Els dos al llit abraçats sense adonar-se que el temps passa al seu voltant; que hi ha sorolls que no senten perquè han decidit no sentir-los; que els dos cossos formen un cos només; que la tranquil·litat ho envaeix tot perquè tot sembla perfecte i plàcid; perquè no hi ha res que els pugui separar; res que pugui convertir llur escalfor en fredor; res que sigui cruel.
Fins on som capaços d'arribar?
Fins on som capaços d'arribar?
4 comentaris:
Aquest silenci, per mi, és més silenci que l'anterior ;) Hauré de muntar una plataforma per la conservació i el bon ús dels signes de puntuació XDDDD
Petons!
-Alima-
Hum, per mi hi han massa punts i coma; així, la sensació que em produeix el text és com ser addicte al cafè... Bé, no sé si m'explico gaire. Em sembla que no. T'havien dit mai que escrius com un cafè? o_o' El que vull dir és que em crea massa pauses; és com si, a mesura que vaig llegint, per cada frase em fessin una colleja que no em deixés llegir prou. De totes maneres, la gràcia d'aquest text eren els silencis, que per tu era que no tingués puntuació!
Per mi, un text amb silencis, més enllà del comentari anterior seria com...
Vespre... Eixida... Neguit... Encontre... Topada accidental de mans. Sopar... Nit... Llit... Petó... Amor.
Weno, algo així. Ho he improvisat. XD
A mi m'agrada més "el silenci" puntuat...
- Amneris -
A partir d'ara tornaré a puntuar!! Així no em pegueu! jajaja
La veritat és que a mi també m'agrada més veure un text ben puntuat. És com si el disfrutés el doble: primer per la satisfacció del que estic llegint i segon per com de bé està escrit.
Suposo que això ens passa perquè som defectuosos. Ens movem "per defecte professional" (Aquesta mateixa "gràcia" la va fer un professor de la uni l'any passat. No em feu cas).
Publica un comentari a l'entrada