, sense que jo m’ho esperi, em digui: Senyor, vingui amb mi a la Sala de les Contemplacions, que vull observar-lo en silenci.
Alguns dels treballadors van esclatar una petita rialla. L’amo se’ls va mirar seriós i tot va quedar en silenci una altra vegada. Només es va trencar el silenci quan l’amo va tornar a prendre la paraula:
-Veig que a alguns dels seus companys, estimats treballadors, no els estusiasma gaire aquesta nova gran idea que se m’ha acudit: la Sala de les Contemplacions –va dir amb un to de veu seriós, orgullós i autoritari– Els convido, doncs, si volen, a abandonar el seu lloc de treball i a no tornar mai més –i va fer un somriure burleta-. Perquè el respecte mutu comença amb banalitats com aquesta: respectar les meves idees i aclamar-les. Així comença el respecte mutu, i així ha de continuar.
Cap treballador va tornar a riure. Alguns no sabien on mirar. S’amagaven darrera d’altres companys perquè l’amo no els dediqués aquell somriure fals que tant odiaven.
-M’acomiado per avui –va dir l’amo-. Demà tornaré amb ganes i amb força per estrenar la Sala de les Contemplacions amb algú de vostès. Demà serà un gran dia. Un de vostès o una de vostès –va mirar fixament a una de les treballadores que duia els cabells rossos i unes ulleres de pasta de color blau fosc– m’acompanyarà demà per inaugurar oficialment la Sala de les Contemplacions. Que passin un bon dia. I bona feina.
I es va enfilar per les escales de cargol metàl·liques que duien al passadís principal de l’edifici que duia a la porta de sortida. Els treballadors, que fins que no el van veure desaparèixer no van respirar tranquils, van començar a xiuxiuejar inquiets sobre les constants bogeries de l’amo. Quina una s’empescava aquest cop?
L’endemà, com si així hagués estat escrit, l’amo va aparèixer a primera hora del matí amb un somriure que li travessava tota la cara. Va tornar a aixecar els braços i es va preparar per parlar:
-Bon dia, estimats treballadors –el seu somriure es va fer encara més ample-. Avui és el gran dia. Estic convençut que molts de vostès, si no tots, no hauran pogut dormir, impacients perquè avui obrim les portes de la Sala de les Contemplacions. Ahir, amb les presses i amb l’eufòria del moment, em vaig oblidar de fer-los saber on es troba aquesta magnífica sala –va fer un llarg silenci-. Però he decidit que avui tampoc els ho diré. Només ho sabrà la persona escollida. I serà aquesta persona l’encarregada de escampar el lloc on es troba.
Els treballadors, com havien fet el dia anterior, feien un silenci sepulcral. Semblaven estàtues de pedra. Ningú volia ser l’elegit. Volien que passés el dia com més aviat millor i que l’amo marxés per no tornar fins l'endemà al matí a primera hora i marxar als pocs minuts.
-La persona que vindrà amb mi avui a la Sala de les Contemplacions és... –i va assenyalar la noia rossa de les ulleres de pasta de color blau fosc– la Carla. Vostè.
La Carla es va quedar pàl·lida. Estava asseguda a la cadira, immòbil. L’amo s’hi va acostar i li va repetir que era ella la persona que havia triat per acompanyar-lo a la Sala de les Contemplacions. La noia va simular un petit somriure a la cara que delatava més por que no pas alegria.
L’amo la va agafar pel braç, la va arrossegar uns metres i va dir:
-Ella és l’elegida. Envegin-la perquè ella tindrà la sort de ser la primera persona a entrar a la Sala de les Contemplacions. I ho farà amb la meva companyia –va estrènyer el braç de la noia amb força i aquesta va fer ai-. Vingui amb mi...
La va gairebé arrossegar fins a les escales de cargol metàl·liques. Hi van pujar i quan van arribar a dalt, l’amo va aixecar la mà dreta per acomiadar-se de la resta de treballadors, que observaven l’amo i la Carla atònits.
L’amo i la Carla, que havien creuat el passadís principal fins arribar a un altre passadís més petit que tenia les portes blanques i una catifa a terra de color negre, caminaven amb pas decidit. La Carla, que observava unes sanefes que hi havia gravades als cantons de la catifa i que feien la forma d’una serp llarguíssima, tremolava sense saber per què.
Van arribar al final del passadís petit, on hi havia una porta blanca amb un pany de metall daurat. L’amo es va treure de la butxaca de la camisa una clau també daurada i la va ficar pel forat del pany. Va donar-hi dues voltes i finalment la Carla va sentir un petit clec.
L’amo va obrir la porta i una llum blanca, només blanca, sense impureses, va sortir d’aquella sala.
-Benvinguda a la Sala de les Contemplacions –va dir l’amo, fent gestos amb les mans per tal que la Carla el seguís-. Com veu, aquí no hi ha cosa per observar més que la persona que té al davant. Tot el que aquí hi veu és el blanc. El color blanc per tot arreu –va tancar la porta, va tornar a girar la clau dins del pany i després se la va guardar a la butxaca de la camisa.
La Carla, que mirava sense dir res les parets blanques, el terra blanc i el sostre, tot il·luminat, blanc, va tremolar encara més de pànic.
-No tingui por. Només vull contemplar-la. Quan estigui cansada, m’ho diu i marxem. És tan senzill com això... –la seva veu era melosa i angelical-. Veu com no és per tant? Només la miro i ja està... I ja està...
S’hi va acostar una mica i li va començar a passar les mans pels braços. La pell fina de la Carla va començar estremir-se. Li va passar una mà pel coll i per les galtes i per la boca. La Carla, que havia començat a plorar en silenci, no es movia.
-Per què plora? –va preguntar l’amo–. Que no li agrada el que faig? No veu que només són unes carícies amables? Quan se’n cansi, m’ho diu i marxem...
-Vull marxar ja –va dir la Carla, sense saber d’on havia tret forces per dir aquelles paraules d'una manera tan clara.
-Ja? Encara no... Deixi’m que juguem una mica...
Li va posar les mans a la cara i, acostant-se-li a poc a poc, li va fer un petó a la boca. Amb força la va obligar a estirar-se a terra. Li va començar a abaixar la faldilla i li va descordar els botons de la camisa. Va ficar una mà per sota de la camisa de la noia i li va estrènyer els pits.
-Deixi’m, deixi’m estar! –cridava la Clara, mentre li queien llàgrimes de dalt avall de les galtes-. Socors!
-No s’enfadi, dona, que només és un joc –deia l’amo, mentre li afluixava la roba interior. La Carla va començar a esgarrapar-li la cara. I va mossegar-li el nas. L’amo la va tirar contra terra i va quedar estesa com un cadàver.
La Carla va obrir ràpidament els ulls i la llum blanca del sostre va entrar-li pels ulls fins arribar al cervell. L’amo, que se la mirava assegut a un costat de la sala, es tapava el nas amb un mà. La Carla, com una fera, es va aixecar de terra i va córrer cap a ell. El va empènyer amb força cap enrere, com havia fet ell amb ella, el va agafar pel cap i el va clavar contra terra.
L’amo va quedar inconscient i la Carla, que gairebé no hi veia perquè les llàgrimes l’hi impedien, va ficar la mà a la butxaca de la camisa de l'amo i va agafar la clau daurada. Va córrer cap a la porta, va ficar la clau al forat del pany, va fer-hi dues voltes i, quan va fer clec, va sortir corrents com no ho havia fet mai.
S’havia escapat de l’amo, però aquell dia, aquella situació, la perseguirien per sempre. Cada dia de la seva vida.
Fi
