Fins a quin punt unes cortines poden marcar un abans i un després

Situació: dissabte 22 de setembre, als emprovadors del Mango de La Maquinista.


Ja he parlat algun cop en aquest blog de situacions inversemblants que només passen a les pel·lícules però que també em passen a mi. Vegi's: Papiroflèxia.


L'altre dia, com no podia ser d'una altra manera, vaig acompanyar a una amiga meva a comprar-se roba a la botiga Mango (sí, sí, de la que són imatge les germanes Cruz!). La botiga molt bonica; molt minimalista i curada (i això que era dissabte!). I els emprovadors també molts cucos.


Al mig dels emprovadors, unes cortines negres de vellut llarguíssimes que tocaven de daltabaix, hi havia un sofà molt tovet per a les persones s'esperen que l'altre miri com li va la peça que ha agafat.


A la meva amiga, a qui el fet d'anar de compres l'evadeix dels problemes d'una manera espectacular, li van agradar moltes peces i, a pesar de les meves paraules (jo li deia que només li'n deixarien passar sis als emprovadors), ella se'n va agafar set: dos pantalons, dos vestits, dues samarretes i... em sembla que també una faldilla.


Abans que travessés la cortina, li vaig dedicar un somriure i em vaig omplir de valor i de paciència: l'estona d'espera prometia ser ben llarga... Però... quan només havien passat dos minuts, vaig veure que de l'emprovador on hi havia la meva amiga n'apareixia una mà que es bellugava amunt i avall: em demanava que m'hi acostés.


Vaig córrer la cortina i em vaig trobar la meva amiga, gairebé com un cuc, embolicada pel coll i per la panxa amb un dels vestits que s'havia agafat. La vaig ajudar a abaixar-se el vestit i, finalment, quan ja el tenia tot posat, va deixar anar: em va petit.


Ja ho sabia jo, que no li anava bé. Però jo no havia volgut dir res per no ferir la seva sensibilitat. Em va demanar que anés a buscar una talla més. Vaig tornar a córrer la cortina i li vaig demanar que mentrestant es tragués el vestit mentre jo anava a buscar-ne un amb una talla més gran. Quan travessava els emprovadors, vaig sentir una veu de darrera de la cortina on hi havia la meva amiga que deia el meu nom.


M'hi vaig tornar a acostar i me la vaig trobar una altra vegada embolicada com un cuc: amb els braços cap amunt i el vestit arrapat al cos com una mala cosa. La vaig tornar a ajudar a desfer-se de la roba i, ara sí, vaig sortir de l'emprovador decidit a buscar una talla més del famós vestit.


Al cap de pocs minuts, amb el vestit d'una talla més a la mà, m'acosto a la cortina darrera la qual s'espera la meva amiga i xiuxiuejo, perquè ella em deixi passar, el seu nom: Marta... Al costat, una veu femenina diu: Sí? I aleshores m'acosto a la cortina del cantó pensant que havia estat un ximple de creure que l'emprovador de la meva amiga era un altre. Obro decidit la cortina del costat i em trobo amb una noia literalment en calces estampades de flors. Els dos ens quedem amb cara de circumstàncies. Ella no és la meva amiga. No la conec. I finalment, després del moment congelat on s'hauria pogut tallar a trossos el vent, la noia de les calcetes vegetals diu: És que jo també em dic Marta...


Moraleja: mai no xiuxiuejis el nom d'alguna amiga a la porta d'uns emprovadors si no estàs realment segur que el nom que dius no és Ruperta... Poden aparèixer sinistrament en calcetes persones homònimes... És un consell.