No us ha passat mai que una cançó us deprimeix però que no podeu parar d'escoltar-la? Ja em va passar amb Si tú no vuelves, de l'Amaral i el Chetes. Ara és el torn de Pienso tanto en ti, de la Greta y los Garbo.
Aish...
divendres, 25 d’abril del 2008
dimarts, 22 d’abril del 2008
Festival d'Eurovisió homòfob
Avui només copiaré un article d'una notícia que he llegit fa una estona i que m'ha deixat impressionat. L'article l'extrec de la pàgina www.vertele.com
"Peligro para Eurovisión: "No queremos mariconadas"
Extremistas serbios amenazan con recibir a palos a los homosexuales
Si los recientes disturbios provocados por la declaración de independencia de Kosovo pusieron en peligro el festival de Eurovisión en Belgrado, ahora son las organizaciones extremistas y nacionalistas las que amenaza a los homosexuales que acudan al festival. según informa hoy el portal JMNoticias.
"Todos los que muestren aquí su homosexualidad serán apaleados", afirma Damir Grbic, líder de Obraz, una organización que está en contra de los "degenerados morales y sexuales de maricones y lesbianas".
Grbic quiere dar la bienvenida a la capital serbia a todos los seguidores de Eurovisión, pero al mismo tiempo avisa que "no vamos a permitir que dos hombres o dos mujeres vayan agarrados de la mano o se besen en la calle. No nos importa lo que hagan en sus casas o clubes, pero nosotros no queremos que nuestros hijos lo vean", dijo Damir Grbic al diario sueco Sydsvenskan.
El líder de esta organización extremista sabe que sus declaraciones levantarán ampollas pero "nos da igual que nos consideren primitivos, nosotros consideramos la homosexualidad como una enfermedad", asegura Grbic al diario sueco.
Más de 20.000 homosexuales acudirán al festival
El origen de las amenazas se debe al rumor publicado por la prensa sensacionalista serbia en el que se asegura que más de 20.000 homosexuales acudirán a Belgrado a ver el festival, cuya final se celebra el próximo 24 de mayo.
De todos es sabido que Eurovisión es un evento y meca de los homosexuales que siempre van, allí donde se celebra, para vitorear y apoyar a sus ídolos.
También Mladen Obradovic, portavoz de Obraz, avisó en una entrevista que todos los intentos de hacer una cabalgata "Pride" en Belgrado serán contrarrestados con acciones violentas.
Obradovic afirma estar orgulloso de los miembros de su organización que participaron en los sangrientos ataques contra los participantes de la primera "Pride" que se intentó celebrar en el 2001 en Belgrado.
Actos cancelados
De momento, todos los planes de convertir las calles de la capital serbia en el escenario de una manifestación homosexual durante los días que se celebre el festival de Eurovisión ya han sido cancelados.
La organización Queeria, que defiende la no violencia y la igualdad, ha puesto en marcha una campaña de pósters en toda la ciudad que llevan eslóganes como: "El amor en las calles y los violentos a la cárcel".
Sin embargo, "la mayoría han sido arrancados o les han pegado otros encima con la frase: Os esperamos", dice Predrag M. Azdejkovic, el responsable de relaciones públicas de Queeria.
Aún así, la campaña de póster continuará hasta el día 24 de mayo, cuando se celebra la final del festival, porque su fin es conseguir que la Policía y demás autoridades cumplan con su trabajo y no haya problemas. "Las autoridades deben de enviar un mensaje claro de que la violencia no va a ser tolerada", dice Azdejkovic.
El jefe de Eurovisión, el sueco Svante Stockselius, director de la EBU (Unión Europea de Radiodifusión), organización responsable del festival, asegura por su parte al diario Sydsvenskan que espera que la policía serbia cumpla con su trabajo y evite la violencia.
La independencia de Kosovo estuvo a punto de cambiar el festival
Durante los días de la independencia de Kosovo, los distubios estuvieron a punto de llevar el festival a Finlandia, y Stockselius dice que habló personalmente con el presidente de Serbia, Boris Tadic.
«Me garantizó la seguridad de todos los participantes, periodistas y otros visitantes y yo le creo. Nosotros no diferenciamos a nuestros fans por su sexualidad, nacionalidad o color de piel» asegura Svante Stockselius al diario sueco.
Una organizión ultraderechista y religiosa
Obraz significa "mejilla" en serbio pero también es un sinónimo de honor y honestidad. La organización fue fundada a finales de los 90. Es de extrema derecha, nacionalista y religiosa. Damir Grbic no informa de la cifra exacta de afiliados, pero dice que tiene «miles en todo el país».
Obraz se basa en la credo ortodoxo y la nación serbia. Prefieren un «estado con la bendición de Dios que una república ciudadana». Los criminales de guerra serbios Karadzic y Mladic son considerados sus héroes
Homosexuales en Serbia
Predrag M. Azdejkovic dice que los homosexuales serbios son maltratados a menudo. Según un sondeo de opinión, el 70% de los encuestados considera la homosexualidad una enfermedad. Más del 50% está en contra de los homosexuales.
Protestas a nivel internacional
Las amenazas de Obraz han levantado reacciones de protesta a nivel internacional. La primeras vienen de The European Pride Organisers Association (EPOA), la red europea de homosexuales, lesbianas, bisexuales y transexuales."
Fins aquí l'article. Personalment trobo que TVE hauria de dir-ne la seva i concloure si és oportú de dur un representant a un país com aquest... Què en penseu vosaltres?
dilluns, 21 d’abril del 2008
El ninot de plàstic
He comprovat que últimament les úniques idees que se m'acuden per parlar al blog són sobre petites històries que em van passar quan era petit.
Espero que aquest cúmul de vivències personals passades no us avorreixi, i espero també que aviat torni a recuperar la inspiració per omplir aquest blog amb articles més substancials.
He dit.
Avui, com no podia ser d'una altra manera, em ve de gust de parlar d'un fet que em va passar quan anava encara a primària.
No sé si pot semblar increïble o no, però el cas és que sempre he estat molt innocent. Em deien una mentida i jo me la creia perquè confiava en qui me l'havia dit...
Un cop una nena de classe, a la que anomenarem A per no evidenciar el seu parador, em va explicar que tenia un ninot d'un nadó fet d'un material especial que brillava en la foscor.
Un altre nen i jo de la classe ens vam quedar encisats per la història d'aquell ninot estrany que s'il·luminava quan no hi havia llum...
Aleshores la nena A, molt llesta i perspicaç, ens va dir que si cap dels dos volia aconseguir aquella relíquia el que havíem de fer era només donar-li un munt de pòsters de les Spice Girls. A canvi, doncs, rebríem el ninot del nadó.
En arribar a casa vaig arreplar tots els pòsters i fotografies que tenia del grup i l'endemà li vaig dir a la nena A que ja em podia donar el ninot a canvi dels pòsters i retalls que havia trobat de les Spice.
Em va respondre que demà mateix me'l portaria. Aleshores vaig estar molt content.
L'endemà, a l'hora del pati, la nena A em va apartar dels companys de la classe i em va donar una cosa embolicada amb paper de vàter. Em va dir que a dintre hi havia el ninot, però que anés amb compte de no destapar-lo perquè si els raigs del sol tocaven la figureta, es fondria tota sencera.
Em vaig quedar meravellat. A més d'il·liminar-se en la foscor, també tenia poders especials que l'impedien el contacte amb el sol.
Quan vaig arribar a casa vaig destapar amb molta cura el paper de vàter i, minúscul, em vaig trobar davant d'aquell ninot que no semblava gaire extraordinari. Era un nadó que duia uns bolquers i res més. No era pas d'un material especial, com havia dit la nena A, sinó que era senzillament de plàstic.
Vaig pensar que tot el que ens envolta és especial i que aquell ninot, com moltes coses, era especial pel que feia i no pas per com era.
Vaig entrar a la meva habitació a les fosques i, efectivament, el ninot va brillar com un estel de nit.
Van passar els dies i, a la classe, quan la nena A em mirava, em feia una picada d'ullet i jo la corresponia amb una altra picada d'ullet.
Mentrestant, l'altre nen que havia estat interessat també en el ninot, li insistia a la nena que li donés la figureta a canvi dels pòsters que li havia portat dies enrere, i ella li anava responent que sí, que l'endemà l'hi portaria.
I cada dia igual.
Només arribar a casa, emocionadíssim, anava cap a la meva habitació, buscava el nadó de plàstic, apagava els llums i mirava com brillava. Fins que un dia me'n vaig cansar...
Aleshores, com que el ninot ja no em feia cap gràcia, vaig decidir que el fondria.
Vaig anar al balcó amb el ninot embolicat amb paper de vàter, i, amb les mans tremoloses, vaig començar a destapar-lo perquè li toqués la llum del sol.
Espectant pel que estava a punt de passar, vaig deixar el ninot damunt de la barana del balcó, tot il·luminat pels raigs de sol, però no va passar res.
I em vaig enfadar molt amb la nena A, perquè m'havia mentit.
L'endemà, com un fera salvatge, vaig córrer a buscar la nena A i li vaig dir que aquell ninot no es desfeia amb el sol, que era tot mentida.
La nena em va dir que ja ho sabia, que no es fonia. Que només m'ho havia dit perquè d'aquella manera segur que quan me'l donava l'altre nen que també volia el ninot no se n'assabentaria...
Me la vaig mirar amb ràbia.
Pocs dies més tard vaig entendre que, encara que l'altre nen li hagués donat la seva part de pòsters i fotografies de les Spice Girls, ella li aniria donant llargues fins que l'altre se'n cansés...
Com és de cruel la vida...
Espero que aquest cúmul de vivències personals passades no us avorreixi, i espero també que aviat torni a recuperar la inspiració per omplir aquest blog amb articles més substancials.
He dit.
Avui, com no podia ser d'una altra manera, em ve de gust de parlar d'un fet que em va passar quan anava encara a primària.
No sé si pot semblar increïble o no, però el cas és que sempre he estat molt innocent. Em deien una mentida i jo me la creia perquè confiava en qui me l'havia dit...
Un cop una nena de classe, a la que anomenarem A per no evidenciar el seu parador, em va explicar que tenia un ninot d'un nadó fet d'un material especial que brillava en la foscor.
Un altre nen i jo de la classe ens vam quedar encisats per la història d'aquell ninot estrany que s'il·luminava quan no hi havia llum...
Aleshores la nena A, molt llesta i perspicaç, ens va dir que si cap dels dos volia aconseguir aquella relíquia el que havíem de fer era només donar-li un munt de pòsters de les Spice Girls. A canvi, doncs, rebríem el ninot del nadó.
En arribar a casa vaig arreplar tots els pòsters i fotografies que tenia del grup i l'endemà li vaig dir a la nena A que ja em podia donar el ninot a canvi dels pòsters i retalls que havia trobat de les Spice.
Em va respondre que demà mateix me'l portaria. Aleshores vaig estar molt content.
L'endemà, a l'hora del pati, la nena A em va apartar dels companys de la classe i em va donar una cosa embolicada amb paper de vàter. Em va dir que a dintre hi havia el ninot, però que anés amb compte de no destapar-lo perquè si els raigs del sol tocaven la figureta, es fondria tota sencera.
Em vaig quedar meravellat. A més d'il·liminar-se en la foscor, també tenia poders especials que l'impedien el contacte amb el sol.
Quan vaig arribar a casa vaig destapar amb molta cura el paper de vàter i, minúscul, em vaig trobar davant d'aquell ninot que no semblava gaire extraordinari. Era un nadó que duia uns bolquers i res més. No era pas d'un material especial, com havia dit la nena A, sinó que era senzillament de plàstic.
Vaig pensar que tot el que ens envolta és especial i que aquell ninot, com moltes coses, era especial pel que feia i no pas per com era.
Vaig entrar a la meva habitació a les fosques i, efectivament, el ninot va brillar com un estel de nit.
Van passar els dies i, a la classe, quan la nena A em mirava, em feia una picada d'ullet i jo la corresponia amb una altra picada d'ullet.
Mentrestant, l'altre nen que havia estat interessat també en el ninot, li insistia a la nena que li donés la figureta a canvi dels pòsters que li havia portat dies enrere, i ella li anava responent que sí, que l'endemà l'hi portaria.
I cada dia igual.
Només arribar a casa, emocionadíssim, anava cap a la meva habitació, buscava el nadó de plàstic, apagava els llums i mirava com brillava. Fins que un dia me'n vaig cansar...
Aleshores, com que el ninot ja no em feia cap gràcia, vaig decidir que el fondria.
Vaig anar al balcó amb el ninot embolicat amb paper de vàter, i, amb les mans tremoloses, vaig començar a destapar-lo perquè li toqués la llum del sol.
Espectant pel que estava a punt de passar, vaig deixar el ninot damunt de la barana del balcó, tot il·luminat pels raigs de sol, però no va passar res.
I em vaig enfadar molt amb la nena A, perquè m'havia mentit.
L'endemà, com un fera salvatge, vaig córrer a buscar la nena A i li vaig dir que aquell ninot no es desfeia amb el sol, que era tot mentida.
La nena em va dir que ja ho sabia, que no es fonia. Que només m'ho havia dit perquè d'aquella manera segur que quan me'l donava l'altre nen que també volia el ninot no se n'assabentaria...
Me la vaig mirar amb ràbia.
Pocs dies més tard vaig entendre que, encara que l'altre nen li hagués donat la seva part de pòsters i fotografies de les Spice Girls, ella li aniria donant llargues fins que l'altre se'n cansés...
Com és de cruel la vida...
dissabte, 19 d’abril del 2008
El sol sortirà demà
--El sol sortirà demà. The sun will come out tomorrow.--
Sempre que dic que m'agrada la cançó Tomorrow, del musical Annie, la gent es fot a riure. Per què serà?
En fi, avui us parlaré de música.
Com segurament sabeu, i si no us ho dic ara, un dels meus grups preferits és Amaral.
És possible que durant aquests dies hàgiu tornat a sentir parlar d'aquest grup, després d'un llarg període de descans, perquè són ells els encarregats, com a saragossans orgullosos que són, de musicar la Expo Zaragoza 2008 amb la cançó Llegará la tormenta.
Doncs bé, avui, en una d'aquelles tardes en què he remenat tant com he pogut el Youtube, he descobert que Amaral també ha cantat, traduïdes del castellà, algunes de les seves cançons en italià.
Per si teniu curiositat de com sonen Sin ti no soy nada i Te necesito en italià, us deixo tot seguit els videos perquè els mireu i escolteu les cançons. Espero que us agradin!
Senza te sono niente (Senza te sono niente)
Di te ho bisogno (Te necesito)
Sempre que dic que m'agrada la cançó Tomorrow, del musical Annie, la gent es fot a riure. Per què serà?
En fi, avui us parlaré de música.
Com segurament sabeu, i si no us ho dic ara, un dels meus grups preferits és Amaral.
És possible que durant aquests dies hàgiu tornat a sentir parlar d'aquest grup, després d'un llarg període de descans, perquè són ells els encarregats, com a saragossans orgullosos que són, de musicar la Expo Zaragoza 2008 amb la cançó Llegará la tormenta.
Doncs bé, avui, en una d'aquelles tardes en què he remenat tant com he pogut el Youtube, he descobert que Amaral també ha cantat, traduïdes del castellà, algunes de les seves cançons en italià.
Per si teniu curiositat de com sonen Sin ti no soy nada i Te necesito en italià, us deixo tot seguit els videos perquè els mireu i escolteu les cançons. Espero que us agradin!
Senza te sono niente (Senza te sono niente)
Di te ho bisogno (Te necesito)
divendres, 18 d’abril del 2008
Vull decidir per mi
Vull decidir per mi.
Em ve de gust de trobar la felicitat que molts han trobat, que jo vaig trobar i que molts i moltes vam perdre.
No em ve de gust d'haver d'estar pendent del que em diu l'anella d'una llauna. Si és una A, si és una F, si és una G, si és una P... No em ve de gust.
No em ve de gust sospirar pels carrers com si fos una ànima en pena. No em ve de gust.
No vull plorar de pena perquè ara no estic trist i perquè no em ve de gust tampoc.
Vull poder córrer pel carrer ballant i cridant, i que la gent no es tombi per mirar-me perquè ho trobi la cosa més normal del món.
Suposo que no vull quedar-me tancat a casa perquè així no se'm clavaran les parets. Suposo que no em ve de gust.
Puc viure com jo vull i ho faré. Em ve de gust. Tots ho mereixem.
No em ve de gust d'amagar que una persona és important per a mi per ajudar-me i fer-me costat.
No em vull convertir en un ranci que només mira per a ell. Vull dir-vos que us estimo quan toca, quan cal i quan em ve de gust.
Una abraçada. Us estimo.
--Deixem-nos de demanar disculpes per coses que mai no hem fet. La vida és curta!--
Em ve de gust de trobar la felicitat que molts han trobat, que jo vaig trobar i que molts i moltes vam perdre.
No em ve de gust d'haver d'estar pendent del que em diu l'anella d'una llauna. Si és una A, si és una F, si és una G, si és una P... No em ve de gust.
No em ve de gust sospirar pels carrers com si fos una ànima en pena. No em ve de gust.
No vull plorar de pena perquè ara no estic trist i perquè no em ve de gust tampoc.
Vull poder córrer pel carrer ballant i cridant, i que la gent no es tombi per mirar-me perquè ho trobi la cosa més normal del món.
Suposo que no vull quedar-me tancat a casa perquè així no se'm clavaran les parets. Suposo que no em ve de gust.
Puc viure com jo vull i ho faré. Em ve de gust. Tots ho mereixem.
No em ve de gust d'amagar que una persona és important per a mi per ajudar-me i fer-me costat.
No em vull convertir en un ranci que només mira per a ell. Vull dir-vos que us estimo quan toca, quan cal i quan em ve de gust.
Una abraçada. Us estimo.
--Deixem-nos de demanar disculpes per coses que mai no hem fet. La vida és curta!--
dimarts, 15 d’abril del 2008
Un regal diferent
Avui us explicaré una història de quan era petit.
A mi sempre m'ha agradat molt poder fer algun regalet a la gent, encara que sigui una ximpleria.
Un vegada, quan encara anava a cinquè de primària, vaig marxar de colònies al Montseny. Els meus pares m'havien donat uns cèntims per comprar-me alguna cosa, per si volia. Però clar... aquells eren temps difícils i l'economia a casa no brillava gaire.
Recordo que em van donar una moneda de 500 pessetes. (Per cert, no trobeu a faltar les pessetes?)
A un estanc d'un poble em vaig comprar una postal i no sé què més, i les 500 pessetes es van acabar.
Aleshores, sense més diners, hi havia un problema: abans de marxar de colònies, havia promès a la mama i al poapa que els portaria una xorradeta! Aish!
I, és clar, ja no em quedaven calés. És cert, tot s'ha de dir, que els meus pares em van dir que no calia que els portés res, que els diners que m'havien donat eren per gastar-los per a alguna cosa per a mi...
Però jo em sentia molt malament. Tenia un sentiment de culpa que no em deixava viure.
Aleshores, en una de les sortides que vam fer amb les professores, vam anar a un bosc molt bonic ple de fulles que havien caigut dels arbres. Era primavera. Com ara.
Amb els companys de classe vam començar a jugar a tirar-nos fulles al damunt i a córrer i a atrapar-nos.
Una companya, que s'havia aturat en sec mirant a terra, em va cridar desesperada que anés cap allà, que em volia ensenyar una cosa!
Hi vaig anar corrents i, quan li vaig preguntar cridant què volia, em va mirar amb cara de neuròtica, va agafar una de les fulles marrons que hi havia tirades, i em va dir: mira.
La va llençar cap amunt i la fulla, com si fos un helicòpter, va començar a caure fent voltes.
Em vaig quedar de pedra. Li vaig demanar que ho tornés a fer i, com un ximple un altre cop, vaig mirar com queia la fulla girant cap avall.
I va ser en aquell moment que vaig tenir una gran idea: portaria als papes unes quantes fulles-helicòpters com a regal!!
Vaig arreplar les fulles que estaven millor i les vaig guardar a la bossa.
Quan vaig arribar de les colònies, vaig dir als meus pares que els havia portat un regalet i, en veure les fulles, van fer cara de circumstàncies...
En fi...
Si veieu pel carrer fulles-helicòpter, llanceu-les cap amunt i tornareu a ser petits i petites! Aprofiteu, que quan s'acabi la primavera ens haurem de tornar a esperar fins l'any vinent!
PD: Perdoneu la foto.
A mi sempre m'ha agradat molt poder fer algun regalet a la gent, encara que sigui una ximpleria.
Un vegada, quan encara anava a cinquè de primària, vaig marxar de colònies al Montseny. Els meus pares m'havien donat uns cèntims per comprar-me alguna cosa, per si volia. Però clar... aquells eren temps difícils i l'economia a casa no brillava gaire.
Recordo que em van donar una moneda de 500 pessetes. (Per cert, no trobeu a faltar les pessetes?)
A un estanc d'un poble em vaig comprar una postal i no sé què més, i les 500 pessetes es van acabar.
Aleshores, sense més diners, hi havia un problema: abans de marxar de colònies, havia promès a la mama i al poapa que els portaria una xorradeta! Aish!
I, és clar, ja no em quedaven calés. És cert, tot s'ha de dir, que els meus pares em van dir que no calia que els portés res, que els diners que m'havien donat eren per gastar-los per a alguna cosa per a mi...
Però jo em sentia molt malament. Tenia un sentiment de culpa que no em deixava viure.
Aleshores, en una de les sortides que vam fer amb les professores, vam anar a un bosc molt bonic ple de fulles que havien caigut dels arbres. Era primavera. Com ara.
Amb els companys de classe vam començar a jugar a tirar-nos fulles al damunt i a córrer i a atrapar-nos.
Una companya, que s'havia aturat en sec mirant a terra, em va cridar desesperada que anés cap allà, que em volia ensenyar una cosa!
Hi vaig anar corrents i, quan li vaig preguntar cridant què volia, em va mirar amb cara de neuròtica, va agafar una de les fulles marrons que hi havia tirades, i em va dir: mira.
La va llençar cap amunt i la fulla, com si fos un helicòpter, va començar a caure fent voltes.
Em vaig quedar de pedra. Li vaig demanar que ho tornés a fer i, com un ximple un altre cop, vaig mirar com queia la fulla girant cap avall.
I va ser en aquell moment que vaig tenir una gran idea: portaria als papes unes quantes fulles-helicòpters com a regal!!
Vaig arreplar les fulles que estaven millor i les vaig guardar a la bossa.
Quan vaig arribar de les colònies, vaig dir als meus pares que els havia portat un regalet i, en veure les fulles, van fer cara de circumstàncies...
En fi...
Si veieu pel carrer fulles-helicòpter, llanceu-les cap amunt i tornareu a ser petits i petites! Aprofiteu, que quan s'acabi la primavera ens haurem de tornar a esperar fins l'any vinent!
PD: Perdoneu la foto.divendres, 11 d’abril del 2008
A la cantonada
Segurament us semblarà una ximpleria això que ara us explicaré...
L'altre dia, quan caminava pel carrer amb una amiga, passàvem per un carrer que, al final de tot s'acabava perquè hi havia una cantonada i aleshores havies de girar.
A l'extrem de la cantonada que nosaltres vèiem, hi havia un gat blanc i negre que es llepava les potes amb molta tranquil·litat.
La meva amiga i jo avançàvem i quan vam arribar al final del carrer, de l'altra banda de la cantonada, va aparèixer un home que duia lligat un gos enorme.
El gat, en veure aquell gos tan pelut i tan gran, va fer un petit bot. Es va quedar rígid com una pedra mentre el gos li passsava a fregar.
El gos es va mirar el gat, i a aquest li van començar a tremolar les cames que feia un moment s'havia estat llepant.
Al contrari del que esperàvem la meva amiga i jo, el gos no va fer cap moviment violent cap al gat. Cap ni un. Va seguir caminant vora el seu amo com si no hagués vist res.
Aleshores, jo, que estava fascinat pel que acabava de veure, em vaig mirar la meva amiga i li vaig dir tot seriós:
-Si aquest gos fos un home, no seria homòfob...
L'altre dia, quan caminava pel carrer amb una amiga, passàvem per un carrer que, al final de tot s'acabava perquè hi havia una cantonada i aleshores havies de girar.
A l'extrem de la cantonada que nosaltres vèiem, hi havia un gat blanc i negre que es llepava les potes amb molta tranquil·litat.
La meva amiga i jo avançàvem i quan vam arribar al final del carrer, de l'altra banda de la cantonada, va aparèixer un home que duia lligat un gos enorme.
El gat, en veure aquell gos tan pelut i tan gran, va fer un petit bot. Es va quedar rígid com una pedra mentre el gos li passsava a fregar.
El gos es va mirar el gat, i a aquest li van començar a tremolar les cames que feia un moment s'havia estat llepant.
Al contrari del que esperàvem la meva amiga i jo, el gos no va fer cap moviment violent cap al gat. Cap ni un. Va seguir caminant vora el seu amo com si no hagués vist res.
Aleshores, jo, que estava fascinat pel que acabava de veure, em vaig mirar la meva amiga i li vaig dir tot seriós:
-Si aquest gos fos un home, no seria homòfob...
dimecres, 9 d’abril del 2008
Ehem ehem
M'agrada molestar i més, si és possible, a un professor que no em cau bé.
Avui a l'assignatura de Literatura Medieval Espanyola, el professor ha portat un noi que ens ha fet una conferència sobre la matèria artúrica.
La conferència en qüestió ha estat bastant avorrida. El noi era molt simpàtic i tot el que vulgueu, però el pobre no ha sabut triar la part més interessant del cicle artúric, i estàvem tots a classe morts de fàstic.
El nostre professor s'ha assegut a la tarima de cara a nosaltres i al costat tenia el noi que ens estava fent l'explicació. El professor ha agafat una cadira d'aquelles de cuir i ha començat a escoltar la conferència amb moltes ganes, però...
Però tothom té un punt feble i l'avorriment, si és molt, és doble avorriment!
Durant la conferència, la companya que tenia al costat m'ha fet mirar el profe i l'he vist que estava amb el cap ajupit i feia esforços per mantenir oberts els ulls... Com que jo també m'estava morint de desesperació i necessitava fer alguna cosa per distreure'm, he tingut la genial temptació de voler molestar-lo.
Cada cop que notava que el professor tancava els ulls i que entrava en un son profund, jo feia ehem ehem, com si m'hagués agafat un atac de tos, i aleshores l'home obria els ulls i mirava cap a un cantó i altre per comprovar si algú se n'havia adonat.
I així unes quantes vegades! Ehem ehem, i ell es despertava!
La veritat és que, tot i incordiar el profe, la conferència no m'ha passat més ràpid... Aish!
Avui a l'assignatura de Literatura Medieval Espanyola, el professor ha portat un noi que ens ha fet una conferència sobre la matèria artúrica.
La conferència en qüestió ha estat bastant avorrida. El noi era molt simpàtic i tot el que vulgueu, però el pobre no ha sabut triar la part més interessant del cicle artúric, i estàvem tots a classe morts de fàstic.
El nostre professor s'ha assegut a la tarima de cara a nosaltres i al costat tenia el noi que ens estava fent l'explicació. El professor ha agafat una cadira d'aquelles de cuir i ha començat a escoltar la conferència amb moltes ganes, però...
Però tothom té un punt feble i l'avorriment, si és molt, és doble avorriment!
Durant la conferència, la companya que tenia al costat m'ha fet mirar el profe i l'he vist que estava amb el cap ajupit i feia esforços per mantenir oberts els ulls... Com que jo també m'estava morint de desesperació i necessitava fer alguna cosa per distreure'm, he tingut la genial temptació de voler molestar-lo.
Cada cop que notava que el professor tancava els ulls i que entrava en un son profund, jo feia ehem ehem, com si m'hagués agafat un atac de tos, i aleshores l'home obria els ulls i mirava cap a un cantó i altre per comprovar si algú se n'havia adonat.
I així unes quantes vegades! Ehem ehem, i ell es despertava!
La veritat és que, tot i incordiar el profe, la conferència no m'ha passat més ràpid... Aish!
dilluns, 7 d’abril del 2008
Bastille d'Isabel Coixet
Avui em ve de gust de penjar-vos un curt de la directora catalana Isabel Coixet, Bastille.
És una de les moltes històries que se succeeixen al documental París, je t'aime. Aquest, com tots, gira al voltant de l'amor. De la relació entre dues persones que s'estimen o que silumen estimar-se...
Us penjo aquest vídeo, no només perquè és preciós, sinó perquè diu una frase que m'encanta: "De tanto comportarse como un hombre enamorado volvió a enamorarse". Pot passar això? Podem ser capaços d'enganyar l'amor o, sense adonar-nos-en, és ell qui ens enganya a nosaltres?
És una de les moltes històries que se succeeixen al documental París, je t'aime. Aquest, com tots, gira al voltant de l'amor. De la relació entre dues persones que s'estimen o que silumen estimar-se...
Us penjo aquest vídeo, no només perquè és preciós, sinó perquè diu una frase que m'encanta: "De tanto comportarse como un hombre enamorado volvió a enamorarse". Pot passar això? Podem ser capaços d'enganyar l'amor o, sense adonar-nos-en, és ell qui ens enganya a nosaltres?
divendres, 4 d’abril del 2008
In una stanza quasi rosa
El fum, el principi.
El pou, la foscor.
El final del túnel, la llum.
La lluna, la companyia.
Les estrelles del cel, les confidents.
El silenci, la tranquil·litat.
La finestra que dóna al carrer, la llibertat.
El vent, la passió.
El llit, la solitud.
Els carrers estrets, les carícies.
Els carrers amples, la distància.
La sorra de la platja, el temps.
Les muntanyes, la frescor.
La nit, la tristesa.
El dia, la incertesa.
El sol, la calor.
El blanc, la felicitat.
El taronja, l'amistat.
El verd, la respiració.
El marró, la sinceritat.
El groc, el nerviosisme.
El blau, l'aigua.
El vermell, l'amor.
L'espiral, la mentida.
Els llibres, la falsa companyia.
El mirall, la veritat.
El coixí, les llàgrimes.
Els jardins, els petons.
El foc, el final.
El pou, la foscor.
El final del túnel, la llum.
La lluna, la companyia.
Les estrelles del cel, les confidents.
El silenci, la tranquil·litat.
La finestra que dóna al carrer, la llibertat.
El vent, la passió.
El llit, la solitud.
Els carrers estrets, les carícies.
Els carrers amples, la distància.
La sorra de la platja, el temps.
Les muntanyes, la frescor.
La nit, la tristesa.
El dia, la incertesa.
El sol, la calor.
El blanc, la felicitat.
El taronja, l'amistat.
El verd, la respiració.
El marró, la sinceritat.
El groc, el nerviosisme.
El blau, l'aigua.
El vermell, l'amor.
L'espiral, la mentida.
Els llibres, la falsa companyia.
El mirall, la veritat.
El coixí, les llàgrimes.
Els jardins, els petons.
El foc, el final.
dimecres, 2 d’abril del 2008
Finalment Florència
Finalment, si no hi ha cap canvi d'última hora, sí que marxaré d'Erasmus el curs vinent.
Marxaré a Florència, a la Università degli studi di Firenze, on espero poder passar-m'ho molt bé, aprendre a parlar definitivament l'italià i, sobretot, viure noves experiències.
Em fa por perquè, com ja sabeu, sóc massa poruc. M'espanto només de pensar com me les arreglaré per preparar-me el dinar i el sopar, per rentar la roba, per tenir el pis ben polit jo solet...
El pis... Aquest és un altre gran problema! Pel poc que ens han explicat, em penso que m'hauré de buscar la vida a l'hora de buscar un lloc per viure. Si no vaig entendre malament, la universitat de Florència no té cap residència pròpia d'estudiants, o sigui que em veig vivint sota el Ponte Vechio!
Si finalment he de viure sota un pont ho tindré magre amb les visites. Ja hi ha persones que s'han apuntat per venir! I jo encantadíssim! Rebré tothom amb els braços oberts. El problema és que, encara que em diuen que si vénen no tenen per què tenir cap problema per allotjar-se a casa meva, la possibilitat o no de poder dormir on jo visqui no dependrà de mi, perquè segurament em tocarà viure amb un altre estudiant (o altres estudiants)...
De moment, però, no pensem en aquestes coses. Ara el que cal és assumir que m'estaré cinc mesos sol i que, com a home que ja començo a ser, hauré d'aprendre a espavilar-me sense l'ajut de ningú.
En fi... Ara per ara les maletes no les he de començar a preparar, perquè no marxo fins al febrer de l'any que ve, però el que sí que he de preparar és un bon fons bancari. O sigui que aquest estiu em tocarà pencar com un campió...
Vida cruel!
Marxaré a Florència, a la Università degli studi di Firenze, on espero poder passar-m'ho molt bé, aprendre a parlar definitivament l'italià i, sobretot, viure noves experiències.
Em fa por perquè, com ja sabeu, sóc massa poruc. M'espanto només de pensar com me les arreglaré per preparar-me el dinar i el sopar, per rentar la roba, per tenir el pis ben polit jo solet...
El pis... Aquest és un altre gran problema! Pel poc que ens han explicat, em penso que m'hauré de buscar la vida a l'hora de buscar un lloc per viure. Si no vaig entendre malament, la universitat de Florència no té cap residència pròpia d'estudiants, o sigui que em veig vivint sota el Ponte Vechio!
Si finalment he de viure sota un pont ho tindré magre amb les visites. Ja hi ha persones que s'han apuntat per venir! I jo encantadíssim! Rebré tothom amb els braços oberts. El problema és que, encara que em diuen que si vénen no tenen per què tenir cap problema per allotjar-se a casa meva, la possibilitat o no de poder dormir on jo visqui no dependrà de mi, perquè segurament em tocarà viure amb un altre estudiant (o altres estudiants)...
De moment, però, no pensem en aquestes coses. Ara el que cal és assumir que m'estaré cinc mesos sol i que, com a home que ja començo a ser, hauré d'aprendre a espavilar-me sense l'ajut de ningú.
En fi... Ara per ara les maletes no les he de començar a preparar, perquè no marxo fins al febrer de l'any que ve, però el que sí que he de preparar és un bon fons bancari. O sigui que aquest estiu em tocarà pencar com un campió...
Vida cruel!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)