Amor
El Claudi estava enamorat. No ho havia dit a ningú perquè li feia vergonya. Ho sabia només des de feia uns dies. Des que a la nit, quan s'estirava al llit per dormir, aquella persona li omplia tots els pensaments i li treia la son. S'agafava al coixí, com si fos el seu estimat, i li feia petons castos, mentre li deia "bona nit".
L'endemà al matí, sense adonar-se'n, ell era el primer amb qui pensava. No li molestava matinar perquè sabia que aquell dia el podria veure i, encara que ho faria en silenci, li diria que se n'havia enamorat. I reia perquè sabia que, com sempre, passaria el dia i no s'hauria atrevit a dir-l'hi...
I a l'hora de dinar el Claudi últimament no tenia gaire gana. Els amics li deien que mengés, que es posaria malalt, però ell deia que ja li passaria... I aleshores li venia al cap l'altre noi, i encara li venien menys ganes de menjar...
S'entristia quan no el podia veure, però de seguida tornava a estar alegre perquè sabia que només havia d'esperar-se unes hores (potser uns dies) per tornar a estar amb ell i dir-li, finalment, el que sentia... I si aquest cop no l'hi deia tampoc, no passava res, perquè es conformava amb poder mirar-li fugaçment als ulls el proper cop que hi parlés.
FI
3 comentaris:
:p
Quin conte més maco...!! Com tots els teus!
- Amneris -
Això em recorda a quan algú li passa alguna cosa, i demana ajuda a algú altre tot dient: "Mira, és que a una amiga meva li passa això i això altre... Com la puc ajudar?". Doncs el mateix! Però aquí queda abellit per les parales, col·locades estratègicament per fer poesia. I weno, molt maco ^^
Ooh, moltes gràcies! De debò!
Publica un comentari a l'entrada