Com comença a ser habitual, un cop per setmana arrossego el meu germà gran cap a la meva habitació (o ve ell per pròpia iniciativa) i li llegeixo tots els articles nous d'aquest blog. L'altre dia, mentre llegia el del dia 15 de febrer que tracta de Roma, feia petits somriures cada cop que hi havia una referència a ell mateix.
Com que sé que li farà il·lusió (perquè ell és així de modest), li dedicaré els propers tres articles, començant pel d'avui...
Fa molts anys, quan encara el meu germà petit no havia nascut, el meu germà gran i jo ens inventàvem les mil i una maneres de passar-nos-ho pipa. Segurament ell pensarà el contrari, però he de dir que els jocs que se'ns acudien eren ideats per tots dos.
Recordo que molt sovint jugàvem a agafar tovalloles i embolicar-nos-les pel cos com si fossin vestits. També fèiem servir llençols. Ell sempre era el dissenyador i jo el seu model. Sembla una premonició, però els vestits que el meu germà em preparava sempre eren de noia. Mai d'home. Sempre eren dissenys amb llarguíssimes faldilles de tela de tovallola i grans llaços a la part del pit amb llençols. Les teles les aguantàvem amb pinces de fusta que, en subjectar-les arran de la pell, de vegades saltàven i em picaven. Potser el meu germà va ser un dels precursors a obrir-me les portes de l'armari. De l'armari on hi ha les peces de vestir, s'entén...
Un altre joc que ens servia de distracció era la invenció de personatges psicodèlics amb els quals fèiem grans històries. N'hi ha un que ens va marcar especialment.
Això que explicaré només ho hem explicat el meu germà gran i jo a una persona: a la seva nòvia.
Quan érem tots dos més petits, érem molt diferents de com som ara. Jo, per exemple, era un saquet d'ossos de tan escanyolit com estava i el meu germà, en canvi, estava tan grassonet que li deien el Michelin. Semblàvem el punt i la i.
Doncs bé, com que ens avorríem, un dia vam crear un personatge al qual recorríem sempre que hi havia poca feina: el Gordito Patata. Com comprendreu, el personatge l'interpretava el meu germà, i jo, com era costum, feia de mare...
El Gordito Patata, de la pura inventiva del meu germà (tot sigui dit), era evidentment grassonet, tenia poc coll i l'identificava, sobretot, una característica especial en els seves faccions: el llavi inferior en sobresortia com si estigués inflat.
Quan jugàvem, el meu germà arronsava les espatlles per tal que el coll quedés tapat i treia el llavi cap enfora. Aleshores, jo, que feia de mare, el començava a rényer i a castigar perquè de vegades el Gordito Patata era poc obedient i capritxós.
Simulava que era un nen mundialment famós i la seva mare, per tal que la fama no se li pugés gaire al seu fill, el vigilava i feia ella mateixa les entrevistes als mitjans de comunicació. El Gordito Patata tenia un amic de l'ànima, que també interpretava jo, i que li feia costat quan ho necessitava i jugava amb ell quan s'avorria.
Ai... Com han passat els anys! Encara ara algunes vegades, quan un dels dos se'n recorda, diu: Com està el Gordito Patata!?
Com que sé que li farà il·lusió (perquè ell és així de modest), li dedicaré els propers tres articles, començant pel d'avui...
Fa molts anys, quan encara el meu germà petit no havia nascut, el meu germà gran i jo ens inventàvem les mil i una maneres de passar-nos-ho pipa. Segurament ell pensarà el contrari, però he de dir que els jocs que se'ns acudien eren ideats per tots dos.
Recordo que molt sovint jugàvem a agafar tovalloles i embolicar-nos-les pel cos com si fossin vestits. També fèiem servir llençols. Ell sempre era el dissenyador i jo el seu model. Sembla una premonició, però els vestits que el meu germà em preparava sempre eren de noia. Mai d'home. Sempre eren dissenys amb llarguíssimes faldilles de tela de tovallola i grans llaços a la part del pit amb llençols. Les teles les aguantàvem amb pinces de fusta que, en subjectar-les arran de la pell, de vegades saltàven i em picaven. Potser el meu germà va ser un dels precursors a obrir-me les portes de l'armari. De l'armari on hi ha les peces de vestir, s'entén...
Un altre joc que ens servia de distracció era la invenció de personatges psicodèlics amb els quals fèiem grans històries. N'hi ha un que ens va marcar especialment.
Això que explicaré només ho hem explicat el meu germà gran i jo a una persona: a la seva nòvia.
Quan érem tots dos més petits, érem molt diferents de com som ara. Jo, per exemple, era un saquet d'ossos de tan escanyolit com estava i el meu germà, en canvi, estava tan grassonet que li deien el Michelin. Semblàvem el punt i la i.
Doncs bé, com que ens avorríem, un dia vam crear un personatge al qual recorríem sempre que hi havia poca feina: el Gordito Patata. Com comprendreu, el personatge l'interpretava el meu germà, i jo, com era costum, feia de mare...
El Gordito Patata, de la pura inventiva del meu germà (tot sigui dit), era evidentment grassonet, tenia poc coll i l'identificava, sobretot, una característica especial en els seves faccions: el llavi inferior en sobresortia com si estigués inflat.
Quan jugàvem, el meu germà arronsava les espatlles per tal que el coll quedés tapat i treia el llavi cap enfora. Aleshores, jo, que feia de mare, el començava a rényer i a castigar perquè de vegades el Gordito Patata era poc obedient i capritxós.
Simulava que era un nen mundialment famós i la seva mare, per tal que la fama no se li pugés gaire al seu fill, el vigilava i feia ella mateixa les entrevistes als mitjans de comunicació. El Gordito Patata tenia un amic de l'ànima, que també interpretava jo, i que li feia costat quan ho necessitava i jugava amb ell quan s'avorria.
Ai... Com han passat els anys! Encara ara algunes vegades, quan un dels dos se'n recorda, diu: Com està el Gordito Patata!?
3 comentaris:
Jajajaja, que bonic!!! Fan gràcia aquestes coses, sobretot quan te'n recordes al cap dels anys. El meu germà i jo no en vam crear cap, de personatge imaginari... hauria estat bé fer-ho, jaja, però crec que la nostra imaginació no arribava a la sola de la sabata de la vostra XDDD.
-Alima-
I ara! Estic conveçudíssim que tu i el tu germà també fèieu jocs inventats per vosaltres mateixos! Ho dic perquè sé de sobres que tens molta capacitat creativa i molta imaginació, i això és moltíssim!!
Si us ho proposeu tu i el teu germà, segur que recordareu un munt de jocs (o que no siguin jocs) que fessiu els dos junts! És molt divertit!
Per ceeert, el personatge del Gordito Patata era totalment inventat, però per a nosaltres existia. Oh i tant que existia!
Algun dia us en farem una representació.
Una abraçada!
Jaja, el que més recordo amb el meu germà són les òsties que ens fotiem l'un a l'altre sobre el llit dels pares. Era una mena de joc per veure qui plorava primer jajajajajajajajaja En serio eh!!!
No sé, si recordés alguna altra cosa ja te la diria.
-Alima-
Publica un comentari a l'entrada