Papiroflèxia

Hi ha coses que són molt ximples però que fan riure a tothom...


Avui em temo que he viscut una d'aquelles situacions que sempre surt a les pel·lícules i que mai no t'acabes de creure que pugui passar realment.


No sé si us passa com a mi, però sempre em vénen ganes d'anar al lavabo quan sóc fora de casa (o la majoria de vegades), i encara que em volgués aguantar les ganes i esperar a tornar a ser a casa, són d'aquelles coses impossibles de controlar.


El cas és que avui he anat a la universitat per fer un examen de recuperació d'una assignatura que em va quedar penjada el primer quadrimestre. Mentre estudiava, m'han vingut ganes d'anar al lavabo (però d'aquelles ganes que fins i tot per als nois és imprescindible estar assegut a la tassa del vàter), i he recollit totes les meves coses i efectivament hi he anat.


Sempre sóc molt maniàtic amb les tapes dels vàters que no són el de casa meva, i sempre faig tot un ritual per tal d'evitar que el meu cul no fregui la superfície del vàter: agafo tires de paper i les col·loco a tots els cantons de la tapa, fins que queda tota coberta, com un regal de reis.


Aleshores m'he assegut i m'hi he estat una estona (el que ve ara no cal explicar-ho...). Quan he acabat, m'he apujat els pantalons sense adonar-me que una de les tires que havia col·locat damunt de la tapa havia caigut damunt dels meus calçotets i, en apujar-me la roba, havia quedat penjant.


He anat a rentar-me les mans i quan estava a punt de sortir del lavabo, la porta s'ha obert i un home gran ha entrat. Evidentment no ens hem dit hola, perquè no el coneixia de res i només venia a fer el que jo acabava de fer: les seves necessitats. El problema és que com que jo sortia i ell entrava gairebé hem xocat i ens hem mirat als ulls. Jo he seguit cap endavant i he vist (això que mires de cua d'ull) que l'home es tombava cap a mi i em repassava de dalt a baix amb cara de sorpresa.


He fet com si res i he pensat que, com la resta de persones grans, em mirava descaradament sense cap motiu en concret. (Ara no em digueu que les persones grans no se us queden fixament mirant quan passeu pel seu costat; ¿heu passat mai per un passeig tot envoltat de bancs amb iaios i iaies?)


A continuació he agafat l'ascensor i he anat al departament on hi ha els despatxos dels professors. Hi he fet un tomb per mirar si hi havia una nota que buscava i no m'he trobat amb ningú (ara dono gràcies que ningú m'havi vist pel departament!).


He tornat a sortir i he picat una altra vegada el botó de l'ascensor. Allà m'he trobat una dona de la neteja que sempre em saluda (perquè sempre li trepitjo el terra acabat de fregar... pobra dona...), i mentre li dedicava un dels meus millors somriures, la seva cara es desfigurava i em mirava, com el vell, també amb cara de sorpresa.


He fet com si res i he entrat a l'ascensor. He baixat a la tercera planta de l'edifici i m'he assegut en un dels seients del vestíbul. He tret els llibres per fer una darrera repassada a l'examen i m'ha cridat l'atenció que m'havia assegut damunt d'un tros de paper de vàter.


L'he agafat pensant que a algú li havia caigut i, sorpresa!, ha estat quan m'he adonat que el tenia enganxat als meus calçotets!


Senyores i senyors, us dic que dur durant uns deu minuts una tira de paper de vàter enganxada al cul és molt frustant, moltíssim, però què voleu que us digui, quan me n'he adonat no m'he pogut aguantar el riure perquè la típica escena de pel·lícula m'ha passat en realitat!


A reveure!