PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
i tant se val!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que des de d'alt d'un campanar
sempre es pot veure
el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta
lluny d'aquí.
I ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així!
És així com m'agrada a mi,
no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El més país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Lluís Llach
dissabte, 1 de novembre del 2008
dimecres, 29 d’octubre del 2008
La història del barrufet Claude. Capítol primer
Fa uns dies se m'omplia la boca parlant d'una nova assignatura que feia a la universitat: Antropologia Cultural. Ha passat ja un mes (una mica més d'un mes, de fet) des que vaig començar les classes i no m'ha costat gaire d'adonar-me realment de quin tipus d'assignatura és. No està feta per a mi. Llàstima que ja no m'hi pugui canviar. Ni deixar-la, perquè si la deixo perdo els diners de la matrícula. Per tant... no hi ha més remei que aguantar fins al final del quadrimestre. Què hi farem. Per casos com aquest el meu avi sempre deia: "Más se perdió en la guerra". Doncs bé.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
Com segurament entendreu (i espero que no m'ho retregueu), no puc aguantar l'hora i mitja que dura la classe escoltant el professor, que per cert no ens recomana prendre apunts perquè, segons les seves paraules, res del que diu és important... Què faig per matar l'avorriment? Doncs escriure. I què escric? Doncs, entre d'altres coses, m'invento històries. El darrer dia em vaig animar a escriure un conte infantil, el protagonista del qual és un barrufet que es diu Claude i que camina pels passadissos de la universitat de filologia buscant alguna cosa...
De moment, us en copio el primer capítol. Confio que les classes d'Antropologia continuïn igual d'avorrides; d'aquesta manera no trigareu gaire a saber com continua la història... Un petó per a tots i que us agradi aquest experiment.
LA HISTÒRIA DEL BARRUFET CLAUDE
Capítol primer
Capítol primer
En Claude era un vailet que no feia més d'un pam d'alçada. Anava vestit com un bruixot: duia una túnica vermella de vellut que era tan llarga que li arribava fins als peus, i unes sabatetes daurades que acabaven en punxa. No duia barret, perquè deia que no volia semblar un follet.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
Acabava de robar una enorme clau de ferro rovellat. La duia damunt del cap i l'aguantava amb moltes dificultats amb una mà a cada extrem. Tenia els braços curts i per això li costava tenir-la ben agafada.
Com que corria de pressa, la clau, que pesava com a nosaltres ens pesa una taula macissa de fusta, anava ballant d'un cantó a un altre com si fos una balança. El petit Claude, que feia esforços perquè no li caigués a terra, anava tentinejant perquè perdia l'equilibri.
Va arribar a un pati gegant ple de persones que eren molt més grans que ell. Va passar, sense que ningú no el veiés, per entre les cames de tota aquella gent que cridava i reia tot al voltant del pati. En Claude, que amb aquells peus al davant no podia veure el que hi havia després, va xocar finalment amb una porta grisa.
Va mirar d'empényer-la però no va poder. Es va tombar cap al pati i va veure que començaven a caure del cel petites gotes de pluja. Va pensar que, de tornada, es mullaria perquè no havia pensat en dur un paraigua.
De sobte va venir un cop fort de vent. La túnica vermella del Claude es va bellugar i la porta grisa, amb un grinyol, es va obrir una mica. La clau també va fer ziga-zagues i va estar a punt de relliscar pel buf del vent. Finalment en Claude va aconseguir que no toqués terra perquè va poder posar-la horitzontal una altra vegada.
Un altre cop fort de vent va venir del pati i aquest cop el petit cos d'en Claude es va arrossegar com una fulla d'arbre i va anar a parar a l'interior de la sala de darrera la porta.
En aquella lloc el petit barrufet es va trobar amb un munt de persones assegudes en fileres que escoltaven amb mirada atenta i amb silenci les paraules d'un home vell que no deixava de moure els braços amunt i avall. Parlava tan veloç que en Claude no entenia ni una sola paraula.
A poc a poc, va avançar per aquella sala amb molt de compte. Es bellugava molt lentament, fent petites passes per no provocar cap moviment estrany i perquè ningú no se n'adonés. Efectivament, al principi cap dels assistents no el veure, però la sort no va durar gaire...
En Claude, en veure que amb aquella lentitud no arribaria enlloc, va engegar a córrer ràpidament. Anava tant espantat, perquè no cal oblidar que els barrufets com aquest són molt porucs i de seguida comencen a tremolar com pollets, i tant despistat que va ensopegar amb un llapis que hi havia a terra.
Va rodolar uns quants centímetres. Finalment va tornar a posar-se dempeus i va fregar-se el clatell perquè s'havia fet mal. En aquell moment es va adonar que no duia la clau de ferro rovellat al damunt. Va mirar a un costat i un altre i al final va respirar tranquil quan la va veure tirada en un racó de la dreta. Va córrer a agafar-la i se la va tornar a col·locar damunt del cap com feia un moment.
Va reprendre el camí però més lentament que abans. Anava fent esses i era molt divertit perquè més que un barrufet semblava una serp. De sobte, en Claude va tenir una estranya sensació: va notar que algú el mirava. Aleshores, com un detectiu, va girar el cap amb les celles arrufades i es va adonar que efectivament un noi d'aquells que hi havia asseguts en filera l'observava amb un somriure a la cara.
En Claude es va posar tot vermell, més que un tomàquet, i movent els llavis, va dir:
-Com estàs?
I aquell noi que el mirava va repondre, també en silenci:
-Bé.
divendres, 24 d’octubre del 2008
Una escola sense violència
Sense saber ben bé per què, hi ha històries que arriben al cor i emocionen...
diumenge, 28 de setembre del 2008
Fins a quin punt unes cortines poden marcar un abans i un després
Situació: dissabte 22 de setembre, als emprovadors del Mango de La Maquinista.
Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.
L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.
Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.
A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.
Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.
Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.
Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.
M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.
Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...
Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.
Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.
L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.
Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.
A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.
Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.
Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.
Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.
M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.
Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...
Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.
dissabte, 27 de setembre del 2008
diumenge, 21 de setembre del 2008
No et deixis mai mossegar per un llangardaix...
No vull ser pas vulgar amb aquesta nova actualització, però he de confessar-vos que la primera imatge que em vaig trobar davant dels nassos a la meva arribada a Brussel·les va ser aquesta:
És el rellotge de l'edifici de l'Estació del Nord de la ciutat. Uhm... Només m'ho sembla a mi o... aquesta torre té una forma que fa recordar a... sí... a allò... (tots ho estem pensant...).
Doncs bé, ara que veig aquesta imatge, m'ha vingut al cap un documental d'art que vaig veure al Canal 33 durant aquest estiu. Naturalment, i per evitar possibles comentaris, he tingut molt de temps lliure durant aquests mesos de vacances i per això he pogut dedicar-me a veure documentals. Tema tancat.
El cas és que feia zàpping a les tantes de la nit i vaig veure que feien un documental dedicat al quadro El noi mossegat per un llangardaix de Caravaggio. Per fer més fàcil aquesta explicació us en mostraré una fotografia:
L'obra mostra el moment en què un llangardaix mossega un noi jove. Les faccions del noi delaten de manera magistral el dolor i angoixa provocats per l'accident. Aquesta representació, que amaga més del que mostra, és un avís a la joventut, representada en la rosa blanca, que sovint cau en els dominis de la sensualitat. Aquesta passió sense fre, però, pot dur al dolor i a l'angoixa...
Es veu que, segons explicava l'estudiós d'art del documental que vaig veure, es van investigar tots els períodes de la història i, concretament a Roma, ciutat on vivia Caravaggio en el moment que treballava per a aquesta pintura, es va arribar a la conclusió que el gest obscè datat més antic era el del puny amb el dit cor estès. Antigament aquest gest (bé, de fet com ara) reproduïa el membre viril en estat erecte i l'escrot.
Caravaggio, que com hem dit segurament coneixia aquest significat gestual perquè vivia a la capital italiana, sembla voler advertir al jove que s'abstingui de tenir desitjos i relacions sexuals deliberadament.
Com sabem que aquesta era la vertadera intenció de l'autor amb aquesta obra? Del cert no ho sabem, però el fet que el llangardaix mossegui precisament el dit cor podria confirmar en certa manera aquesta qüestió...
Com a apunt, la representació daquest jove, que torna a aparèixer a obres de gran ressò com el Bacus i Els músics, és considerada gairebé de manera unànime com un autorretrat del pintor.
Seguiremos informando...
És el rellotge de l'edifici de l'Estació del Nord de la ciutat. Uhm... Només m'ho sembla a mi o... aquesta torre té una forma que fa recordar a... sí... a allò... (tots ho estem pensant...).
Doncs bé, ara que veig aquesta imatge, m'ha vingut al cap un documental d'art que vaig veure al Canal 33 durant aquest estiu. Naturalment, i per evitar possibles comentaris, he tingut molt de temps lliure durant aquests mesos de vacances i per això he pogut dedicar-me a veure documentals. Tema tancat.
El cas és que feia zàpping a les tantes de la nit i vaig veure que feien un documental dedicat al quadro El noi mossegat per un llangardaix de Caravaggio. Per fer més fàcil aquesta explicació us en mostraré una fotografia:
L'obra mostra el moment en què un llangardaix mossega un noi jove. Les faccions del noi delaten de manera magistral el dolor i angoixa provocats per l'accident. Aquesta representació, que amaga més del que mostra, és un avís a la joventut, representada en la rosa blanca, que sovint cau en els dominis de la sensualitat. Aquesta passió sense fre, però, pot dur al dolor i a l'angoixa...
Es veu que, segons explicava l'estudiós d'art del documental que vaig veure, es van investigar tots els períodes de la història i, concretament a Roma, ciutat on vivia Caravaggio en el moment que treballava per a aquesta pintura, es va arribar a la conclusió que el gest obscè datat més antic era el del puny amb el dit cor estès. Antigament aquest gest (bé, de fet com ara) reproduïa el membre viril en estat erecte i l'escrot.
Caravaggio, que com hem dit segurament coneixia aquest significat gestual perquè vivia a la capital italiana, sembla voler advertir al jove que s'abstingui de tenir desitjos i relacions sexuals deliberadament.
Com sabem que aquesta era la vertadera intenció de l'autor amb aquesta obra? Del cert no ho sabem, però el fet que el llangardaix mossegui precisament el dit cor podria confirmar en certa manera aquesta qüestió...
Com a apunt, la representació daquest jove, que torna a aparèixer a obres de gran ressò com el Bacus i Els músics, és considerada gairebé de manera unànime com un autorretrat del pintor.
Seguiremos informando...
dissabte, 20 de setembre del 2008
Els ous de les gallines
Avui estava mirant un vídeo del Youtube on apareixia la Letizia fent un discurs en català (amb una pronunciació molt correcta, per cert), que m'he recordat d'unes paraules d'un professor que em van fer pensar força l'altre dia.
Us posaré en situació: l'assignatura duu el nom d'Atropologia Cultural, i, segons he entès, parlarem dels fonaments que componen el coneixement humà i la seva cultura. Després d'exposar-nos el programa que seguirem al llarg del curs, el professor va encetar un tema polèmic: els sentiments de les persones, lligat més endavant a la religió.
Segons les seves paraules, les persones no tenim la certesa de conèixer les sensacions d'algú altre, per proper que sigui. No sabem clarament què pensa (de nosaltres, per exemple) ni què volta en aquell instant pels seus pensaments. Segons el professor, i aquí el primer punt del camí que em va fer pensar: Quan una persona plora no necessàriament és trista, sinó que pretén que estiguin tristos els que l'envolten.
Em sap greu, però em nego a acceptar aquesta teoria. Jo sóc dels que pensa que plorar és sa i que implica un sanejament interior, potser innecessari per a algunes persones, però molt eficaç per a d'altres. Amb això, per contra de les paraules del meu professor, no considero que una persona plori per motivar la tristesa dels altres. La llàgrima és com el fum: l'indici que confirma que a sota hi ha un foc... la pena, en realitat.
Però això no és tot. Per sort, vaig coincidir amb una teoria que el professor ens va confessar, la segona que em va fer pensar, deixant-nos per cert ben clara la seva no voluntat d'interferir en les nostres ideologies:
Les persones no tenim religió per temor a la mort; les persones tenim temor de la mort per tenir religió.
Més exacta impossible.
L'ou o la gallina? Doncs la religió.
Us posaré en situació: l'assignatura duu el nom d'Atropologia Cultural, i, segons he entès, parlarem dels fonaments que componen el coneixement humà i la seva cultura. Després d'exposar-nos el programa que seguirem al llarg del curs, el professor va encetar un tema polèmic: els sentiments de les persones, lligat més endavant a la religió.
Segons les seves paraules, les persones no tenim la certesa de conèixer les sensacions d'algú altre, per proper que sigui. No sabem clarament què pensa (de nosaltres, per exemple) ni què volta en aquell instant pels seus pensaments. Segons el professor, i aquí el primer punt del camí que em va fer pensar: Quan una persona plora no necessàriament és trista, sinó que pretén que estiguin tristos els que l'envolten.
Em sap greu, però em nego a acceptar aquesta teoria. Jo sóc dels que pensa que plorar és sa i que implica un sanejament interior, potser innecessari per a algunes persones, però molt eficaç per a d'altres. Amb això, per contra de les paraules del meu professor, no considero que una persona plori per motivar la tristesa dels altres. La llàgrima és com el fum: l'indici que confirma que a sota hi ha un foc... la pena, en realitat.
Però això no és tot. Per sort, vaig coincidir amb una teoria que el professor ens va confessar, la segona que em va fer pensar, deixant-nos per cert ben clara la seva no voluntat d'interferir en les nostres ideologies:
Les persones no tenim religió per temor a la mort; les persones tenim temor de la mort per tenir religió.
Més exacta impossible.
L'ou o la gallina? Doncs la religió.
dimarts, 16 de setembre del 2008
FELICIDADES MAMA
Escric aquesta entrada quan les busques del rellotge marquen tres quarts exactes de dotze de la nit. Per tant, encara que restin només quinze minuts del dia 16 de setembre de 2008, puc dir: Per molts anys mama! (Tot i que jo l'hi diria més aviat en castellà, perquè bàsicament entre ella i jo no enraonem en cap altra llengua)
Us explicaré el que vaig fer ahir a la nit: abans de marxar a dormir, quan ja passaven tres hores de la mitjanit, se'm va ocórrer una manera de felicitar a ma mare pel seu aniversari sense haver de despertar-la (perquè ja feia hores que dormia...).
Aleshores, molt entusiasmat, vaig buscar per tot el pis fulls de colors que em poguessin servir per preparar allò que se m'havia acudit. Però, és clar, casa meva no és una papereria i és difícil de trobar per algun racó papers de colors... O cartulines!
Em vaig decidir per pàgines de diari. Vaig retallar-les amb forma de lletres. La intenció era representar un missatge a la mama perquè el veiés l'endemà al matí només llevar-se. Com que acostumo a llevar-me molt tard, sabia que si no m'inventava alguna manera estranya, irremeiablement seria el darrer membre de la casa a la felicitar-la. I, ho confesso!, jo volia ser el primer a fer-ho!!
Vaig arreplegar les lletres de paper i les vaig enganxar a la porta de l'entrada amb una mica de gràcia. Avui ma mare s'ha llevat a les sis de la matinada (es veu que volia anar al lavabo i de passada ha anat al menjador també) i s'ha trobat amb la primera felicitació del dia!! La meva!! Es veu que s'ha posat molt contenta. Al principi s'ha pensat que allò de les lletretes havia estat idea del meu germà gran, però ell mateix li ha dit abans de marxar a la feina que ell no en tenia res a veure. I... aleshores s'ha adonat que ho havia fet jo (ha descartat cruelment el meu germà petit, perquè suposo que no l'haurà vist capacitat per fer una cosa així (pues anda que pensar que yo sí estoy capacitado...)).
S'acaba el dia 16 i d'aquí a tres minuts comença el 17. Demà, per cert, començo una altra vegada la uni. Veurem què em trobo...
Us explicaré el que vaig fer ahir a la nit: abans de marxar a dormir, quan ja passaven tres hores de la mitjanit, se'm va ocórrer una manera de felicitar a ma mare pel seu aniversari sense haver de despertar-la (perquè ja feia hores que dormia...).
Aleshores, molt entusiasmat, vaig buscar per tot el pis fulls de colors que em poguessin servir per preparar allò que se m'havia acudit. Però, és clar, casa meva no és una papereria i és difícil de trobar per algun racó papers de colors... O cartulines!
Em vaig decidir per pàgines de diari. Vaig retallar-les amb forma de lletres. La intenció era representar un missatge a la mama perquè el veiés l'endemà al matí només llevar-se. Com que acostumo a llevar-me molt tard, sabia que si no m'inventava alguna manera estranya, irremeiablement seria el darrer membre de la casa a la felicitar-la. I, ho confesso!, jo volia ser el primer a fer-ho!!
Vaig arreplegar les lletres de paper i les vaig enganxar a la porta de l'entrada amb una mica de gràcia. Avui ma mare s'ha llevat a les sis de la matinada (es veu que volia anar al lavabo i de passada ha anat al menjador també) i s'ha trobat amb la primera felicitació del dia!! La meva!! Es veu que s'ha posat molt contenta. Al principi s'ha pensat que allò de les lletretes havia estat idea del meu germà gran, però ell mateix li ha dit abans de marxar a la feina que ell no en tenia res a veure. I... aleshores s'ha adonat que ho havia fet jo (ha descartat cruelment el meu germà petit, perquè suposo que no l'haurà vist capacitat per fer una cosa així (pues anda que pensar que yo sí estoy capacitado...)).
S'acaba el dia 16 i d'aquí a tres minuts comença el 17. Demà, per cert, començo una altra vegada la uni. Veurem què em trobo...
Llegir bona literatura
Reprenc el blog després de gairebé dos mesos sense escriure-hi res.
Durant aquest estiu he llegit els següents llibres:
Villa Diamante, del Boris Izaguirre
1984, de George Orwell
Jardí vora el mar, de la Mercè Rodoreda
Josafat, de Prudenci Bertrana
El juego del ángel, del Carlos Ruiz Zafón
Muerte en el Nilo, de l'Agatha Christie
Asesinato en el Orient Express
I també la revista Pronto setmanal
Cada any em passa que vull llegir tots els llibres que em trobi per la biblioteca i tots els que hi hagi perduts per casa. He de confessar que, encara que estic satisfet amb el nombre de llibres que he llegit finalment aquest estiu, acostumo a llegir a pes; com més pàgines llegeixo i menys trigo a acabar un llibre més bé em sento...
Acostumo a valorar les novel·les segons el temps que hagi dedicat per llegir-les. Com més lent i més dies passen que el tinc entre les mans, menys m'agrada. Ara bé! Si les pàgines del llibre comencen a passar i passar sense descans i de seguida les he llegides totes, aleshores ha estat un gran èxit.
Tot seguit faré una breu valoració de cada llibre, segons aquesta meva teoria:
Villa Diamante: personalment n'he llegit de millors. Confiava, i ho dic sincerament, que aquest seria un llibre que m'encantaria. La veritat, però, és que em va agradar però res més. Vaig trigar a llegir-lo dos mesos (el vaig acabar durant l'estiu, però ja l'arrossegava des de feia moltes setmanes)
1984: he de dir que era la segona vegada que el començava. El primer cop, fa quatre anys, el vaig deixar de banda perquè no m'hi enganxava. Aquest estiu, però, em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula basada en el llibre i em vaig propsar de llegir-me'l tot sencer per després mirar la versió cinematogràfica. Ni una cosa ni l'altra: el llibre, avorrit. La pel·lícula, un desastre. Vaig trigar a llegir-lo tres dies (però no és garantia que m'agradés; en realitat em va decebre per desgràcia meva).
Jardí vora el mar: em declaro proRodoreda. En sóc fan. Però aquest llibre no és una obra mestra. L'estil literari és clarament el de la meva autora preferida, però l'argument és pla i a mi personalment no em va enganxar. Vaig trigar per acabar-lo un mes (aquest el vaig començar quan encara no havia enllestit Villa Diamante, perquè necessitava un respir!).
Josafat: en coneixia l'argument perquè la professora de literatura catalana del batxillerat ens la va explicar i em va agradar molt. Em vaig proposar aleshores que, més endavant, quan tingués una mica de temps, me'l llegiria. La veritat és que és una gran novel·la, tot i estar escrita amb un vocabulari massa enrevessat. Vaig trigar dues hores a llegir-lo
El juego del ángel: per sort sempre trobes aquell llibre que t'agrada per moltes raons: per com està escrit, perquè hi ha humor i tragèdia, amor i desamor, i perquè l'argument t'atrapa com si no tinguessis res més a fer que plantar-te davant de les seves pàgines i anar passant-les com un possés. El vaig acabar en quatre dies. Altament recomanable.
Muerte en el Nilo: la primera vegada que va caure a les meves mans un llibre de l'Agatha Christie va ser fa ja uns quants mesos. El títol d'aquell primer llibre va ser La festa de Halloween, i des d'aleshores aquesta escriptora anglesa s'ha convertit en una de les dames de la meva literatura preferida. A la meva prestatgeria, des d'aleshroes, no hi falten llibres de la Reina de Crim. Després de llegir també Diez negritos (de moment el millor llibre que he llegit d'intriga), vaig començar Muerte en el Nilo. També em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula. El llibre és perfecte. Els personatges, l'assassinat i el desenllaç. La pel·lícula també molt recomanable. Vaig tribar a acabar-lo tres dies.
Asesinato en el Orient Express: em vaig endur un ensurt quan vaig començar aquesta novel·la perquè, per a sorpresa meva!, el llibre presenava elements que em semblaven molt poc afortunats. De sobte a l'escena del crim apareixien les típiques peces de roba que li cauen sospitosament de l'assassí sense que se n'adoni o de sobte passaven coses molt poc versemblants... La veritat és que quan acabes el llibre, penses: caram! com me les ha fotut la Christie! Un molt bon llibre. La pel·lícula (que també la vaig veure en acabar la novel·la), també la recomano però no és tan bona adaptació com la del Nil. Vaig trigar a acabar-lo quatre dies.
I això és tot. No faré una valoració de la resvista Pronto, perquè (personalment) sempre m'agrada i sempre em sorprén... Sobretot quan llegeixo els afers dels famosos durant l'estiu i durant l'hivern i durant la tardor i durant la primavera. Són unes perles...
Uhm... Ara em trobo en una situació que odio. Quan acabo un llibre, toca buscar-ne un altre. I la recerca, almenys per a mi, sol ser llarga i estressant. M'adono que no m'agrada un tipus de literatura en concret, i això és molt traumàtic perquè et trobes amb un gran ventall de llibres que no has sentit en ta vida i d'altres que sempre has volgut començar però que la mandra és fa encara més gran que el nombre de pàgines del llibre... Véase Madame Bovary o El Quijote.
Ai... Segurament la meva següent conquesta serà El hòbbit, d'en Tolkien. Tinc ganes de llegir literatura fantàstica!
Durant aquest estiu he llegit els següents llibres:
Villa Diamante, del Boris Izaguirre
1984, de George Orwell
Jardí vora el mar, de la Mercè Rodoreda
Josafat, de Prudenci Bertrana
El juego del ángel, del Carlos Ruiz Zafón
Muerte en el Nilo, de l'Agatha Christie
Asesinato en el Orient Express
I també la revista Pronto setmanal
Cada any em passa que vull llegir tots els llibres que em trobi per la biblioteca i tots els que hi hagi perduts per casa. He de confessar que, encara que estic satisfet amb el nombre de llibres que he llegit finalment aquest estiu, acostumo a llegir a pes; com més pàgines llegeixo i menys trigo a acabar un llibre més bé em sento...
Acostumo a valorar les novel·les segons el temps que hagi dedicat per llegir-les. Com més lent i més dies passen que el tinc entre les mans, menys m'agrada. Ara bé! Si les pàgines del llibre comencen a passar i passar sense descans i de seguida les he llegides totes, aleshores ha estat un gran èxit.
Tot seguit faré una breu valoració de cada llibre, segons aquesta meva teoria:
Villa Diamante: personalment n'he llegit de millors. Confiava, i ho dic sincerament, que aquest seria un llibre que m'encantaria. La veritat, però, és que em va agradar però res més. Vaig trigar a llegir-lo dos mesos (el vaig acabar durant l'estiu, però ja l'arrossegava des de feia moltes setmanes)
1984: he de dir que era la segona vegada que el començava. El primer cop, fa quatre anys, el vaig deixar de banda perquè no m'hi enganxava. Aquest estiu, però, em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula basada en el llibre i em vaig propsar de llegir-me'l tot sencer per després mirar la versió cinematogràfica. Ni una cosa ni l'altra: el llibre, avorrit. La pel·lícula, un desastre. Vaig trigar a llegir-lo tres dies (però no és garantia que m'agradés; en realitat em va decebre per desgràcia meva).
Jardí vora el mar: em declaro proRodoreda. En sóc fan. Però aquest llibre no és una obra mestra. L'estil literari és clarament el de la meva autora preferida, però l'argument és pla i a mi personalment no em va enganxar. Vaig trigar per acabar-lo un mes (aquest el vaig començar quan encara no havia enllestit Villa Diamante, perquè necessitava un respir!).
Josafat: en coneixia l'argument perquè la professora de literatura catalana del batxillerat ens la va explicar i em va agradar molt. Em vaig proposar aleshores que, més endavant, quan tingués una mica de temps, me'l llegiria. La veritat és que és una gran novel·la, tot i estar escrita amb un vocabulari massa enrevessat. Vaig trigar dues hores a llegir-lo
El juego del ángel: per sort sempre trobes aquell llibre que t'agrada per moltes raons: per com està escrit, perquè hi ha humor i tragèdia, amor i desamor, i perquè l'argument t'atrapa com si no tinguessis res més a fer que plantar-te davant de les seves pàgines i anar passant-les com un possés. El vaig acabar en quatre dies. Altament recomanable.
Muerte en el Nilo: la primera vegada que va caure a les meves mans un llibre de l'Agatha Christie va ser fa ja uns quants mesos. El títol d'aquell primer llibre va ser La festa de Halloween, i des d'aleshores aquesta escriptora anglesa s'ha convertit en una de les dames de la meva literatura preferida. A la meva prestatgeria, des d'aleshroes, no hi falten llibres de la Reina de Crim. Després de llegir també Diez negritos (de moment el millor llibre que he llegit d'intriga), vaig començar Muerte en el Nilo. També em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula. El llibre és perfecte. Els personatges, l'assassinat i el desenllaç. La pel·lícula també molt recomanable. Vaig tribar a acabar-lo tres dies.
Asesinato en el Orient Express: em vaig endur un ensurt quan vaig començar aquesta novel·la perquè, per a sorpresa meva!, el llibre presenava elements que em semblaven molt poc afortunats. De sobte a l'escena del crim apareixien les típiques peces de roba que li cauen sospitosament de l'assassí sense que se n'adoni o de sobte passaven coses molt poc versemblants... La veritat és que quan acabes el llibre, penses: caram! com me les ha fotut la Christie! Un molt bon llibre. La pel·lícula (que també la vaig veure en acabar la novel·la), també la recomano però no és tan bona adaptació com la del Nil. Vaig trigar a acabar-lo quatre dies.
I això és tot. No faré una valoració de la resvista Pronto, perquè (personalment) sempre m'agrada i sempre em sorprén... Sobretot quan llegeixo els afers dels famosos durant l'estiu i durant l'hivern i durant la tardor i durant la primavera. Són unes perles...
Uhm... Ara em trobo en una situació que odio. Quan acabo un llibre, toca buscar-ne un altre. I la recerca, almenys per a mi, sol ser llarga i estressant. M'adono que no m'agrada un tipus de literatura en concret, i això és molt traumàtic perquè et trobes amb un gran ventall de llibres que no has sentit en ta vida i d'altres que sempre has volgut començar però que la mandra és fa encara més gran que el nombre de pàgines del llibre... Véase Madame Bovary o El Quijote.
Ai... Segurament la meva següent conquesta serà El hòbbit, d'en Tolkien. Tinc ganes de llegir literatura fantàstica!
divendres, 25 de juliol del 2008
Aquests són guapos, eh?
Situació: dijous a la nit, després d'un dia esgotador al Water World de Lloret de Mar, dalt de la muntanya...
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
dimarts, 22 de juliol del 2008
Un cafè ristretto
Estimat diari:
Feia dies que no t'escrivia. Gairebé m'havia oblidat de tu. Dic gairebé perquè, en tot el temps que fa que ens coneixem, no hi ha hagut mai cap dia que no hagi deixat de pensar amb tu. M'has de perdonar perquè potser aquest temps que no t'he fet cas, m'has trobat a faltar i has necessitat que algú t'escoltés com jo he fet sempre i ara ningú no ho feia. M'has de perdonar perquè no estic bé i sóc jo ara qui necessita el teu suport. Que m'escoltis. Sé que pot semblar que vinc només quan necessito alguna cosa de tu, però no és cert. I vull que no m'ho tinguis en compte i que no em deixis de banda.
Des d'ahir em recorre un sentiment estrany pel cos. No sé ben bé qui sóc i com estic. Tinc por d'haver-me convertit en una persona que no sóc. Estimat diari, tu que em veus i que em coneixes, mira'm als ulls i sigues sincer: m'he convertit en l'acompanyant de la Isabel Preysler?
No riguis. Un rialla és la darrera cosa que vull escoltar sobre aquest tema. Sona ridícul, ho sé, però ahir vaig tenir aquesta sensació i no em va agradar. Vaig entrar amb el meu nòvio a la botiga Nespresso del Passeig de Gràcia i va ser a partir d'aquell moment que tot va canviar. Vaig travessar la porta de la botiga sense ser conscient que travessava, no només una porta de vidre que em separava del carrer amb l'interior de la botiga, sinó que deixava enrere una persona, una apariència i una mentalitat: les meves.
El meu nòvio va demanar unes càpsules de cafè que la seva mare li havia demanat perquè les hi comprés. Estimat diari, mai no havia sabut que un cafè, segons la suavitat o fortor del seu sabor, es podia dir d'una manera o altra. Ep! Amb noms molt difícils de pronunciar i amb un italià etimològic que ben bé no em deixava cap dubte sobre el seu significat, em vaig trobar amb cafès que duien noms com Ristretto (vaig deduir que era per anar bé al lavabo) o Arpeggio (que potser era un cafè que et feia tornar una harpia...) o Livanto (que... bé... aquest potser és un substitut de la Viagra...). Mentrestant, la senyora que ens atenia, que tindria potser els anys que sumen juntes la meva edat i la del meu nòvio, ens tractava d'un vostè melós que fins i tot em veia incomodar.
Quan el meu nòvio va demanar el compte, la senyora, tota ben vestida i maquillada, li va demanar "si li permetia donar-li sisplau els seus cognoms". Quan els hi va donar, la senyora, tota complaguda, va dir: "Ara em permet que li demani el seu nom, sisplau?" Em vaig quedar amb la boca oberta. Mai no havia vist algú que s'humiliava tant per demanar-li a algú altre el seu nom i cognoms. Era molt estrany. I la cosa no es va acabar aquí, estimat diari, perquè tot seguit li va demanar, gairebé amb por d'aixecar massa la veu, les dades del domicili i el telèfon. Tot per fer-li una targeta client que no servia per a res.
Estimat diari, veig que encara et rius de mi. Veig que no em vols creure quan dic que tinc por d'haver-me convertit en l'amant de la Isabel Preysler. Digue'm, diari, si no he deixat de ser jo mateix, per què ens van tractar d'aquella manera ahir a la Nespresso, com si fossim els reis d'Espanya o, si més no, la Preysler i el seu acompanyant? Necessito una resposta.
Feia dies que no t'escrivia. Gairebé m'havia oblidat de tu. Dic gairebé perquè, en tot el temps que fa que ens coneixem, no hi ha hagut mai cap dia que no hagi deixat de pensar amb tu. M'has de perdonar perquè potser aquest temps que no t'he fet cas, m'has trobat a faltar i has necessitat que algú t'escoltés com jo he fet sempre i ara ningú no ho feia. M'has de perdonar perquè no estic bé i sóc jo ara qui necessita el teu suport. Que m'escoltis. Sé que pot semblar que vinc només quan necessito alguna cosa de tu, però no és cert. I vull que no m'ho tinguis en compte i que no em deixis de banda.
Des d'ahir em recorre un sentiment estrany pel cos. No sé ben bé qui sóc i com estic. Tinc por d'haver-me convertit en una persona que no sóc. Estimat diari, tu que em veus i que em coneixes, mira'm als ulls i sigues sincer: m'he convertit en l'acompanyant de la Isabel Preysler?
No riguis. Un rialla és la darrera cosa que vull escoltar sobre aquest tema. Sona ridícul, ho sé, però ahir vaig tenir aquesta sensació i no em va agradar. Vaig entrar amb el meu nòvio a la botiga Nespresso del Passeig de Gràcia i va ser a partir d'aquell moment que tot va canviar. Vaig travessar la porta de la botiga sense ser conscient que travessava, no només una porta de vidre que em separava del carrer amb l'interior de la botiga, sinó que deixava enrere una persona, una apariència i una mentalitat: les meves.
El meu nòvio va demanar unes càpsules de cafè que la seva mare li havia demanat perquè les hi comprés. Estimat diari, mai no havia sabut que un cafè, segons la suavitat o fortor del seu sabor, es podia dir d'una manera o altra. Ep! Amb noms molt difícils de pronunciar i amb un italià etimològic que ben bé no em deixava cap dubte sobre el seu significat, em vaig trobar amb cafès que duien noms com Ristretto (vaig deduir que era per anar bé al lavabo) o Arpeggio (que potser era un cafè que et feia tornar una harpia...) o Livanto (que... bé... aquest potser és un substitut de la Viagra...). Mentrestant, la senyora que ens atenia, que tindria potser els anys que sumen juntes la meva edat i la del meu nòvio, ens tractava d'un vostè melós que fins i tot em veia incomodar.
Quan el meu nòvio va demanar el compte, la senyora, tota ben vestida i maquillada, li va demanar "si li permetia donar-li sisplau els seus cognoms". Quan els hi va donar, la senyora, tota complaguda, va dir: "Ara em permet que li demani el seu nom, sisplau?" Em vaig quedar amb la boca oberta. Mai no havia vist algú que s'humiliava tant per demanar-li a algú altre el seu nom i cognoms. Era molt estrany. I la cosa no es va acabar aquí, estimat diari, perquè tot seguit li va demanar, gairebé amb por d'aixecar massa la veu, les dades del domicili i el telèfon. Tot per fer-li una targeta client que no servia per a res.
Estimat diari, veig que encara et rius de mi. Veig que no em vols creure quan dic que tinc por d'haver-me convertit en l'amant de la Isabel Preysler. Digue'm, diari, si no he deixat de ser jo mateix, per què ens van tractar d'aquella manera ahir a la Nespresso, com si fossim els reis d'Espanya o, si més no, la Preysler i el seu acompanyant? Necessito una resposta.
divendres, 18 de juliol del 2008
Com fer un tauler de tres en ratlla amb fang
És evident que per omplir entrades d'aquest blog, últimament em fixo molt més en tot el que m'envolta, per si hi ha alguna cosa que sigui interessant i us la pugui explicar... Bé, quan fins i tot la cosa no és interessant també m'agafa per explicar-vos-la...
L'altre dia, això que et vénen ganes de fer les necessitats, vaig entrar als lavabos del centre comercial La Maquinista. Realment el que diré en aquesta entrada no és pas una novetat i res d'especial, amb la qual cosa el nom del centre comercial no aporta gran informació, però jo, que sóc així, el dic igualment...
Resulta que tots els lavabos públics són iguals. Vagis on vagis sempre, en entrar-hi, la flaire orino-fecal de l'interior et dóna un cop de puny al nas de tal manera que te'l retorça i te'l fa desagnar de fàstic.
És conegut (i amb això tampoc no diré una gran nova) que els homes acostumen a ser més bruts que les dones i que tenen poca cura de les coses que no són seves (a alguns ja els costa de tenir-ne amb les seves personals!) (ep! que a mi no m'agrada generalitzar, però...), però pel que he sentit dir per part de les noies, amb els lavabos públics no hi ha manies: tots som uns porcs.
És molt habitual quan entres en un lavabo públic de veure trossos de paper de vàter tirats per terra o petjades brutes per tot arreu de possible aigua esquitxada a l'hora de rentar-se les mans o possibles líquids introhumans que no em vull ni imaginar com coi han anat a parar a terra...
Per part dels homes la cosa no s'acaba aquí. Els que em coneixen ja saben (i si no se n'enteraran ara) que si hi ha una cosa que no suporto (bé, n'hi ha moltes més que no suporto, però queda més prosaic dir-ho d'aquesta manera) és pixar en un d'aquells orinals que estan enganxats a la paret. Senzillament en fan mania i fàstic.
Que per què? Per dues raons:
1) Sóc molt pudorós i no m'agrada pixar al costat de ningú. No és que jo miri, però i si als altres els agafa per mirar el que tinc entre les cames?? No puc.
2) Sigui l'orinal que sigui, perfumat o no, amb la cadena automàtica que treu sense parar la cascadeta d'aigua que corre per tots els cantons, estigui a més o menys alçada del terra (hi ha alguns que estan molt alts i m'obliguen a arrepenjar-m'hi gairebé!)... Siguin com siguin, tots tenen sempre enganxats a la vora que sobresurt per posar-hi l'entrecruix pèls púbics enrrinxolats que em produeixen una grima espantosa que, suposo, és natural...
Per tot això, i per més coses, em fan fàstic els lavabos públics.
PD: Sempre he tingut un dubte sobre els lavabos públics, però mai m'he atrevit a dir-ho públicament per por que els altres es riguessin de mi. Però des d'aquí, des del meu blog, us exposaré aquest meu dubte existencial:
Si quan la gent acaba de fer les seves necessitats (sòlides o líquides) i tira de la cadena, teòricament el botó de la cadena (que de vegades no és un botó sinó una corda metàlica que penja d'una caixa de Roca) deu estar cobert d'una superfície de ronya considerable produïda bàsicament per les restes de fluid genital enganxat a la punta dels dits i que encara no estat enretirat ja que les mans no han passat per l'aigua i/o pel sabó... O no?
Per als que us heu perdut amb la frase interminable del darrer paràgraf i per als que l'heu seguida sense problemes, per a tots, una abraçada.
L'altre dia, això que et vénen ganes de fer les necessitats, vaig entrar als lavabos del centre comercial La Maquinista. Realment el que diré en aquesta entrada no és pas una novetat i res d'especial, amb la qual cosa el nom del centre comercial no aporta gran informació, però jo, que sóc així, el dic igualment...
Resulta que tots els lavabos públics són iguals. Vagis on vagis sempre, en entrar-hi, la flaire orino-fecal de l'interior et dóna un cop de puny al nas de tal manera que te'l retorça i te'l fa desagnar de fàstic.
És conegut (i amb això tampoc no diré una gran nova) que els homes acostumen a ser més bruts que les dones i que tenen poca cura de les coses que no són seves (a alguns ja els costa de tenir-ne amb les seves personals!) (ep! que a mi no m'agrada generalitzar, però...), però pel que he sentit dir per part de les noies, amb els lavabos públics no hi ha manies: tots som uns porcs.
És molt habitual quan entres en un lavabo públic de veure trossos de paper de vàter tirats per terra o petjades brutes per tot arreu de possible aigua esquitxada a l'hora de rentar-se les mans o possibles líquids introhumans que no em vull ni imaginar com coi han anat a parar a terra...
Per part dels homes la cosa no s'acaba aquí. Els que em coneixen ja saben (i si no se n'enteraran ara) que si hi ha una cosa que no suporto (bé, n'hi ha moltes més que no suporto, però queda més prosaic dir-ho d'aquesta manera) és pixar en un d'aquells orinals que estan enganxats a la paret. Senzillament en fan mania i fàstic.
Que per què? Per dues raons:
1) Sóc molt pudorós i no m'agrada pixar al costat de ningú. No és que jo miri, però i si als altres els agafa per mirar el que tinc entre les cames?? No puc.
2) Sigui l'orinal que sigui, perfumat o no, amb la cadena automàtica que treu sense parar la cascadeta d'aigua que corre per tots els cantons, estigui a més o menys alçada del terra (hi ha alguns que estan molt alts i m'obliguen a arrepenjar-m'hi gairebé!)... Siguin com siguin, tots tenen sempre enganxats a la vora que sobresurt per posar-hi l'entrecruix pèls púbics enrrinxolats que em produeixen una grima espantosa que, suposo, és natural...
Per tot això, i per més coses, em fan fàstic els lavabos públics.
PD: Sempre he tingut un dubte sobre els lavabos públics, però mai m'he atrevit a dir-ho públicament per por que els altres es riguessin de mi. Però des d'aquí, des del meu blog, us exposaré aquest meu dubte existencial:
Si quan la gent acaba de fer les seves necessitats (sòlides o líquides) i tira de la cadena, teòricament el botó de la cadena (que de vegades no és un botó sinó una corda metàlica que penja d'una caixa de Roca) deu estar cobert d'una superfície de ronya considerable produïda bàsicament per les restes de fluid genital enganxat a la punta dels dits i que encara no estat enretirat ja que les mans no han passat per l'aigua i/o pel sabó... O no?
Per als que us heu perdut amb la frase interminable del darrer paràgraf i per als que l'heu seguida sense problemes, per a tots, una abraçada.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Recepta de trufes
Abans que res: l'Amneris tenia raó! Vaig trencar la promesa de disfressar-me abans del Casal! M'ho vaig passar per alt! Com oblidar aquella nit de Casanova i elegància!
Ara ja puc continuar amb tranquil·litat...
Avui, mentre mirava el programa Va la nota, un nou espai musical semblant Al pie de la letra, on els concursants han d'encertar el títol de les cançons només amb unes quantes notes de la seva sintonia, m'ha vingut una sensació estranya de voler escoltar cançons antigues... Més antigues de com acostumen a ser les cançons que escolto, que ja és molt...
I per això hem intercanviat algunes paraules l'Umberto Tozzi i jo...
I també he parlat amb l'Eros Ramazzotti. I com sempre, escoltant la seva cançó, m'he estremit.
I m'he trobat també amb els Pecos. Potser últimament estic quedant més del que m'agradaria amb aquest grup... Començo a fer-me por!
I bé... una de les meves cançons preferides... i que feia tantíssim que no escoltava... i que és de la Vega, una extriunfita que va publicar un primer disc genial en tots els sentits. Aquí us deixo amb la cançó. India.
PD: Les vacances es comencen a notar en la poca qualitat de les entrades del blog...
Avui, mentre mirava el programa Va la nota, un nou espai musical semblant Al pie de la letra, on els concursants han d'encertar el títol de les cançons només amb unes quantes notes de la seva sintonia, m'ha vingut una sensació estranya de voler escoltar cançons antigues... Més antigues de com acostumen a ser les cançons que escolto, que ja és molt...
I per això hem intercanviat algunes paraules l'Umberto Tozzi i jo...
I també he parlat amb l'Eros Ramazzotti. I com sempre, escoltant la seva cançó, m'he estremit.
I m'he trobat també amb els Pecos. Potser últimament estic quedant més del que m'agradaria amb aquest grup... Començo a fer-me por!
I bé... una de les meves cançons preferides... i que feia tantíssim que no escoltava... i que és de la Vega, una extriunfita que va publicar un primer disc genial en tots els sentits. Aquí us deixo amb la cançó. India.
PD: Les vacances es comencen a notar en la poca qualitat de les entrades del blog...
dilluns, 14 de juliol del 2008
El país dels contes perduts
Estiu, bonic estiu, ja comences...
Ja comences a avorrir-me i a torrar-me la pell.
Ja tinc marques del sol als braços i a les cames.
Ja tinc ganes d'acabar aquesta sensació de no saber què fer.
No us passa que com menys fas menys vols fer?
No us passa com a mi que com més dorms més vols dormir?
Ja comences a avorrir-me i a torrar-me la pell.
Ja tinc marques del sol als braços i a les cames.
Ja tinc ganes d'acabar aquesta sensació de no saber què fer.
No us passa que com menys fas menys vols fer?
No us passa com a mi que com més dorms més vols dormir?
En fi, ja torno a ser aquí, després de dues setmanes intenses de feina. Durant aquests quinze dies he fet de monitor d'un Casal d'Estiu. Els nens del meu grup eren de quart i cinquè de primària. M'han estressat una mica, tot sigui dit, però m'ho he passat molt bé i m'agradaria repetir aquesta experiència l'any vinent.
Un apunt: el darrer dia, tot i el cansament que ja portàvem tots al damunt, monitors i nens inclosos, i les ganes boges perquè s'acabés el Casal, a l'hora d'acomiadar-nos i desitjar-nos un bon estiu, un dels nens se'm va apropar i em va dir: Encara que cridis molt, et trobaré a faltar...
Només per això, el Casal ha valgut la pena.
M'ha tocat disfressar-me de follet, amb una perruca de rínxols verda, un barret amb un cascavell a un cantó, i un vestit també verd que era com un sac de patates que em deixava la part de sota sense tapar. La disfressa de follet me la vaig haver de posar tres vegades: una per a la benvinguda, la segona per fer una activitat de la Ventafocs i la darrera per acomiadar-me.
Recordo que l'últim cop que vaig sortir de follet, m'havia posat uns pantalons curts i les cames em quedaven descobertes. La gràcia és que el dia anterior havíem estat al Canal Olímpic i, desgraciadamanet, les cames se m'havien escaldat. Aleshores, quan vaig sortir disfressat de follet, els nens (aquells dimoniets dotats d'una sinceritat brutal) van cridar: Quines cames més roges que té aquest follet! La vida, fins i tot per a un follet de contes, és cruel...
També em va tocar disfressar-me una vegada de llop, superant així un trauma d'infància. La disfressa del llop era tota de pell peluda que m'ofegava per dins. Quan era petit, quan tenia uns nou anys, ma mare em va fer una disfressa d'ós. Aquell carnaval va ser més calorós i jo, sota una pell peluda d'ós, vaig suar com un pollastre. Aquell any vaig decidir que seria el darrer que em disfressava. I així va ser. Mai més no em vaig tornar a disfressar. Fins que aquest Casal d'Estiu va arribar...
Podria explicar moltíssimes anècdotes d'aquestes dues setmanes en companyia de cinquanta cinc nens de totes les edats (perquè no només em feia amb els del meu grup, sinó amb tots els del Casal), però no ho faré. Si més no, avui.
Bones vacances per als que ja les han començat. I bones vacances també per als que aviat les començaran.
Felicitat per a tots.
Un apunt: el darrer dia, tot i el cansament que ja portàvem tots al damunt, monitors i nens inclosos, i les ganes boges perquè s'acabés el Casal, a l'hora d'acomiadar-nos i desitjar-nos un bon estiu, un dels nens se'm va apropar i em va dir: Encara que cridis molt, et trobaré a faltar...
Només per això, el Casal ha valgut la pena.
M'ha tocat disfressar-me de follet, amb una perruca de rínxols verda, un barret amb un cascavell a un cantó, i un vestit també verd que era com un sac de patates que em deixava la part de sota sense tapar. La disfressa de follet me la vaig haver de posar tres vegades: una per a la benvinguda, la segona per fer una activitat de la Ventafocs i la darrera per acomiadar-me.
Recordo que l'últim cop que vaig sortir de follet, m'havia posat uns pantalons curts i les cames em quedaven descobertes. La gràcia és que el dia anterior havíem estat al Canal Olímpic i, desgraciadamanet, les cames se m'havien escaldat. Aleshores, quan vaig sortir disfressat de follet, els nens (aquells dimoniets dotats d'una sinceritat brutal) van cridar: Quines cames més roges que té aquest follet! La vida, fins i tot per a un follet de contes, és cruel...
També em va tocar disfressar-me una vegada de llop, superant així un trauma d'infància. La disfressa del llop era tota de pell peluda que m'ofegava per dins. Quan era petit, quan tenia uns nou anys, ma mare em va fer una disfressa d'ós. Aquell carnaval va ser més calorós i jo, sota una pell peluda d'ós, vaig suar com un pollastre. Aquell any vaig decidir que seria el darrer que em disfressava. I així va ser. Mai més no em vaig tornar a disfressar. Fins que aquest Casal d'Estiu va arribar...
Podria explicar moltíssimes anècdotes d'aquestes dues setmanes en companyia de cinquanta cinc nens de totes les edats (perquè no només em feia amb els del meu grup, sinó amb tots els del Casal), però no ho faré. Si més no, avui.
Bones vacances per als que ja les han començat. I bones vacances també per als que aviat les començaran.
Felicitat per a tots.
dimarts, 1 de juliol del 2008
Els 80
Com diu el meu germà, els anys 80 van fer molt de mal a la moda, a la música i a la salut de les persones.
Si hi ha una cosa que m'haureu de perdonar (com diria la Bea), queridos feonautas, és que m'agrada una cançó d'un grup d'aquella època estranyament anomenat Los Pecos. La cançó la vaig tornar a sentir després de molts anys a la tele l'altre dia en una entrevista que li feien a la Gemma Nierga i que recordaven la seva joventut.
El títol de la magnífica cançó és Acordes, i aquesta, segurament en vindran d'altres, te la dedico només a tu.
Ninu.
Si hi ha una cosa que m'haureu de perdonar (com diria la Bea), queridos feonautas, és que m'agrada una cançó d'un grup d'aquella època estranyament anomenat Los Pecos. La cançó la vaig tornar a sentir després de molts anys a la tele l'altre dia en una entrevista que li feien a la Gemma Nierga i que recordaven la seva joventut.
El títol de la magnífica cançó és Acordes, i aquesta, segurament en vindran d'altres, te la dedico només a tu.
Ninu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)