Insomni

Insomni

La Camilda feia dies que no podia dormir. Es passava hores i hores estirada al llit. S'entretenia mirant, en la foscor, els mobles de l'habitació que en el moment d'apagar els llums no havia pogut veure. La Camilda sabia que, com que les persones tenim una vista molt perspicaç, quan passava una estona que tot era fosc, els ulls s'hi acostumaven i s'hi podia distingir alguna cosa.


De vegades s'agafava al coixí perquè es deia que així no tindria tanta por. La Camilda, de fet, no tenia por de la foscor, ni de res, però com que no tenia son, qualsevol cosa, fins i tot una mentida, era més divertida que no pas estar-se quieta, amb els ulls tancats i obligant-se a dormir quan encara no tenia son.


Per no avorrir-se també començava a fer petits cops amb les cames contra el llit. L'endemà la mare sempre li deia que no ho fes, perquè com que tota la casa era silenci a la nit, només se sentien els cops de les seves cames, i aleshores tothom se n'enterava i ningú no podia dormir. La Camilda, però, se n'alegrava perquè li agradava saber que no era l'única de la casa que encara era desperta.


Cada nit, també per distreure's, quan no estava agafada al coixí, estenia els braços i posava les mans a cada cantó del matalàs. Aleshores, s'imaginava que era un àngel i encara li venien menys ganes de dormir... S'imaginava, amb els ulls tancats, que començava a volar... Que arribava fins a dalt de tot del cel... I que, un cop tocat el sostre on hi ha els núvols, se'n tornava cap a la seva habitació, obria els ulls, mirava a través de la foscor, els tornava a tancar i finalment es posava a dormir...

FI