Fins a quin punt unes cortines poden marcar un abans i un després

Situació: dissabte 22 de setembre, als emprovadors del Mango de La Maquinista.


Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.


L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.


Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.


A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.


Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.


Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.


Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.


M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.


Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...


Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.

Presto, de Pixar

No et deixis mai mossegar per un llangardaix...

No vull ser pas vulgar amb aquesta nova actualització, però he de confessar-vos que la primera imatge que em vaig trobar davant dels nassos a la meva arribada a Brussel·les va ser aquesta:

És el rellotge de l'edifici de l'Estació del Nord de la ciutat. Uhm... Només m'ho sembla a mi o... aquesta torre té una forma que fa recordar a... sí... a allò... (tots ho estem pensant...).


Doncs bé, ara que veig aquesta imatge, m'ha vingut al cap un documental d'art que vaig veure al Canal 33 durant aquest estiu. Naturalment, i per evitar possibles comentaris, he tingut molt de temps lliure durant aquests mesos de vacances i per això he pogut dedicar-me a veure documentals. Tema tancat.


El cas és que feia zàpping a les tantes de la nit i vaig veure que feien un documental dedicat al quadro El noi mossegat per un llangardaix de Caravaggio. Per fer més fàcil aquesta explicació us en mostraré una fotografia:




L'obra mostra el moment en què un llangardaix mossega un noi jove. Les faccions del noi delaten de manera magistral el dolor i angoixa provocats per l'accident. Aquesta representació, que amaga més del que mostra, és un avís a la joventut, representada en la rosa blanca, que sovint cau en els dominis de la sensualitat. Aquesta passió sense fre, però, pot dur al dolor i a l'angoixa...


Es veu que, segons explicava l'estudiós d'art del documental que vaig veure, es van investigar tots els períodes de la història i, concretament a Roma, ciutat on vivia Caravaggio en el moment que treballava per a aquesta pintura, es va arribar a la conclusió que el gest obscè datat més antic era el del puny amb el dit cor estès. Antigament aquest gest (bé, de fet com ara) reproduïa el membre viril en estat erecte i l'escrot.


Caravaggio, que com hem dit segurament coneixia aquest significat gestual perquè vivia a la capital italiana, sembla voler advertir al jove que s'abstingui de tenir desitjos i relacions sexuals deliberadament.


Com sabem que aquesta era la vertadera intenció de l'autor amb aquesta obra? Del cert no ho sabem, però el fet que el llangardaix mossegui precisament el dit cor podria confirmar en certa manera aquesta qüestió...


Com a apunt, la representació daquest jove, que torna a aparèixer a obres de gran ressò com el Bacus i Els músics, és considerada gairebé de manera unànime com un autorretrat del pintor.



















Seguiremos informando...

Els ous de les gallines

Avui estava mirant un vídeo del Youtube on apareixia la Letizia fent un discurs en català (amb una pronunciació molt correcta, per cert), que m'he recordat d'unes paraules d'un professor que em van fer pensar força l'altre dia.


Us posaré en situació: l'assignatura duu el nom d'Atropologia Cultural, i, segons he entès, parlarem dels fonaments que componen el coneixement humà i la seva cultura. Després d'exposar-nos el programa que seguirem al llarg del curs, el professor va encetar un tema polèmic: els sentiments de les persones, lligat més endavant a la religió.


Segons les seves paraules, les persones no tenim la certesa de conèixer les sensacions d'algú altre, per proper que sigui. No sabem clarament què pensa (de nosaltres, per exemple) ni què volta en aquell instant pels seus pensaments. Segons el professor, i aquí el primer punt del camí que em va fer pensar: Quan una persona plora no necessàriament és trista, sinó que pretén que estiguin tristos els que l'envolten.


Em sap greu, però em nego a acceptar aquesta teoria. Jo sóc dels que pensa que plorar és sa i que implica un sanejament interior, potser innecessari per a algunes persones, però molt eficaç per a d'altres. Amb això, per contra de les paraules del meu professor, no considero que una persona plori per motivar la tristesa dels altres. La llàgrima és com el fum: l'indici que confirma que a sota hi ha un foc... la pena, en realitat.


Però això no és tot. Per sort, vaig coincidir amb una teoria que el professor ens va confessar, la segona que em va fer pensar, deixant-nos per cert ben clara la seva no voluntat d'interferir en les nostres ideologies:


Les persones no tenim religió per temor a la mort; les persones tenim temor de la mort per tenir religió.


Més exacta impossible.


L'ou o la gallina? Doncs la religió.

FELICIDADES MAMA

Escric aquesta entrada quan les busques del rellotge marquen tres quarts exactes de dotze de la nit. Per tant, encara que restin només quinze minuts del dia 16 de setembre de 2008, puc dir: Per molts anys mama! (Tot i que jo l'hi diria més aviat en castellà, perquè bàsicament entre ella i jo no enraonem en cap altra llengua)


Us explicaré el que vaig fer ahir a la nit: abans de marxar a dormir, quan ja passaven tres hores de la mitjanit, se'm va ocórrer una manera de felicitar a ma mare pel seu aniversari sense haver de despertar-la (perquè ja feia hores que dormia...).


Aleshores, molt entusiasmat, vaig buscar per tot el pis fulls de colors que em poguessin servir per preparar allò que se m'havia acudit. Però, és clar, casa meva no és una papereria i és difícil de trobar per algun racó papers de colors... O cartulines!


Em vaig decidir per pàgines de diari. Vaig retallar-les amb forma de lletres. La intenció era representar un missatge a la mama perquè el veiés l'endemà al matí només llevar-se. Com que acostumo a llevar-me molt tard, sabia que si no m'inventava alguna manera estranya, irremeiablement seria el darrer membre de la casa a la felicitar-la. I, ho confesso!, jo volia ser el primer a fer-ho!!


Vaig arreplegar les lletres de paper i les vaig enganxar a la porta de l'entrada amb una mica de gràcia. Avui ma mare s'ha llevat a les sis de la matinada (es veu que volia anar al lavabo i de passada ha anat al menjador també) i s'ha trobat amb la primera felicitació del dia!! La meva!! Es veu que s'ha posat molt contenta. Al principi s'ha pensat que allò de les lletretes havia estat idea del meu germà gran, però ell mateix li ha dit abans de marxar a la feina que ell no en tenia res a veure. I... aleshores s'ha adonat que ho havia fet jo (ha descartat cruelment el meu germà petit, perquè suposo que no l'haurà vist capacitat per fer una cosa així (pues anda que pensar que yo sí estoy capacitado...)).


S'acaba el dia 16 i d'aquí a tres minuts comença el 17. Demà, per cert, començo una altra vegada la uni. Veurem què em trobo...

Llegir bona literatura

Reprenc el blog després de gairebé dos mesos sense escriure-hi res.


Durant aquest estiu he llegit els següents llibres:


Villa Diamante, del Boris Izaguirre

1984, de George Orwell

Jardí vora el mar, de la Mercè Rodoreda

Josafat, de Prudenci Bertrana

El juego del ángel, del Carlos Ruiz Zafón

Muerte en el Nilo, de l'Agatha Christie

Asesinato en el Orient Express

I també la revista Pronto setmanal


Cada any em passa que vull llegir tots els llibres que em trobi per la biblioteca i tots els que hi hagi perduts per casa. He de confessar que, encara que estic satisfet amb el nombre de llibres que he llegit finalment aquest estiu, acostumo a llegir a pes; com més pàgines llegeixo i menys trigo a acabar un llibre més bé em sento...


Acostumo a valorar les novel·les segons el temps que hagi dedicat per llegir-les. Com més lent i més dies passen que el tinc entre les mans, menys m'agrada. Ara bé! Si les pàgines del llibre comencen a passar i passar sense descans i de seguida les he llegides totes, aleshores ha estat un gran èxit.


Tot seguit faré una breu valoració de cada llibre, segons aquesta meva teoria:


Villa Diamante: personalment n'he llegit de millors. Confiava, i ho dic sincerament, que aquest seria un llibre que m'encantaria. La veritat, però, és que em va agradar però res més. Vaig trigar a llegir-lo dos mesos (el vaig acabar durant l'estiu, però ja l'arrossegava des de feia moltes setmanes)


1984: he de dir que era la segona vegada que el començava. El primer cop, fa quatre anys, el vaig deixar de banda perquè no m'hi enganxava. Aquest estiu, però, em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula basada en el llibre i em vaig propsar de llegir-me'l tot sencer per després mirar la versió cinematogràfica. Ni una cosa ni l'altra: el llibre, avorrit. La pel·lícula, un desastre. Vaig trigar a llegir-lo tres dies (però no és garantia que m'agradés; en realitat em va decebre per desgràcia meva).


Jardí vora el mar: em declaro proRodoreda. En sóc fan. Però aquest llibre no és una obra mestra. L'estil literari és clarament el de la meva autora preferida, però l'argument és pla i a mi personalment no em va enganxar. Vaig trigar per acabar-lo un mes (aquest el vaig començar quan encara no havia enllestit Villa Diamante, perquè necessitava un respir!).


Josafat: en coneixia l'argument perquè la professora de literatura catalana del batxillerat ens la va explicar i em va agradar molt. Em vaig proposar aleshores que, més endavant, quan tingués una mica de temps, me'l llegiria. La veritat és que és una gran novel·la, tot i estar escrita amb un vocabulari massa enrevessat. Vaig trigar dues hores a llegir-lo


El juego del ángel: per sort sempre trobes aquell llibre que t'agrada per moltes raons: per com està escrit, perquè hi ha humor i tragèdia, amor i desamor, i perquè l'argument t'atrapa com si no tinguessis res més a fer que plantar-te davant de les seves pàgines i anar passant-les com un possés. El vaig acabar en quatre dies. Altament recomanable.


Muerte en el Nilo: la primera vegada que va caure a les meves mans un llibre de l'Agatha Christie va ser fa ja uns quants mesos. El títol d'aquell primer llibre va ser La festa de Halloween, i des d'aleshores aquesta escriptora anglesa s'ha convertit en una de les dames de la meva literatura preferida. A la meva prestatgeria, des d'aleshroes, no hi falten llibres de la Reina de Crim. Després de llegir també Diez negritos (de moment el millor llibre que he llegit d'intriga), vaig començar Muerte en el Nilo. També em vaig assabentar que hi havia una pel·lícula. El llibre és perfecte. Els personatges, l'assassinat i el desenllaç. La pel·lícula també molt recomanable. Vaig tribar a acabar-lo tres dies.


Asesinato en el Orient Express: em vaig endur un ensurt quan vaig començar aquesta novel·la perquè, per a sorpresa meva!, el llibre presenava elements que em semblaven molt poc afortunats. De sobte a l'escena del crim apareixien les típiques peces de roba que li cauen sospitosament de l'assassí sense que se n'adoni o de sobte passaven coses molt poc versemblants... La veritat és que quan acabes el llibre, penses: caram! com me les ha fotut la Christie! Un molt bon llibre. La pel·lícula (que també la vaig veure en acabar la novel·la), també la recomano però no és tan bona adaptació com la del Nil. Vaig trigar a acabar-lo quatre dies.



I això és tot. No faré una valoració de la resvista Pronto, perquè (personalment) sempre m'agrada i sempre em sorprén... Sobretot quan llegeixo els afers dels famosos durant l'estiu i durant l'hivern i durant la tardor i durant la primavera. Són unes perles...


Uhm... Ara em trobo en una situació que odio. Quan acabo un llibre, toca buscar-ne un altre. I la recerca, almenys per a mi, sol ser llarga i estressant. M'adono que no m'agrada un tipus de literatura en concret, i això és molt traumàtic perquè et trobes amb un gran ventall de llibres que no has sentit en ta vida i d'altres que sempre has volgut començar però que la mandra és fa encara més gran que el nombre de pàgines del llibre... Véase Madame Bovary o El Quijote.


Ai... Segurament la meva següent conquesta serà El hòbbit, d'en Tolkien. Tinc ganes de llegir literatura fantàstica!