Jocs d'infància. Primera part

Com comença a ser habitual, un cop per setmana arrossego el meu germà gran cap a la meva habitació (o ve ell per pròpia iniciativa) i li llegeixo tots els articles nous d'aquest blog. L'altre dia, mentre llegia el del dia 15 de febrer que tracta de Roma, feia petits somriures cada cop que hi havia una referència a ell mateix.


Com que sé que li farà il·lusió (perquè ell és així de modest), li dedicaré els propers tres articles, començant pel d'avui...


Fa molts anys, quan encara el meu germà petit no havia nascut, el meu germà gran i jo ens inventàvem les mil i una maneres de passar-nos-ho pipa. Segurament ell pensarà el contrari, però he de dir que els jocs que se'ns acudien eren ideats per tots dos.


Recordo que molt sovint jugàvem a agafar tovalloles i embolicar-nos-les pel cos com si fossin vestits. També fèiem servir llençols. Ell sempre era el dissenyador i jo el seu model. Sembla una premonició, però els vestits que el meu germà em preparava sempre eren de noia. Mai d'home. Sempre eren dissenys amb llarguíssimes faldilles de tela de tovallola i grans llaços a la part del pit amb llençols. Les teles les aguantàvem amb pinces de fusta que, en subjectar-les arran de la pell, de vegades saltàven i em picaven. Potser el meu germà va ser un dels precursors a obrir-me les portes de l'armari. De l'armari on hi ha les peces de vestir, s'entén...


Un altre joc que ens servia de distracció era la invenció de personatges psicodèlics amb els quals fèiem grans històries. N'hi ha un que ens va marcar especialment.


Això que explicaré només ho hem explicat el meu germà gran i jo a una persona: a la seva nòvia.


Quan érem tots dos més petits, érem molt diferents de com som ara. Jo, per exemple, era un saquet d'ossos de tan escanyolit com estava i el meu germà, en canvi, estava tan grassonet que li deien el Michelin. Semblàvem el punt i la i.


Doncs bé, com que ens avorríem, un dia vam crear un personatge al qual recorríem sempre que hi havia poca feina: el Gordito Patata. Com comprendreu, el personatge l'interpretava el meu germà, i jo, com era costum, feia de mare...


El Gordito Patata, de la pura inventiva del meu germà (tot sigui dit), era evidentment grassonet, tenia poc coll i l'identificava, sobretot, una característica especial en els seves faccions: el llavi inferior en sobresortia com si estigués inflat.


Quan jugàvem, el meu germà arronsava les espatlles per tal que el coll quedés tapat i treia el llavi cap enfora. Aleshores, jo, que feia de mare, el començava a rényer i a castigar perquè de vegades el Gordito Patata era poc obedient i capritxós.


Simulava que era un nen mundialment famós i la seva mare, per tal que la fama no se li pugés gaire al seu fill, el vigilava i feia ella mateixa les entrevistes als mitjans de comunicació. El Gordito Patata tenia un amic de l'ànima, que també interpretava jo, i que li feia costat quan ho necessitava i jugava amb ell quan s'avorria.


Ai... Com han passat els anys! Encara ara algunes vegades, quan un dels dos se'n recorda, diu: Com està el Gordito Patata!?

I el guanyador és...

Sóc monitor de reforç d'un grup de nens de primària que tenen alguna dificultat a l'escola o, senzillament, que tenen falta de concentració. La veritat és que és una feina que m'agrada i, quan acabi la carrera, tinc pensat de dedicar-me a l'ensenyament.

Aquests dies m'he proposat de convèncer els que organitzen i controlen aquestes activitats extraescolars (és a dir, els meus superiors) perquè em deixin preparar una mena de concurs literari entre els nois i noies de tots els cursos.


El meu objectiu és que els nens, des de ben petits, es facin amb l'escriptura i comprenguin el seu gran poder. Vull que des de ben joves s'animin a agafar un llapis i un paper i que es posin a escriure tot allò que els vingui al cap; allò que els interessa i que els preocupa.


I és que escriure no fa mal ni a les mans ni al cervell. Trobo que és una manera gratificant de desenvolupar la nostra ment i d'aprendre a ser capaços d'expressar en paraules allò que no ens atrevim a dir davant d'una persona.


A mi sempre m'ha agradat molt escriure. A l'escola, sempre que s'organitzava un concurs literari, m'hi presentava. La causa que jo escrigui, a banda de per pura satisfacció personal, és que algú més endavant llegeixi el que he fet. Com aquest blog.


Doncs bé, us explicaré tot seguit una anècdota de quan era petit relacionada amb el meu gust de presentar-me a concursos literaris... Quan anava a primària i s'acostava el dia de Sant Jordi, veies les professores i professors que començaven a animar-nos a fer textos per després presentar-los a concurs.


En aquesta mena de certàmens, els qui s'encarregaven de triar els guanyadors eren els professors i un alumne del curs dels grans que s'escollia per mitjà de sorteig. Recordo que un any l'escollit per fer de jurat va ser un company de la meva classe amb el qual no m'avenia gaire. La cosa era aquesta: o eres amic de l'alumne-jurat o hi tenies molt a perdre i poc a guanyar...


Un dia, aquest noi em va fer entrar ràpidament a un dels lavabos de l'escola perquè deia que m'havia d'explicar una cosa molt important. Al lavabo, el noi va treure d'una carpeta folrada amb un pòster de Bola de Drac dues fotocòpies: en una hi havia el text que jo havia presentat al concurs; en l'altra hi havia el text que havien presentat en grup unes noies del meu curs, entre les quals hi havia la guapa de la classe.


El noi em va dir que dubtava entre els dos textos perquè tots dos, deia, li agradaven molt. Malgrat tot, em va dir que si havia de decicidir-se per un dels dos per fer-lo guanyador, segurament escolliria el meu conte. Em va fer prometre que no ho expliqués a ningú i així vaig fer.


Va arribar el dia de Sant Jordi. A dalt de l'escenari, en una taula amb una senyera molt gran que la cobria i una rosa vermella al damunt, hi havia els membres del jurat: quatre professors i el meu company de classe. Dreta, al mig de la tarima, una de les professores de l'escola feia de mestra de cerimònies. Anava entregant els premis i diplomes, primer als més petits fins arribar al meu curs.


Aleshores la professora va obrir el sobre on hi havia el nom del text guanyador. Ràpidament, abans que la professora digués qui s'enduia el premi i el diploma, vaig mirar als ulls el noi que feia de jurat, però em va apartar la mirada.


I el text guanyador va ser: el del grup de noies, entre les quals hi havia la guapa de classe.


Em vaig endur una gran desil·lusió...


Dies més tard vaig anar a preguntar al noi què havia passat i aquest em va dir que ho havia estat rumiant i que finalment havia arribat a la conclusió que si atorgava el premi a les altres noies, aquestes li farien totes un petó a la galta i, sobretot, tindria més punts per lligar-se la guapa de classe. En canvi, deia, que si em feia guanyador a mi, no tindria pas cap recompensa...


Aquell dia, amb els braços creuats per l'emprenyamenta i amb les celles arrufades, vaig entendre a la perfecció el significat d'aquell refrany castellà que diu que tiran más dos tetas que dos carretas.

Canviem

Canviem una altra vegada. A partir d'ara els articles no seguiran un tema assignat per a cada setmana com es feia fins avui. Els nous articles aniran apareixent de manera regular però sense un tema concret per a la setmana.


Comencem doncs...


A reveure!

La carxofa fantasme

L'altre dia, a les tantes de la nit, com comença a ser habitual, no em podia adormir. Restava immòbil estirat damunt del llit i amb els ulls tancats.


Odio, quan estic a punt d'adormir-me, escoltar algun degoteig d'aigua o les busques d'un rellotge amb aquell sorollet tan desagradable (tic tac tic tac tic tac) que se'm fica al cervell i no em deixa descansar.


Doncs bé, com deia, l'altre dia no em podia adormir perquè no tenia gens ni mica de son. Eren més de les quatre de la matinada i encara estava més despert que quan me n'havia anat al llit a les tres (quan em passa això em sento molt frustat). Acostumo a donar voltes a allò que em preocupa o a allò que m'ha passat al llarg del dia i aleshores van passant les hores i no m'adormo ni en broma.


L'altre dia va passar una cosa molt estranya. Tot el pis restava en silenci. De sobte, unes gotes d'aigua van començar a picar contra la banyera, i em vaig espantar perquè al lavabo no hi havia ningú. Tots a casa, menys jo, dormien.


La carxofa de la banyera estava penjada a la paret i, com que hi havia força distància de la carxofa a la banyera, quan l'aigua va caure, va sonar molt fort. Però qui coi havia obert l'aixeta? Només em faltava això: una banyera fantasma.


Finalment, després de meditar uns segons vaig concloure que a casa no hi havia fantasmes i que senzillament de vegades passa que algun cop comencen a caure gotes d'aigua sense més ni més de l'aixeta. O això vaig voler creure...


L'endemà mateix vaig pensar que podria estar bé fer-ne un article...

El monstre de sota el llit

La foscor em fa por; em fa sentir inferior, em rendeix i em molesta.


Sempre temo que, quan he apagat els llums, si obro els ulls pugui aparèixer del no-res alguna cosa que no esperi i que m'espanti. Sóc com els nens perquè, per evitar veure a través de l'obscuritat, estiro dels llençols i m'amago a sota.


Tinc una mania estranya que no em deixa descansar quan estic ajagut al llit per dormir. Em passa que, quan em poso a l'extrem del llit on no hi ha la paret, un braç em queda penjant per un dels cantons del matalàs, i em poso molt nerviós.


M'angoixo perquè tinc la petita sensació que si deixo el meu braç penjant, pot aparèixer una fera de sota el llit i arrencar-me'l. No us ho dic pas en broma, tot això. Encara ara quan estic al llit, miro de tenir els braços que no en sobresurtin.


Suposo que aquesta angoixa és la mateixa que sento quan estic assegut al sofà del menjador i veig a la tele un animal que em fa por, com ara una serp. De sobte començo a sentir un pessigolleig estrany als peus que comença a atabalar-me. Aleshores, com em penso que hi ha un munt de serps que em volen mossegar, aixeco les cames i estic més tranquil.


Si ja ho deia, que sóc com els nens...

La por em fa companyia

Tinc por de fer-me vell i d’adonar-me de tot el que he fet malament al llarg de la meva vida.

Tinc por de trobar a faltar allò que he decidit oblidar.

Tinc por de ser feble quan em toca ser més fort.

Tinc por de no ser jo mateix.

Tinc por de no agradar a la gent que realment m’importa.

Tinc por de no poder acomplir els meus somnis. Tinc por de no arribar a ser pare.

Tinc por de caure en un pou i no saber sortir-ne. Tinc por d’ensopegar i de quedar-me a terra.

Tinc por de perdre les persones que m’han fet costat sempre i que m’acompanyen.

Tinc por de la foscor. Quan apago els llums, tanco els ulls perquè m’angoixa mirar a través de la negror.

Tinc por de tenir por de tantes coses. Imagino que no deu ser normal...

Remar és vida

Poques vegades he passat tanta por com quan vaig anar amb tota la família a passar un cap de setmana a un càmping de Tremp.


Tremp és un petit poble de Lleida, a la comarca del Pallars Jussà, de la qual n'és la capital. És conegut el seu gran pantà de Sant Antoni, de 2.620 quilòmetres quadrats, el qual està obturat per una presa d'aigua de ciment d'enormes proporcions.


Jo, que aleshores no era gaire gran ni tampoc gaire eixerit, vaig demanar als meus pares que em lloguessin una canoa tota sola per a mi per voltar per aquell llac. I ho van fer.


El meu pare, que sempre ha estat molt de l'aventura, també se'n va llogar una per a ell i em va encoratjar a fer-hi una competició per veure qui dels dos arribava abans a l'altra banda del pantà remant amb la canoa.


Aleshores em vaig preparar perquè estava disposat a guanyar. Vaig prémer amb força la pala i vaig engegar a remar com si m'hi anés la vida. Amb l'emoció del moment, no em vaig adonar que cada remada que feia representava uns metres més lluny de la sorra i uns més a prop del centre del pantà.


I quan finalment vaig deixar de remar perquè volia descansar, vaig aixecar el cap i vaig mirar què hi havia al voltant... Sorpresa: el meu pare gairebé havia aconseguit arribar a l'altra banda de l'embassament, mentre que jo restava al bell mig tot envoltat d'una aigua que no parava de donar copets a la meva canoa. Tenia la sensació que em volcaria, que m'ogefaria i que ningú no em vindria a buscar. Aleshores, vaig començar a cridar desesperat.


Va ser tot un espectacle...


Per acabar-ho d'adobar, va començar a ploure. Aleshores el meu pare, que se m'acostava a poc a poc, em cridava que estigués tranquil, que només havia de moure els braços i remar...


Finalment el meu pare, en veure que el seu fill en desistia, va allargar una mà i va agafar la meva canoa per un extrem i va començar a remar, tirant de mi, fins que vam arribar a la sorra...


Com comprendreu, mai més he tornat a muntar-me en una canoa.

A la imatge: el pantà de Sant Antoni i la presa d'aigua de ciment.

Temors i manies

Les persones estem carregades de punyetes. Entre els que conec i jo mateix podríem escriure tranquil·lament tot un llibre de temors i de manies.


Per què temors i manies i no pas temors, per una banda, i manies, per l'altra?

El cas és que els temors acostumen a aparèixer quan una cosa ens fa mania i aleshores fem esforços per mantenir-la ben allunyada de nosaltres i és quan s'esdevé la por. I amb les manies passa el mateix: sovint acabem odiant una cosa perquè abans que res ens fa por, i la por, com sabem, ho supera tot.


Així doncs, com que obrim una nova setmana, estrenem tema: Temors i manies.


Recordo que en podeu proposar tants com vulgueu. Animeu-vos'hi!

Vull veure...

Vull acabar aquesta setmana dedicada als llocs per visitar parlant d'aquells llocs on no hi he estat però que m'agradaria molt de veure alguna vegada.


Vull visitar Grècia; fer un creuer per les seves illes i un recorregut pels seus costums. Sempre he estat un gran apassionat de la cultura clàssica i, més concretament, de la grega. Quan tingui alguns calés estalviats no descarto d'anar a Atenes. De tota manera, em faria pena de ser a Grècia i no passar per aquells racons que tant m'han impressionat sempre, com Olímpia, Knossos, Micenes i Epidaure (segur que me'n deixo algun, però ara no en recordo més...)


El Regne Unit també em crida l'atenció. No hi he estat mai i estic convençut que no em decebrà si el visito alguna vegada. Londres, sobretot, el vull veure, perquè vull conèixer aquells costums tan diferents als nostres i vull veure també aquell color tan característic dels carrers londinencs.


A França hi he estat, però només en territori patriòtic: Perpinyà. Em va agradar però no em va entusiasmar precisament. Vull anar a París, a Tolouse, a Marsella, a Montpeller i, en aquests darrers dies m'ha agafat la dèria de voler visitar Avinyó, per veure el Palau Papal...


Algun cop m'agradaria veure també algun estat típic nord-americà, amb aquelles carreteres infinites sense res al voltant, i alguna ciutat també típica, amb aquelles cases idèntiques que són normalment l'escenari d'una pel·lícula de terror o d'una sèrie nord-americana. Nova York, tot i fer-me molta por, és un d'aquells llocs que també he de vistar alguna vegada.


Rússia i, més concretament, Moscou em criden. Des de petit tinc gravada a la ment aquella magnífica Catedral de Sant Basili. La vaig veure per primer cop en un trencaclosques que va fer el meu pare d'aquells en 3D. I, posteriorment, la vaig tornar a veure a la pel·lícula de dibuixos animats Anastasia, que, per cert, us recomano a tots.


Segurament em deixo algun lloc, però de moment la llista la deixo aquí. Si algun cop visito alguna d'aquestes ciutats o d'aquests països, us ho faré saber. Mentrestant, m'he de conformar amb el que he vist.

Roma è bella

El novembre de l'any passat vaig fer una visita a la ciutat de Roma acompanyat del meu germà gran. En tres dies vam recórrer tots els seus racons.

El primer dia vam anar al famós Fòrum. Recordo que el primer que vaig trobar-me van ser unes petites restes que es veien a través d'una tanca. Em vaig endur una gran desil·lusió perquè vaig pensar que el Fòrum era només allò, però m'equivocava. Sort que m'equivocava!


Només entrar-hi (vam descobrir que era a través d'un camí que teníem al costat) et trobes amb l'Arc de Septimi Sever, el qual t'introdueix a la que un dia va ser la zona cèntrica de Roma, el punt de bullició de l'Imperi.


Quan caminàvem per aquelles vies de pedres, el meu germà i jo comentàvem que aquells mateixos temples i aquells mateixos arcs els havien contemplat i atravessat grans personatges de la nostra història. Era molt emocionant perquè, amb una mica d'imaginació, podies ser capaç de trobar els temples erigits intactes, sense cap columna caiguda. I, si t'ho proposaves, podies veure també el Colosseu perfectament rodó.


Del Fòrum el que més em va impressionar va ser l'Arc de Titus. En mirar-lo, tens la sensació que els segles no hagin estat res...



Seria injust d'acabar aquest article de Roma sense fer referència a tants d'altres llocs per visitar que em van quedar gravats a la ment.


El Panteó, que és el paradigma de temple clàssic, el fa especial de qualsevol altre l'òvul que hi ha a la cúpula circular, des d'on es veu el sol o el mal temps si fa núvol. Va ser divertit, i estic convençut que també ho recorda el meu germà, de mirar de trobar els petits forats que hi havia a terra, fets amb l'objectiu que hi passi l'aigua de la pluja per tal que el temple no s'inundi.




La Via Nazionalle em va semblar el típic passeig que surt a les pel·lícules, on les botigues, els cotxes, els edificis i la resta de coses fan un tot que l'exalta i la va inoblidable.


El Vittoriano, construït per commemorar el primer rei de la Itàlia unificada, Vittorio Emmanuelle II, és senzillament monumental i esplèndid. Té aquella flaire clàssica que tan poc va agradar al meu germà i que tant em va entusiasmar a mi.


De de la Fontana di Trevi, si he de ser sincer, no esperava gran cosa i en canvi va ser la gran sorpresa del viatge. No només hi vaig tirar la meva monedeta tot encantat, sinó que vaig caure als seus peus. És bellíssima. I, per cert, com a anècdota, he de dir que la vaig veure l'endemà mateix que haguessin pintat l'aigua del la font de color vermell.




Reconec que un dels monuments que més m'atreia era la Columna de Trajà i, efectivament, no em va decebre. Em va encantar i, sempre que anava amb el bus i arribava al punt de la Via Nazionalle on hi havia la Columna de Trajà, sempre allargava la vista per mirar de trobar-la.


I finalment el Vaticà. Segurament es mereixeria tot un article per a ell solet, però avui m'he quedat sense espai i ho hauré de deixar per a un altre dia. M'ho apunto. Del Vaticà només puc dir joies. I només perquè no hi faltin, sinó perquè impacta tant que quan te n'allunyes, no pots parar de girar el cap per mirar-lo una última vegada...


Com veieu estic fascinat per aquesta ciutat. I és que, malgrat l'empatx de pizzes margarides i el cansament de tant de caminar, quan vaig arribar a Barcelona i la gent em va preguntar què m'havia semblat, jo només podia dir una cosa: Roma è bella.

Girona et convida a escriure

Girona et convida a escriure. Aquesta és la conclusió a la qual vaig arribar l'últim cop que vaig visitar aquesta ciutat.


Girona desprèn una flaire de tranquil·litat i de seguretat que no es troben enlloc més. El temps esdevé poc important; les paraules semblen una mica més boniques; i els carrers et remeten a uns segles medievals que es tornen poc llunyans.


És brillant observar els edificis de la ciutat des del Pont de Pedra damunt del riu Onyar. La primera vegada que vaig veure aquell paisatge vaig pensar que era molt semblant al de Florència amb el Ponte Vecchio damunt del riu Arno. Hi ha de cases grogues, blanques, grises, marrons, taronges, vermelles... S'hi poden trobar tots els colors. I damunt de tots els edificis s'hi observa la Catedral, que en sobresurt i sembla voler tocar els núvols amb l'extrem del campanar...


No es pot visitar Girona sense passar-se pel Call, l'antic barri jueu. Els carrers, com si fossin laberints, et duen d'un lloc a un altre sense saber on aniràs a parar. Per aquests carrers, les parets són de pedres seques que, si hi passes la mà, freguen i fan crac-crac.


Em quedo amb un carrer: el de les escales i l'arc de Sant Martí:




M'he proposat com a lectura obligatòria per a aquest any el llibre Josafat, de Prudenci Bertrana, el qual gira entorn d'un campaner mancat d'intel·ligència que persegueix una prostituta per tenir-hi relacions sexuals a l'interior de la Catedral de Girona. La novel·la està considerada un model de la literatura modernista.


Molta felicitat per a tothom i molta lectura. A reveure.

Les ales del fènix

Barcelona és neta, és guapa, és respectuosa, és ordenada, és desordenada, és modernista, és contemporània, és valenta, és segura, és culta i moltes coses més. Barcelona és un lloc al món per perdre-s'hi i poder contemplar-ho tot amb tranquil·litat.

Acostumo a moure'm pel centre de la ciutat perquè és allà on hi ha la meva universitat i on m'agrada més passejar. Si hagués de triar un espai de Barcelona per quedar-m'hi per sempre, triaria el Passeig de Gràcia. Quan hi passo acostumo a mirar els edificis i m'agrada adonar-me que gairebé no hi ha balcons que en sobresurten. Em crida sempre l'atenció aquella estàtua on hi ha un noi i un fènix amb les ales enormes. Quan camino per l'Eixample i començo a distingir aquella estàtua, sempre penso que ja estic a prop del Passeig de Gràcia. I la Casa Batlló m'encanta. Trobo que és l'edifici més bonic de Barcelona i el que més m'impressiona sempre que el miro.




A Barcelona generalment fa bon dia i el colors dels carrers gairebé sempre són molt clars. No sé si us passa que quan camineu per Barcelona us adoneu que cada carrer té una llum diferent. De vegades penso si seria capaç d'endevinar on sóc segons el color de la llum. El carrer Balmes, per exemple, és fosc i una mica sinistre, però en canvi al Portal de l'Àngel sempre hi toca el sol. La Plaça del Rei té un color marronós que la fa encara més medieval. I la Plaça Felip Neri té una mena de color groc que a mi personalment em relaxa.





Per a mi Barcelona és més que una ciutat. Per a mi és l'escenari d'un seguit de successos que han marcat la història de cada un de nosaltres. Sembla mentida que aquells carrers per on passem per passejar i per prendre una xocolata desfeta siguin els mateixos per on van passar grans personatges que avui dia formen part de la història de la nostra literatura, de la pintura, de l'arquitectura i de tota la nostra tradició en general.

Llocs per visitar

Obrim la setmana parlant de llocs per visitar. Per cert, us animo que em proposeu d'altres temes que puguin ser interessants.

Va de cultura

Acabarem la setmana parlant de cultura; de pel·lícules, de cançons i de llibres de temàtica homosexual.


Les persones tendim a identificar-nos amb tot allò que ens envolta... Quan mirem una pel·lícula i es mor el protagonista, plorem perquè veiem aquella persona com algú que és important a la nostra vida. Quan llegim una història on els dos protagonistes estan enamorats i de sobte algú els separa i han de lluitar per estar junts, ens angoixem perquè aquells enamorats podríem ser també nosaltres. I quan escoltem una cançó que parla d'una soledat que ens fa de companyia tota la vida, també sofrim perquè la soledat sempre hi és present i ningú la vol al costat.


Proposaré algunes pel·lícules de temàtica homosexual que han de ser en qualsevol videoteca de cinèfil:

Brokeback Mountain
La mala educación
Philadelphia
Monster
Mi vida en rosa


Alguns dels llibres més destacats són:


Carol, de Patricia Highsmith
Maurice, de E. M. Forster
Orlando, de Virginia Woolf
Teleny, d'Oscar Wilde
La mort a Venècia, de Thomas Mann


Hi ha moltes cançons que s'han convertit en himnes de reivindicació gai:


A quién le importa, d'Alaska i Dinarama
I will survive, de Gloria Gaynor
YMCA, de Village People
Mujer contra mujer, de Mecano
Go west, de Pet Shop Boys
Todos me miran, de Gloria Trevi
Believe, de Cher
Aire, de Predo Marín


I aquí s'acaba la setmana. Aneu al cinema, llegiu i canteu.


Molta felicitat.

Joc de paraules

La llengua és una eina que ens permet comunicar-nos.


És molt interessant (des del punt de vista filològic) de veure la quantitat de paraules que s'empren per designar una mateixa cosa. Tot seguit veurem que hi ha moltes maneres de designar un gai, un marieta o senzillament un marica.


El català, com d'altres llengües, no ens decep en aquest aspecte. És cert, però, que el català pren moltes paraules del castellà i les adapta, però igualment la llista de paraules catalanes que es refereixen a un homosexual és llarga i fa de la nostra llengua un bon instrument lèxic:


Actiu
Ambigu
Ambient ("bar d'ambient")
Bardaix (passiu)
Bisexual
Bollera
Boja, bojassa, folla, loca
Bujarró (actiu)
Culer
Dat pel cul
Doneta
Drag Queen
Efeminat
Gai
Homosexual
Lesbiana
Marica, maricó, maricona, mariconàs, mariconassa, mariconet
Marieta
Monya, monyes
Papallona
Passiu
Que hi entén
Reinona
Sodomita
Tortillera, truitera
Txapero


El castellà també ens deixa perles com aquestes:


Amanerado
Marica
Maricón
Mariquita
Maricotas
Floripondio
Mariposón
Loca
Gay
Invertido
Sarasa

Ai... El lèxic...


En fi, m'acomiado. Rebeu de mi una abraçada ben monya!


A reveure.

Triangle amorós de color rosa

Fem una mica d'història...

Durant l'època nazi, grans grups de persones eren enviats als camps de concentració per ser condemnats o assassinats. Hi eren enviats col·lectius religiosos, presoners de guerra, grups ètnics, opositors polítics, homosexuals i totes aquelles persones que poguessin ser un perill durant els anys de guerra.


Als homosexuals els identificaven amb un triangle invertit de color rosa. Aquells que a més eren jueus eren obligats a usar una estrella de David el triangle invertit de la qual era rosa.


Durant els anys setanta el triangle rosa va reaparèixer com a símbol de reivindicació dels drets dels homosexuals. En els darrers anys, però, ha estat substituit per la bandera de l'arc de santmartí, que ha resultat més popular.



En l'actualitat les relacions homosexuals en la majoria de països desenvolupats són acceptades i protegides per llei. No obstant això, pocs països encara les reconeixen de manera legal. En d'altres societats ni són acceptades ni són protegides i són castigades de vegades, fins i tot, amb la pena de mort.



Els noms dels territoris on el matrimoni entre persones del mateix sexe és totalment legal no són gaires. Per desgràcia puc escriure'n la llista i no quedar-me sense espai: l'estat de Massachusetts, i els països Bèlgica, Sud-àfrica, Països Baixos, Canadà i Espanya.


Tant de bo Espanya fos sempre així d'exemplar...

Dues inicials gravades

Qui diu que el sexe sigui brut? Per què és amoral una cosa que tant ens agrada? Per ventura no és una altra de les maneres de demostrar-nos afecte? És que no ens uneix amb una persona fins al punt de ser-ne una de sola? És que no ens fa oblidar els problemes que hi ha al voltant encara que sigui només per un moment...?

Teleny, l’obra inútilment amagada d’Oscar Wilde, és una novel·la de sexe, de gelosia, de traïció, però sobretot d’amor. És una obra impactant per a la seva època, però també és impactant per als temps que corren. Les escenes de llit són fortes, però no pas irreals. No pas allunyades del que és el sexe realment...

Wilde és un mestre de les descripcions. Aconsegueix fer plorar, excitar, produir fàstic, fer riure... I tot això amb una història d’amor explicada en primera persona. Amb un protagonista que no accepta la seva homosexualitat i que no accepta una societat que tampoc no

l’accepta.

Teleny és un d’aquells llibres que tots hauríem de llegir encara que fos només per lloar els que els han escrit. Uns autors que van ser valents en enfrontar-se a tota una moralitat de lleis i a tota una societat, en aquest cas l'anglesa victoriana. Teleny va aparèixer per primera vegada de manera anònima, però les continuades reminiscències clàssiques i les descripcions perfectes delataven clarament que el seu autor era Oscar Wilde...

Wilde, arran d'aquesta novel·la, va ser jutjat de practicar la sodomia. El van empresonar i a partir d’aquell moment va començar la seva mort en vida.

Fragment de Teleny:

“Lejos de sentir vergüenza de mi crimen, me habría gustado proclamarlo al mundo. Por primera vez en mi vida comprendí la locura de los enamorados que entrelazan sus iniciales. Me habría gustado grabar mi nombre en la corteza de los árboles para que los pájaros, al verlo, lo gorjeasen de la mañana a la noche; para que la brisa lo murmurase en el rumor de las hojas del bosque. Habría querido escribirlo a orillas de la playa para dar a conocer al océano mi amor y que él lo cantase eternamente.”

Aire

Comencem la setmana parlant d'amor. L'amor és imprescindible. És somiador, és trist, és feliç, és optimista, és pessimista. És gay. És lliure. Ho és tot.


Els que em coneixen acostumen a cridar-me l'atenció perquè de vegades, diuen, sóc massa catastròfic parlant d'aquest tema. Potser és cert que quan he de veure les coses d'un color clar jo les veig més aviat fosques.


I és que penso que encara queda massa per fer.


Queda que una parella de dos nois o de dues noies puguin passejar agafats de la mà sense que ningú no es tombi per mirar-los.


Queda poder ser valent i poder dir com s'és sense por que els altres se n'enriguin.


Queda donar menys importància als gustos sexuals de les persones.


Queda trencar els tòpics que no fan altra cosa més que molestar (qui no ha vist mai en una pel·lícula un gai perruquer...?).


Queda que l’església no ens titlli d’antinaturals (i no només l’església... i no només d'antinaturals...).


Queda que en alguns països l’homosexualitat no sigui castigada amb la pena de mort; ni amb cap altra pena.


Queda que puguem ser sempre tan lliures com l’aire.


Al capdavall som persones i les persones de vegades ens equivoquem. Però hi ha d’altres tantes vegades que no, que no ens equivoquem i que fem el que hem de fer: estimar qui vulguem estimar.

Amore mio. Amore gai.

Obrim la setmana parlant de l'homosexualitat.

S'admeten propostes

A partir d'avui comença una nova etapa en aquest blog.

Veient últimanent com fulminen programes mítics per a la televisió (a banda de si és encertat o no de fer-ho), com és el Tomate, no estic disposat que el meu blog entri en crisi i que per tant desaparegui sense preavís.

He decidit renovar-lo. En només una setmana de vida, el meu blog patirà un canvi d'estratègia a l'hora de publicar articles. A partir d'ara cada setmana estarà dedicada a un sol tema i durant aquests set dies només s'hi admetran escrits que segueixin aquesta temàtica prefrixada.

Hi haurà temes ben diversos. Una setmana estarà dedicada a la televisió, una altra al cinema, una altra als llibres, una altra a passions i reflexions personals... i així fins que me'n cansi i torni a renovar el blog.

Evidentment que acceptaré propostes a l'hora d'escollir els temes. M'agradarà saber que esteu interessats a tractar uns temes més que uns altres. S'admeten idees. Des d'avui mateix en podeu proposar tantes com volgueu. Us ho agrairé perquè m'ajudareu a fer un blog més amè i també em donareu l'oportunitat de trobar els gustos dels uns i dels altres.

En fi... Aquí s'acaba l'article d'avui. Dilluns tornaré amb un tema per a la setmana.

Fins aleshores, salut!