dilluns, 31 de març del 2008

Un conte

Ahir quan ja s'havia fet tard i em tocava dormir, escoltant la cançó Rivers Flows in You, em vaig imaginar una història... Podria ser infantil, no ho sé... En fi, espero que us agradi. No és gran cosa però a a mi ja m'està bé...




Per a N.

DEMANA UN DESIG


Anava vestida amb un vestit blanc que li arribava fins als genolls. Caminava sola per la muntanya perquè havia dit als seus pares que volia collir quatre flors: una de vermella, una de blava, una de groga i una que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí.


Caminava sola per la muntanya amb dues flors a la mà: una vermella i una blava. Per una petita escletxa que hi havia entre els arbres, hi entrava un raig de sol que il·luminava amb molta força una flor groga que hi havia al costat de la nena del vestit blanc.


S’hi va acostar, la va collir i se la va quedar a la mà amb les altres dues flors. La nena va pensar que si n’aconseguia unes quantes més acabaria tenint un ram de flors ben gran i ben bonic.


Va començar a córrer decidida a trobar la flor que li faltava: una que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí. Se l’estava imaginant quan, de sobte, entre dos arbres vells amb el tronc molt ample, va veure que hi penjava una tela amb les següents paraules: Demana un desig.


La nena va dir en veu alta que volia una flor que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí. I, quan encara no havia acabat de parlar, hi va haver un petit espetec darrera d’un dels dos arbres vells.


La nena es va acostar al lloc on hi havia hagut la petita explosió i, efectivament, hi va trobar una flor que tenia tots els colors que es podien imaginar. Va pensar que era la més preciosa de les flors que havia vist mai. I n’havia vist moltes!


Va allargar la mà i, quan estava a punt de collir-la, va pensar que si l’arrencava, la flor es moriria i no volia pas que una flor tan bonica com aquella es marcís...


Aleshores, parlant en veu alta una altra vegada, va demanar un riu i molta gespa on poder-s’hi rebolcar.


Hi va haver un altre espetec i, darrera seu, va aparèixer del no res un petit pendent tot cobert d’herba verdíssima que arribava fins avall on havia aparegut també del no res un fil de riu.


La nena va donar les gràcies als dos arbres vells perquè creia que eren aquells arbres màgics els que li concedien els seus desitjos.


Va marxar cap al pendent. Des de dalt de tot, va mirar cap avall i, en veure el riu més bé, va saltar d’alegria. A l’altra banda hi havia els arbres vells que brunzien pel vent. La nena, que encara no es conformava amb el que havia aconseguit, va cridar ben fort, tombant-se cap als arbres, que volia també una papallona que tingués tots els colors, marietes liles, formigues tan grans com ella, un llit de fulles on poder descansar quan ho necessités, un pou fet de miralls per poder-hi entrar i sortir quan volgués i poder veure amb els reflexos si algú s’hi acostava, i també va demanar un sol ben gran que fos de color verd com la gespa.


I, amb un altre esclat, va aparèixer tot el que havia demanat. El paisatge havia canviat de color. Moltes de les coses que hi havia s’havien tornat verdes: el riu, el pou de miralls i, fins i tot, el seu vestit blanc.


La nena va aixecar el cap i va veure un sol brillant que efectivament no era groc, sinó verd; un verd que fins feia mals als ulls quan te’l quedaves mirant fixament...


Va abaixar el cap i es va estirar damunt de la gespa. Amb una petita empenta, va començar a rodar pendent avall. Tenia les cames i els braços allargats i amb les mans anava acariciant l’herba.


Sense adonar-se’n, va arribar fins al final del pendent i va caure al riu com si fos una pedra.


La nena, que no sabia nedar, va començar a agitar els braços i a dir socors, però no va aparèixer ningú que la pogués ajudar. La força de l’aigua l’empenyia riu avall. Va xocar amb una roca que en sobresortia; s’hi va voler agafar però les mans li van relliscar i va seguir riu avall.


No parava de cridar amb totes les seves forces que necessitava ajuda, ajuda, ajuda, però res. Fins que va veure que en la llunyania, a l’altra banda del riu, hi havia un tronc tort i estret que gairebé tocava l’aigua. Es va decidir a agafar-s’hi quan el tingués a tocar...


Quan va tenir el tronc a la vora va tirar el cos cap amunt i s’hi va agafar sense pensar-s’ho. El tronc va trontollar una mica però finalment la nena va poder sortir de l’aigua.


Quan va tocar de peus a terra, va engegar a córrer per trobar el lloc per on havia entrat perquè segur que s’havia fet tard i havia de marxar cap a casa... Però per més que mirava i mirava no trobava enlloc ni el pont de miralls, ni el llit de fulles ni res del que hi havia abans.


Es va aturar un moment perquè necessitava descansar... Es va seure a la gespa i, pocs segons després, va sentir que darrera de l’orella tenia alguna cosa que es movia i que li anava fent pessigolles.


Va agitar els braços per apartar-se allò que li estava fregant l’orella i va tocar una cosa petita que volava. Es va tombar ràpidament i va veure una papallona que no li faltava cap color. La nena es va adonar de seguida que es tractava de la papallona que havia demanat com a desig als dos arbres vells.


Amb un somriure que li ocupava tota la cara, la nena va fer un salt i va començar a seguir la papallona, que havia començat a agitar les ales més ràpidament i volava i volava.


La papallona la va dur fins al lloc on hi havia el pont de miralls, el llit de fulles i tot el que havia demanat. La nena, emocionada, va dir en veu alta, mirant cap a tot arreu, que havia de marxar perquè s’havia fet molt tard i que segurament els seus pares ja l’esperaven. Va dir que demà tornaria per jugar.


Va pujar pel pendent ben de pressa i, quan va passar per sota de la tela que hi havia penjada entre els dos arbres vells, va dir: gràcies.


Quan va tornar a casa no ho va voler explicar als seus pares. Volia que fos un secret que només ella coneixeria. Se’n va anar a dormir pensant que l’endemà hi tornaria i s’amagaria dins del pou de miralls, i s’estiraria al llit de fulles, i jugaria amb les marietes liles i les formigues gegants i amb les papallones de tots els colors de l’arc de Sant Martí.


Quan l’endemà, però, va tornar al lloc del bosc on havia topat amb aquells dos arbres vells, no els va trobar enlloc. Havien desaparegut. No hi havia arbres amb troncs amples ni cap tela amb les paraules Demana un desig. Només hi havia arbres normals com els que es troben en un bosc qualsevol...


La nena, que s’havia tornat a posar aquell dia el vestit blanc que li arribava als genolls, va estar una estona més buscant fins que va assumir que tot el que buscava ja no hi era.


Va marxar corrents com una fletxa cap a casa. Anava plorant. La mare, en veure-la, li va pregunta què havia passat, si s’havia fet mal o què. Aleshores la nena l’hi va explicar tot. La mare, quan escoltava la seva filla que parlava d’uns arbres màgics i de més coses estranyes, se la mirava en silenci perquè no sabia pas què dir-li.


La nena li va dir que l’havia de creure, que era veritat que hi havia un sol verd, i que hi havia un riu on havia caigut però havia aconseguit sortir-ne perquè s’havia agafat a un tronc tort i prim, i que una papallona l’havia guiat per trobar la sortida...


I la mare va seguir sense saber què dir perquè no volia fer cap mal a la seva filla i perquè no volia veure-la plorar més...


FI

diumenge, 30 de març del 2008

El fenomen Polònia

L'altre dia, navegant per internet, vaig veure una notícia que em va impactar i que, alhora, em va fer molta gràcia.


Abans de dir-vos la notícia esmentada us vull fer una pregunta: creieu que el fenomen-Polònia és només una pura exageració i que realment el programa no ha arribat tan enllà com afirmen realment els que el fan?


Una bona mostra que constata aquest fenòmen-Polònia és la notícia de què parlava fa un moment. El cas és que la revista espanyola Spanish Real State-Revista del Mercado Inmobiliario ha publicat un article sobre la pèrdua de recaptació de la Generalitat per la crisi immobiliària amb una fotografia del conseller Antoni Castells que no pertany precisament al conseller. Pertany al personatge d'Antoni Castells del Polònia.


El portal Vilaweb es va fer ressò d'aquest error i per aquest motiu vaig conèixer la notícia. Vilaweb considera que segurament el redactor de l'article de la revista espanyola va agafar una de les primeres imatges que apareixen al Google cercant Antoni Castells.


No cal ser gaire televisiu per adonar-se que el programa de sàtira política que presenta i dirigeix el Toni Soler està cada dia més amunt que els mateixos polítics que interpreten. No només els nens del No em ratllis! (programa presentat per la sempre magistral Júlia Otero) confonen els actors amb els personatges reals. També s'equivoquen els redactors de revistes espanyoles... I més gent.

divendres, 28 de març del 2008

Setmana Santa passada

Estic cansat de tanta feina. Aquesta Setmana Santa passafa havia de ser per relaxar-me (encara més) i per poder sortir una mica amb les amigues.


Doncs no. Ni m'he relaxat ni he pogut sortir.


Encara aquests dies estic acabant la feina que em van posar. Sobretot he hagut de fer coses sobre literatura catalana medieval. Havia de fer quatre resums de quatre lectures sobre Lo somni de Bernat Metge i, a més, cinc preguntes més per a l'avaluació continuada.


És una tocada immensa de collons que el Pla Bolonya sigui així. D'acord, abans no teníem gaire feina els que estudiem Filologia. Però es que ara tenim assignatures que si ens mirem el nombre de crèdits que val, no surt a compte de fer-la, però, clar, si no què agafem?


Bé, avui tocava fer una petita reflexió sobre el ridícul, horrorós, absurd i tocanassos Pla Bolonya.


Una abraçada ben forta per als que esteu patint com jo les conseqüències d'aquest nou sistema.


dijous, 27 de març del 2008

A Flor Máis Grande Do Mundo

Avui em ve de gust de convidar-vos a mirar un curtmetratge d'animació que no només és per a nens: La flor más grande del mundo. Ens explica com veure les petites coses; ens senyena a no oblidar-les i a tenir-les en compte.


La veu la posa el premi Nobel José Saramago, amb una delicadesa que fa posar els pells de punta. I l'encarregat de compodre la música és l'Emilio Aragón.


Aquest curtmetratge va ser un dels nominats a la passada edició dels premis Goya a la categoria de Millor Curt d'Animació.


Res més. De moment us deixo l'enllaç amb el vídeo i, si el mireu, ja em direu què us ha semblat.

http://www.elpais.com/videos/cultura/Sesion/ELPAIScom/flor/grande/mundo/elpepucul/20080327elpepucul_1/Ves/



dilluns, 24 de març del 2008

El record d’algú

Us recomano la pel·lícula El perfum. La seva ambientació és genial, així com la seva música, les seves interpretacions, l’argument... En veure-la, sents l’aroma de totes les coses que hi apareixen. Les pots ensumar perquè són davant teu mateix.


Sents la fetor a l’inici de la pel·lícula, al mercat de París. Sents la fragància delicada de la noia de les prunes. Sents la frescor de la perfumeria de Pélissier, el creador del perfum “Amor i Psique”. Pots sentir la por d’aquells que no saben qui assassina les noies del poble de Grass. I pots ensumar aquell perfum, El Perfum, que és un elixir de la vida...


I tots tenim sempre una aroma que ens acompanya. L’aroma d’algú que hem estimat. El sabrem reconèixer entre milers de persones. Caminarem pel carrer i ens aturarem en sentir aquella olor familiar. Ens tombarem i no veurem la persona que esperàvem trobar, i serà decebedor.


Aleshores ens adonarem de debò que aquella persona haurà marxat, i ens entristirem, i no hi podrem fer res. Només ens quedarà el record de tot el que haurem viscut junts. I el record, al cap i a la fi, ho serà tot.

dissabte, 22 de març del 2008

L'espina

Fa molts mesos (tants que ja són anys) vaig presenciar una escena que em va deixar una espina clavada que no he pogut treure'm per por de punxar-me una altra vegada.


Era un vespre, feia un dia ennuvolat i amb molt de vent. Caminava pel carrer de darrera de casa. Carregava la motxilla a l'espatlla perquè tornava de la biblioteca. Quan camino sol, sempre vaig molt lentament; tot el contrari de quan vaig amb algú, que acostumo a accelerar el pas.


Al final del carrer hi havia una parella que estava aturada i que parlava. L'home, d'uns vint-i-cinc o trenta anys, agafava la noia, també de la mateixa edat, del braç amb força. La sacsejava perquè ella es negava a parlar. Amb l'altre braç, la noia es tapava la boca i s'eixugava els mocs.


Jo caminava i cada cop era més a prop de la parella. L'home va començar a cridar i la noia a plorar. Mentre ell l'agafava per l'altre braç, ella li suplicava que la deixés anar i li deia que tot s'arreglaria. Però ell no l'escoltava, només cridava, cada vegada més fort.


Aleshores, espantat i desconcertat, vaig baixar de la vorera, i vaig caminar per la carretera per no haver de passar pel costat. I, de sobte, com embogit, l'home va arrossegar la noia i la va empènyer contra la paret. Es va posar davant seu, la va agafar per les dues mans, i li va dir:


-¡Tú sólo tienes que hacer una cosa!
-Sí...
-¿Cuál? Dime cuál!
-Quererte...
-¡¿Cúal?!
-Quererte...


La noia plorava. L'havia d'estimar, deia. I ell, desesperat, l'hi feia repetir més vegades. I ella plorava més fort. Finalment, l'home la va deixar anar i ella, amb la cara tota humida de plorar, el va abraçar...


Em vaig sentir molt malament aquell dia (i encara m'hi sento) perquè vaig ser testimoni d'un maltractament i no vaig saber fer res per evitar-ho. Segurament no hagués pogut fer-hi res... però l'espina queda clavada i no me la puc treure...

dimarts, 18 de març del 2008

Vergonya

Fem una mica de memòria...


A tots ens han donat alguna vegada a l'escola aquell paper odiós on s'informava als pares i a les mares que en breu vindrien a fer una vacuna als seus fills...


D'entre el munt de documents i coses estranys que conservo, n'he trobat aquest paper:



VACUNA ANTITETÀNICA


Durant aquest curs escolar, al/a la vostre/a fill/a que estudia 2n curs de l'ESO se li ha d'administrar la vacuna antitètica, que li correspon segons el calendari de vacunacions vigent.

Aquesta vacuna serà aplicada en la mateixa escola pel personal d'infermeria dels Centres d'Atenció Primària (CAP), el dia 15 de febrer de 2001 al matí.
És necessari signar l'autorització adjunta i portar-la a l'escola, juntament amb el carnet de vacunes original, el dia de la vacunació, per tal que li sigui aplicada la vacuna. Encara que el/la seu/seva fill/filla no es vacuni a l'escola, haurà de portar el carnet de vacunes per tal de fer els registres corresponents. Per a qualsevol dubte, podeu trucar al Servei de Salut Escolar (93 379 00 50 ext. 329).
Per facilitar el nostre treball us agraïrem que retorneu l'autorització de la part inferior d'aquest full signada i amb les dades correctes.



Temia
rebre cada curs aquesta notificació... Era traumàtic i necessitava uns quants dies per assumir que m'administrarien una vacuna... Normalment passava que quan arribava el dia de la vacuna encara no ho havia assumit...


Quan arribava l'esperat dia de les vacunes, ens cridaven per ordre de llista i anàvem tirant cap a l'escorxador, alguns amb cara d'indiferència i d'altres, com jo, amb cara de terror.


Sempre que podia m'esperava que em deixessin al final. Suposo que em pensava que si m'esperava potser quan em tocaria ja no em podrien vacunar perquè s'haurien acabat les dosis de vacuna o les xeringues.


Recordo que un dia va ser especialment terrible. Em vam deixar que em punxessin l'últim. Mentre esperava a la porta, veia pa
ssar els meus companyes i les meves companyes amb el braç estirat i amb un dit damunt d'un tros de cotó fluix fent força a la pell.


I, finalment, em va tocar passar a mi... La infermera em va dir que no passava res, que canviés la cara perquè estava tot pàlid i que no havia de patir perquè no notaria la punxada. La pobra mirava de mantenir-me distret mentre la seva companya em clavava l'agulla. Però que vaig fer? Vaig mirar al cantó on hi havia la xeringa i vaig veure com me la va clavar.


Vaig fer ai!, i em van començar a caure llàgrimes dels ulls. La infermera conversadora, quan ja m'havien posat la vacuna, em va dir oi que no era pas per tant?, i amb la mirada la vaig engegar a pastar.


Quan vaig sortir al passadís, tota la classe m'esperava. Entre llàgrimes i sanglots, em vaig trobar al mig d'un munt de rialles i de burles. Aquell dia, per desgràcia, vaig saber què era la vergonya...



diumenge, 16 de març del 2008

Què hi sents? El cor

M'agraden les pel·lícules Disney. Sempre m'han agradat i sempre m'agradaran.


De petit la meva pel·lícula Disney preferida era "Aladdin". Somiava amb poder ser algun dia com el protagonista: simpàtic, bona persona i, tot i que una mica inconscient, enamoradís. A més, m'encantava la seva veu....


Disfrutava com un boig quan mirava la pel·lícula. M'ho passava molt bé amb els comentaris de broma del geni (amb la veu magistral del Josema Yuste. El seu doblatge i el de l'Anabel Alonso a la Dori, a "Buscando a Nemo", els millors de tota la història de Disney).


Sempre que arribaven els reis i tocava fer la llista de regals (jo sempre creia que havia estat bon nen durant tot l'any i, per tant, no tenia cap dubte de si em portarien o no regals, els tres Reis Mags), el primer que em venia al cap per demanar era una catifa voladora. La desitjava...


Recordo que, encara que no l'hi vaig dir mai a ningú (ara se n'estan enterant), sempre la catifa era una de les meves primeres coses a demanar.


Per a mi la millor part d'"Aladdin" era quan la Yasmín i ell canten damunt de la catifa Un mundo ideal, tot volant per tots els racons del món...



Fa molts anys ma mare em va comprar un ninot de plàstic de l'Aladdin que era força grandet i que sempre el deixava damunt de l'escriptori (ara no sé si en guardo alguna foto...). El cas és que una nit que em vaig posar malalt, amb quaranta de febre, vaig començar a veure l'Aladdin volant. Sí, jo el veia volant. El meu pare, mentre em deia que l'Aladdin no volava, em posava la mà al front i anava dient: "Aquest nen té febre...". I, sí, efectivament tenia febre i, no, efectivament, l'Aladdin no volava...


De seguida em van dur a l'Hospital de Sant Joan de Déu.


Ara, però, la meva pel·lícula de Disney preferida no és "Aladdin" (encara que també m'agrada molt i li tinc un afecte especial). Ara m'agrada més "Tarzan", amb l'home mico. La seva banda sonora és preciosa i m'encanta la història. Reconec que la primera vegada que la vaig veure al cinema no em va entusiasmar gaire, però uns quants anys més tard la vaig tornar a mirar i mira ara: la meva preferida.


La pel·lícula té moments que trobo preciosos i que no es troben sovint a les pel·lícules Disney, que abusen de sucre però que no et diuen res. A "Tarzan" hi ha moments que t'arriben al cor. L'amor hi és durant tota la pel·lícula i també la por.


La millor part de la pel·lícula: quan el Tarzan petit és a la vora del riu i, amb el reflex de l'aigua, s'adona que és diferent dels altres i s'entristeix. Aleshores, la seva mare (goril·la) li diu que és com la resta perquè, encara que les seves mans siguin més petites, té una cosa que tots tenen: el cor.


La millor cançó: Estranys com jo.



dijous, 13 de març del 2008

Profundament

El meu moment de més inspiració és quan estic ajagut a la banyera. Tinc per costum (i sé que no és un bon costum) d’omplir-la força. Sóc conscient que és malbaratar l’aigua, però em relaxa...


Quan l’aigua em cau a sobre em vénen al cap les idees més boges que es poden imaginar...


Quan no tinc temps i m’he de dutxar molt ràpidament, m’ho passo malament perquè quan sóc a la banyera m’agrada sentir que el temps passa a poc a poc. De vegades em poso música i canto; d’altres em poso dret i deixo que l’aigua em caigui al damunt; o m’estiro i moc les mans per sentir el sorollet de l’aigua.


Enfonso el cap i deixo fora de l’aigua només el nas i la boca. Aleshores em quedo quiet i escolto el meu cor. El sento com si arribés a cada extrem del meu cos. Cada batec és un cop sec que fa eco dins meu. És una sensació molt bonica...


També m’agrada estirar-me, posar les mans damunt de la panxa, treure les cames de l’aigua i quedar-me ben quiet. M’espero fins que l’aigua reposa. Aleshores respiro molt pausadament i al final l’aigua s’acaba movent al ritme de la meva respiració i arrossega el meu cos amb passos lents.




dimarts, 11 de març del 2008

No em ratllis!

Aquest dimarts passat, a l'assignatura de Teoria de la comuniació amb el Sebastià Serrano, es va podruir un moment en què em vaig sentir una altra persona.


Com ens té acostumats, el Serrano va començar a fer la classe d'aquella manera que només saben fer els genis. Sí, el Sebastià Serrano és un geni. A banda que surti a la tele i que hagi publicat un munt de llibres, i que per aquestes dues raons creï més expectació que qualsevol altre professor, cal dir que sap fer les coses ben fetes.


Quan parla, malgrat que potser de vegades el ritme de la classe sigui força lent i avorreixi una mica (perquè som humans, i els humans no estem sempre preparats per escoltar durant una hora i mitja un professor!), no et fa sentir inferior; no sents el pes d'aquell típic professor que et fa arrossegar i sentir-te ridícul.


Jo sempre penso que les seves classes, a banda de ser conferències, són lliçons per aprendre a ser una mica més feliços. L'altre dia va dir que, en moments de tristor, el que hem de fer és posar-nos davant d'un mirall i fer quatre rialles. Deia que a partir de la tercera estarem una mica més contents i que, a la quarta, ja haurem oblidat, encara que sigui només durant uns moments, per què estàvem tristos. I té raó. Ho he comprovat.


Ens anima a creure que nosaltres, els alumnes, els joves, tindrem moltes oportunitats per triomfar a la vida. I no només per aconseguir un triomf laboral, sinó també personal. Ens compara sovint amb personatges conegudíssims que, com nosaltres, van començar estudiant una carrera que sempre produeix la mateixa reacció en persones de fora: Estàs boig estudiant Filologia?


Potser estem bojos, però ¿qui no ho està avui dia?


Així doncs, el Sebastià l'altre dia va comentar: Avui havia quedat amb una exalumna meva. Aquesta exalumna meva segur que molts de vosaltres la coneixeu. Es diu Júlia Otero i s'asseia sempre allà. Ho va dir assenyalant la cadira on estava jo assegut. Tothom em va mirar i, per un instant, em vaig sentir Júlia Otero. Només em faltaven uns cabells rossos, llisos i una micona més llargs...



diumenge, 9 de març del 2008

Nit electoral. Minut a minut

Escric aquestes primeres ratlles quan falten catorze minuts perquè es tanquin els col·legis electorals.


Tanquem avui una legistaltura, capitanejada per José Luis Rodríguez Zapatero, que ha donat molt de si. Primer: la retirada de les tropes a l'Iraq. Noves polítiques socials: llei contra la violència de gènere, s'ha legalitzat el matrimoni entre persones del mateix sexe a Espanya, llei de Dependència, s'han modificat diversos estatuts d'autonomia (encara que els resultats no hagin estat tan satisfactoris com molts voldríem), també hi ha hagut una gran regularització dels immigrants, i s'ha incrementat el salari mínim, entre d'altres coses.


La meva nota per a aquests quatre anys: un 7,5. Un Notable. No està malament...


De fons sento la Mònica Terribas i el Xavi Coral que d'aquí uns minuts faran públics els primers sondejos a peu d'urna. Aquest any, però, els resultats oficials els sabrem força abans que qualsevol altra nit electoral, gràcies al nou sistema electrònic de dades.


Estic nerviós, ho reconec, perquè el que s'esculli avui dependrà del futur polític dels propers quatre anys. Si surt escollit Zapatero, tot seguirà igual (espero). Si hi surt Rajoy, les coses canviaran molt i em temo que no seran a millor...


Em quedo amb una frase que va dir el Zapatero al segon debat televisat: "Si sóc president milloraré les coses ben fetes i corregiré els errors".


...Quatre minuts per a les 8...


...Un minut...


Primeres dades provisionals: el Zapatero venç la primera batalla: guanya a totes les enquestes.


La nit electoral avança. Amb un 75,05% dels vots escrutats, podem dir que el guanyador de les eleccions ha estat el PSOE. Estic content. M'alegra que hagi guanyat el Zapatero (sense majoria absoluta) i m'alegra que el PP s'hagi fotut una trompada monumental. De debò, me n'alegro moltíssim.


Encara no han sortit els principals candidats per fer unes primeres valoracions sobre els resultats ja oficials.


S'espera veure un Zapatero feliç i orgullós de renovar la seva presidència.


S'espera veure un Rajoy feliç i orgullós per la gran participació dels ciutadans. El veurem fent la seva esperada dimissió?


Surt el Zapatero a la seu dels socialistes! Com no podia ser d'una altra manera, un somriure li omple tota la cara. A veure què diu... De moment fa callar els presents que l'aclamen... Però aquests no deixen de cridar. Ell continua rient. Els fa callar amb gestos i dient "gracias, gracias". José Blanco posa ordre.


I finalment el candidat socialista parla: recorda primer totes les víctimes del terrorisme durant aquesta legislatura.


"Gracias de corazón a los ciudadanos que han dado una victoria clara al partido socialista." "Hemos trabajado duro. Ha merecido la pena." Zapatero, t'he de dir que moltes felicitats. Buenas noches y buena suerte.


Primera dimissió de la nit: la de Gaspar Llamazares, candidat d'Izquierda Unida per Madrid.


Surt a la finestra del carrer Gènova Mariano Rajoy. M'ho sembla a mi o el seu riure és una mica forçat...? Els que l'esperen al carrer criden: "Zapatero, embustero". Senyores i senyors, heu de saber perdre... Surt al balcó popular també la dona de Rajoy.


El candidat popular agraeix a totes les persones que li han donat suport. "Hemos sacado más votos que nunca". Sí, senyor Rajoy, tot el que vulguis. Deixa'm dir-te que la niña et demana una coseta: la teva dimissió.


Aquí acabo aquest article. Espero que us hagi agradat. Una abraçada ben forta per a tots.


dijous, 6 de març del 2008

Una abraçada

Dedico aquesta cançó a totes aquelles persones que estan enamorades i que esperen que torni d'una vegada el seu amor; a aquelles que, malgrat no esperar-lo, també el trobaran i no podran separar-se'n; i també a totes aquelles que ja l'han trobat i que em fan tanta enveja. En fi, a totes aquelles persones que sou tots vosaltres. Us estimo molt.


Si tú no vuelves [Amaral i Chetes]


Si tú no vuelves
se secarán todos los mares,
y esperaré sin ti
tapiado al fondo de algún recuerdo...


Si tú no vuelves
mi voluntad se hará pequeña...
Y quedaré aquí,
junto a mi perro espiando horizontes...


Si tú no vuelves
no quedarán más que desiertos,
y escucharé por si
algún latido le queda a esta tierra,
que era tan serena cuando me querías.
Había un perfume fresco que yo respiraba.
Era tan bonita, era así de grande.
Y no tenía fin...


Y cada noche vendrá una estrella
a hacerme compañía,
que te cuente cómo estoy
y sepas lo que hay.
Dime amor, amor, amor,
estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida.
No sé lo que haré.


Si tú no vuelves
no habrá esperanza ni habrá nada.
Caminaré sin ti
con mi tristeza bebiendo lluvia,
que era tan serena cuando me querías.
Había un perfume fresco que yo respiraba.
Era tan bonita, era así de grande.
Y no tenía fin...

Y cada noche vendrá una estrella
a hacerme compañía,
que te cuente cómo estoy
y sepas lo que hay.
Dime amor, amor, amor,
Estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida.
No sé lo que haré.


Y cada noche vendrá una estrella
a hacerme compañía,
que te cuente cómo estoy
y sepas lo que hay.
Dime amor, amor, amor,
Estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida.
No sé lo que haré.



dimecres, 5 de març del 2008

Jocs d'infància. Tercera part

Tercer i darrer article dedicat als jocs de la meva infància.


Com han passat els anys... Sembla mentida que ja tingui vint anys... Hauré fet bé al llarg d'aquest temps? Hauré de demanar perdó pels errors? Hauré de donar sempre les gràcies pels bons moments? Els hauré d'oblidar? Els hauré de guardar amb clau dins de la capseta de la memòria?


En fi... Vaig al tema que toca avui:


Tete. Així és com crido el meu germà. Tete, vete, li dic quan em molesta. Ell ho sap.


No sé com va ser que vaig començar a anomenar-lo així. Suposo que perquè els meus pares m'hi van acostumar des de petit... El cas és que em fa vergonya cridar-lo així. Em resulta molt traumàtic. A ell, en canvi, li encanta tenir algú que li digui Tete. Mira, deu ser bonic...


Us explico fins on arriba aquest trauma: quan camino pel carrer i me'l trobo, per tal que em vegi, en lloc de dir un TETE alt i clar (sentint això es giraria sabent que sóc jo), faig sorolls estranys amb la boca per tal de cridar la seva atenció. Faig st! st! st! I, pobret, sempre es gira...


Més coses...


Recordeu la vostra joguina de la infància? La meva eren els Playmobils. M'encantaven i m'encanten. Tant el meu germà com jo hi hem estat sempre uns grans aficionats; una passió que, per cert, el nostre germà petit no ha heretat (i mira que ho hem intentat!).


Cada reis era una muntanya de capses de Playmobil. Vam acosenguir tenir complets el circ, el far west, el zoo, la granja, la ciutat contemporània, els pirates...


Érem uns forofos. Encara ara, quan és època de Nadal, m'aturo a la secció de Playmobil de les botigues per mirar què tenen de nou.


Ma mare sempre patia molt quan el meu germà i jo dèiem que jugaríem als Playmobil perquè no se'ns acudia una cosa millor que barrejar les capses i muntar una ciutat amb lleons que passaven per la carretera, amb cotxes patrulles i carruatges de cavalls. Fèiem un poti poti.


Ma mare patia perquè era un caos...


Quan acabàvem de jugar, ho desmuntàvem tot i guardàvem els ninos en capses on no tocaven...






dissabte, 1 de març del 2008

Jocs d'infància. Segona part

Fa uns quants anys, quan el meu germà petit encara no havia nascut, vam anar tota la família a passar l'estiu a la caseta dels avis, que era a Hostalric, a la muntanya. Ells hi havien deixat d'anar perquè la meva àvia començava a estar cada dia pitjor per culpa de l'Alzheimer i al meu avi suposo que li feia por que li pogués passar alguna cosa mentre eren a la muntanya.


Aquests darrers dies a casa el meu pare ha començat a passar a dvd's les grabacions de video que vam fer quan vam ser a la torre. En la majoria de cintes sortim el meu germà i jo fent els bojos i molestant els meus pares.Tot i que no m'agrada gaire mirar aquests vídeos, de vegades hi faig un cop d'ull.


Doncs bé, la caseta dels avis tenia dues entrades: la principal, amb les portes de ferro, per on hi passava el cotxe, estava situada a la part de darrera i l'altra entrada, que no tenia cap tanca i per la qual s'hi arribava mitjançant unes escales de ciment, era davant de la casa. La caseta estava a força alçada de la carretera, per la qual cosa les escales principals eren força llargues.


A una banda de la caseta hi hi havia una mena de barranc (dic "una mena" perquè feia una baixada bastant empinada, però no era pas com si fos un precipici). El dia que vam arribar, el meu pare ens va preparar unes cordes que anaven lligades a unes pedres ben grosses. Aquestes cordes quedaven penjant pel barranquet i, si t'hi esforçaves, podies arribar fins a dalt trepant. En una de les grabacions se'm veu amb una escopeta de balins del meu pare lligada als calçotets, agafat a la corda, trepant i cantant la melodia d'Indiana Jones (ti-ti-ri-tí, ti-ti-rí, ti-ti-ri-tí, ti-ti-rí-rí-rí...). És molt graciós.


El meu germà, en una d'aquelles seves grans idees, em va comentar que estaria bé de fer una cabana en un arbre. La meva reacció va ser clara: se'm van il·luminar les galtes i vaig cridar que m'encantava la idea.


Quan vam localitzar un lloc bo per fer-hi una cabana, ens vam adonar que les possibilitats de fer-la damunt d'un arbre eren nul·les. Aleshores vam decidir que faríem una cabana convencional a terra.


Vam arreplegar fulles, branques i ens vam posar a treballar. Vam col·locar damunt algunes branques cordades amb fils com si fessin de sostre, i amb les fulles vam anar tapant els forats que hi quedaven. Vam agafar del traster dues cadires plegables i una taula, i ho vam posar tot al centre de la cabana. Ma mare ens va deixar una ràdio antiga per si ens avorríem quan ens ananàvem a "la nostra caseta".


Quan ja la teníem acabada, hi vam entrar amb molta felicitat i ens hi vam asseure, mirant-nos cara a cara sense saber què fotre... Però a banda de la poca conversa, hi havia un altre problema... Un problema molt més greu: dins de la cabana hi havia moltes mosques.


Vaig mirar amb cara de pena el meu germà, segurament esperant que tingués una gran idea per salvar-nos d'aquella tragèdia, i, efectivament, em va correspondre amb una gran idea: va anar a buscar un globus, el va inflar d'aigua, hi va fer un nus i, amb la cara de satisfacció, em va dir: "Les mosques tenen por de l'aigua... Si posem aquest globus al sostre, no vindran...".


Em va semblar una excel·lent idea. El vaig lloar fins a cansar-me'n.


Quan va arribar el moment de penjar el globus ple d'aigua amb una corda en una de les branques que feia de sostre, hi va haver un altre problema: amb el pes del globus, una part del sostre es va desmuntar...


Me'l vaig tornar a mirar amb cara de tristesa perquè el pla no sortia tal com hauríem volgut esperar. El meu germà, fent el cor fort, em va mirar seriosament i em va dir: "Tant és! Posarem el globus damunt de la taula i almenys farà de decoració".


Ai...