Temps

Avui podria haver estat un dia especial, però passarà i haurà estat com la resta de dies.

El millor petó de la història

Amelie és una noia que ajuda els que l’envolten sense tenir en compte que la primera persona que hauria d’ajudar és ella mateixa. És una noia tímida. De petita no es feia mai amb nens de la seva edat, perquè el seu pare tenia por que la seva filla prengués mal.

Quan és gran, s’adona que l’única raó de la seva existència és ajudar les persones que realment ho necessiten: els enamorats que no ho estan; els enamorats que van perdre el seu amor i que finalment tornarà; els que volen mirar sense poder veure-hi; els que se senten sols; els que perden un objecte molt valuós i volen recuperar-lo... A tots.

Amelie és una pel·lícula carregada de força i de sentiment. La música t’acompanya i alhora tu com a espectador l’acompanyes a ella. Sempre que l’acabo de mirar em sento bé amb mi mateix. Tinc la impressió que la vida és més bonica del que pensava. I tot gràcies a l’Amelie.

Hi ha persones que odien aquest personatge. El troben desesperant. I no ho entenc...

La pel·lícula ens deixa moltes escenes inoblidables. La millor: l’escena del petó. Per mi, és el millor petó de la història del cinema. Un petó al costat del llavi, un altre al coll i finalment un a l’ull... I aquelles mirades que ho diuen tot... I aquella mirada del gat quan s’acaben de fer els petons. Els mira com si no entengués res... Però... qui entén un petó?

¿Quieres conocerme?

He arribat a la conclusió que per ser barman de discoteca el menys important és servir bé les copes. L’essencial és estar com un tren amb lliteres, amb vagó restaurant i amb ganes de molta velocitat.

I és que no hi ha res millor per atreure consumidors que col·locar un bon monument d’home que et prepari el teu vodka amb llima. Els clients hi cauen com a mosques, i, creieu-me, ho dic jo, que hi he caigut...

L’altre dia vaig estar a l’Arena amb tres amigues i només en una nit vaig descobrir quatre tècniques per lligar:

SITUACIÓ 1: Se li acosta un noi per darrera a una de les meves amigues. No se sent gaire per la música...

-¿Quieres conocerme...?

-Perdona, ¿cómo dices?

-Que si me quieres conocer...

-Ah, no, gracias.

SITUACIÓ 2: A una altra de les meves amigues se li posa al darrera un d’aquells típics pelmes de discoteca que van cecs de beure. Cada cop se li acosta més. Finalment, la meva amiga decideix canviar-me el lloc.

SITUACIÓ 3: La tercera amiga en qüestió balla. Un home li va donant copets al cul dissimuladament. La meva amiga se’n cansa:

-Escolta, ja n’hi ha prou, de tocar-me el cul!

-No te toco el culo. Es que esto está muy estrecho...

-Eeem...

SITUACIÓ 4: Aquesta em va passar a mi. Ballo tranquil·lament. Un noi se m’acosta, em passa el braç pel coll i em diu:

-Le gustas a mi compañero...

-Ah...

En fi. Davant d’aquestes proposicions, els quatre vam seguir ballant com si res. Bé, potser amb moviments una mica més sexis després de la pujada d’autoestima i de les mirades furtives.

La carn és dèbil. Oh i tant.

Per a cada moment

La música… Ai, la música… És una altra d’aquelles coses inexplicables que em fan feliç o trist o em produeixen un no sé què o no em diuen res. Una cançó perfecta no té explicació. Per més que hi doni voltes, no sabré entendre per què em canvia l’estat d’ànim en què em trobi.

És una llàstima de ser com sóc. De ser conscient de com és de gran la música en la meva vida i de no donar-li pas gaire importància.

Tinc una cançó per a cada moment...

Per ser feliç: Todo irá bien, de Chenoa.

Per donar les gràcies: Al final, d’Amaral.

Per estar trist sense tristeses: River flows in you, de Yiruma.

Per tenir una mica d’esperança: Imagine, de John Lenon.

Per relaxar-me: La valse d’Amelie, de Yann Tiersen.

Per somiar: En un cuarto casi rosa, de Laura Pausini.

Per preguntar-me per què: El cant dels ocells, de Pau Casals.

Per riure: Like a virgin, de Madonna.

Per plorar: Para qué la vida, d’Enrique Iglesias.

Per sentir-me sol: All by myself, de Celine Dion.

Per recordar: De tardes negras, de Tiziano Ferro.

Per sentir-me acompanyat: Aunque no te pueda ver, d’Álex Ubago.

Per estimar: Amor particular, de Lluís Llach.

Per ser estimat: Boig per tu, de Sau.

Per fer l’amor: Unchained Melody, de Ghost.

Per reflexionar: Moonlight, de Beethoven.

Per dormir: Nana del Laberinto del Fauno.

Què seria de la meva vida sense música?

El futur que passa

Sempre tenim por d’equivocar-nos. Un petit error pot fer canviar moltes coses. I aquest és el temor. Que les coses que hagin de canviar no siguin per bé. I com sabrem si aquest canvi és millor que allò que ja teníem? Doncs no ho sabrem...

Viurem amb por perquè no estarem mai segurs de si fem bé o malament. Viurem patint per unes possibles conseqüències. Viurem perdent cada dia una mica de felicitat, i, al capdavall, allò, la felicitat, és l’única cosa nostra de debò. I si la perdem, no ens quedarà res.

Què importa més el passat, el present o el futur? Suposo que m’ho hauria de rumiar una estona.

El passat és allò que recordem i que ens ha fet ser qui som ara. El present el vivim ara mateix i per tant és essencial de viure’l de la millor manera. I el futur no és pas tan lluny com creiem, perquè l’estem vivim a cada moment. I el futur, ara ho veig, ho és tot: perquè quan s’acosta deixa de ser futur i es torna present, i un cop present ja és passat.

Sota les pedres de color de xocolata

El controlar-se és una cosa que no està feta per a mi. No em sé controlar i ho reconec. Gasto, gasto i gasto sense parar. Hi ha qui diu que consumista és aquell que consumeix béns i productes sense que aquests siguin essencialment necessaris.

Doncs segons aquesta explicació, sóc consumista, gastador compulsiu, capitalista, descontrolat i tantes d’altres maneres de dir-ho. Però, ATENCIÓ, que amb aquest malbaratament econòmic no faig mal a ningú. Ni tan sols a mi mateix.

No em gasto els cèntims en res que pugui perjudicar la meva salut. Me’ls gasto en capricis, com ara pel·lícules, llibres o roba; en oci, com ara entrades de cinema, de teatre o de museus, tot i que fa molt que no en visito cap; i en fer de tant en tant algun regal a algú que se’l mereixi.

Sóc d’aquelles persones que els diners els cremen a les mans i que per tant necessiten gastar-los de seguida.

El problema serà quan tingui ganes de gastar i no tingui calés. Aleshores sí que serà un drama... ¿I, doncs, què hauré de fer? Com li vaig a una amiga meva: buscaré els diners sota les pedres. Ara, em va fer prometre que si en trobava, havia de ser ella la primera persona en assabentar-se’n...

Els somnis, somnis són

Els somnis, somnis són. Però què són els somnis? Són passions amagades, són desitjos que costen d’aconseguir, són pors o són senzillament vivències passatgeres que en realitat no han passat ni passaran?

Per regla general acostumo a llevar-me i oblidar tot el que he somiat mentre dormia. I em posa molt nerviós. No hi ha res més desagradable que llevar-se amb la sensació d’haver tingut un gran somni i no recordar-ne absolutament ni un detall. És com aquell somni que tots hem tingut (suposo que jo també, però com que normalment me n’oblido sempre...) que puges unes escales i no arribes mai enlloc, però cada cop estàs més i més cansat i mires avall i no t’has mogut ni un pam.

Si he de ser sincer (i m’agradaria ser-ho), he de dir que d’algun somni sí que me’n recordo... He somiat més d’una vegada que corria perquè algú em venia al darrera, em ficava en un edifici, picava l’ascensor i l’ascensor no arribava mai! Era molt angoixant perquè el meu perseguidor estava a punt d’atrapar-me i jo només esperava l’ascensor que no arribava.

On vull anar a parar amb tot això? Doncs ben fàcil: per què en algunes pel·lícules l’ascensor sempre arriba tan ràpid? I per què hi ha d’altres vegades que poden passar tranquil·lament dos minuts, els protagonistes poden explicar-se tota trama de la pel·lícula dins de l’ascensor, i no obrir-se pas les portes? És un misteri...

Com la primera vegada

Sempre em pregunten com és que miro les pel·lícules que m'agraden tantes vegades... Ho consideren insòlit, estrany i, fins i tot, ridícul. Han arribat a dir-me que no podia ser que pogués trobar entretinguda una història explicada sempre de la mateixa manera i amb els mateixos protagonistes...

Em pregunto el perquè d'aquesta obsessió de només voler veure les pel·lícules una sola vegada. Per ventura no escoltem milers i milers de vegades aquella cançó que tant ens agrada? És que no ens produeix les mateixes sensacions? Evidentment que sí.

I no és pas tant diferent el que passa amb una pel·lícula vista repetidament del que passa amb una cançó escoltada a tota hora. Aquella cançó sempre ens emociona, però sempre de diferent manera. Sempre ens duu a la ment records, però no són sempre els mateixos. Sempre, en acabar-se, ens deixa al cos una sensació estranya, però, malgrat tot, la voldrem escoltar una altra vegada...

Amb una pel·lícula passa igual. Si ens va emocionar la primera vegada, ho tornarà a fer de segur en una segona, en una tercera, en una quarta i en tantes vegades com siguin. Però no seran mai les mateixes emocions de la primera vegada, perquè, com he dit, no seran els mateixos records, no seran els mateixos pensaments que tindrem en veure-la. Perquè haurem canviat. I per això sempre serà com si miréssim una nova pel·lícula.

Comencem...

Blog nou, vida nova.

Quan comences un blog, et planteges un miler de coses. Per començar has de triar un nom que a primer cop d'ull cridi l'atenció i que doni una petita idea de la informació que s'hi trobarà. Doncs jo he escollit un nom que no acompleix ni una cosa ni l'altra: Quatre pedres

Per què aquest títol?

Les persones estem fetes de records. Vivim d'allò que ja hem viscut i d'allò que encara que no hem fet i que més endavant recordarem. És una paradoxa. I a mi em passa que quan miro de buscar aquell record feliç de la infància, em ve sempre al cap aquesta cançó:


Quatre pedres hi ha al carrer
jo les sé comptar molt bé.
De color de xocolata, una, dues, tres i quatre...


I m'agradaria tornar a ser aquell nen una altra vegada. Els nens, feliços i contents, veuen les coses des d'una perspectiva més fàcil. Els problemes, per a ells, no semblen tan complicats com ho són per a mi. Busquen raons de tot el que els envolta, però si no en troben, ho deixen estar i no se'n preocupen més.

Quina és la por més gran per a un vailet? Que els seus pares deixin d'estimar-los. Quina és la por més gran per a un adult? Que no els estimi ningú.


Què trobarem al blog?

Opinions personals sobre fets de l'actualitat, crítiques de llibres i de pel·lícules, pensaments que no seran compartits amb tothom, recomanacions artístiques i escèniques, televisió, música i suposo que moltes més coses que encara he de decidir.


Qui fa el blog?


Em presento: sóc el Cristany, un noi de 20 anys que viu a les rodalies de Barcelona.
No sabria pas com definir-me. Potser seria millor esperar perquè sigueu vosaltres qui en feu una descripció correcta. Les meves obsessions, les meves suggerències, els meus gustos, les meves pors... Tot ho sabreu, però no ara. No encara.