Tinc por de trobar a faltar allò que he decidit oblidar.
Tinc por de ser feble quan em toca ser més fort.
Tinc por de no ser jo mateix.
Tinc por de no agradar a la gent que realment m’importa.
Tinc por de no poder acomplir els meus somnis. Tinc por de no arribar a ser pare.
Tinc por de caure en un pou i no saber sortir-ne. Tinc por d’ensopegar i de quedar-me a terra.
Tinc por de perdre les persones que m’han fet costat sempre i que m’acompanyen.
Tinc por de la foscor. Quan apago els llums, tanco els ulls perquè m’angoixa mirar a través de la negror.
Tinc por de tenir por de tantes coses. Imagino que no deu ser normal...
3 comentaris:
Sí, sí que és normal. Jo també tinc por de moltes coses... és un sentiment, una emoció, perdó; és quelcom que no es pot evitar.
Jo no podria fer una llista de 10 o 11 pors... en tinc massa, de por!
- Amneris -
Caram sí que teniu pors... jo crec que només tinc por de patir, física però sobretot psicològicament. Tot allò que és extern a mi no me'n fa, de por. És evident, per exemple, que si em fan por els embassaments (com vaig dir fa poc) és perquè si m'hi banyo puc prendre mal, no perquè l'embassament en si em produeixi temor. Suposo que m'entens encara no m'estigui explicant gaire. Per això coincideixo amb lo dels somnis, a mi també em fa por que no s'acompleixin perquè em suposaria patiment psicològic. Ara bé, sóc molt conscient que els impossibles no els aconseguiré, s'ha de ser realista.
No crec que a ningú li hagi de fer por envellir i adonar-se de tot el que ha fet malament a la vida, tots fem coses que estan bé i coses que no ho estan tant, i precisament les que hem fet malament són les que més ens han ensenyat, per tant...
Què més...? Ah sí! Com pots trobar a faltar una cosa que has oblidat? Si realment l'haguessis oblidat ni tan sols hi hauries de poder pensar, si hi pots pensar i trobar-la a faltar és que no l'has oblidat!
Què vol dir ser un mateix? Tu ets tu a cada moment, les persones evolucionem però som com som, l'essència no canvia. I encara que canviessis, series tu, el tu d'aquell moment. Tu ets tu necessàriament.
T'hauria d'importar la gent que t'accepta tal com ets. Algú que no t'accepta no mereix que la consideris.
Tens por de caure i quedar-te a terra. Així doncs, no confies prou en tu mateix? Si t'ho proposes, pots. No dic que sigui fàcil, però si t'hi esforces, si t'hi deixes les ungles i les genolleres, pots.
Si vols ser pare, ho seràs, hi ha milions de nens arreu del món que estan esperant que una persona amb un gran cor els aculli i els doni una llar, una educació, una vida per viure-la. Tu tens un gran cor.
Una abraçada.
-Alima-
Gràcies a les dues pels comentaris.
A tu, Amneris, t'he de dir que tampoc no he volgut fer una llista de totes les meves pors. Només les que se'm van acudir quan escrivia l'article. Per desgràcia, et puc dir, que si m'hi hagués estat més estona, segurament n'hagués posat més...
I a tu, Alima, abans que res: t'agraeixo les paraules. Gràcies per dir que tinc un gran cor. Espero que em creguis si et dic que tu també tens un cor tan gran que no t'entra al pit!
És cert allò que dius que segurament dels erros que hem comès al llarg de la vida sempre en podem treure algun profit; alguna pista per no tornar a equivocar-nos de la mateixa manera.
Dius que quan s'ha decicidt oblidar una cosa, no s'ha de témer que torni, perquè ja no forma part de la nostra vida. Però... i si realment no hem oblidat? Temo el fet de creure que he oblidat una cosa, que torni i no saber què fer.
Sí, sempre som uns mateixos. Però no sempre com ens agradaria ser. I la meva por és (sense deixar de ser JO) ser algú que no vull ser.
I, finalment, dius que sempre, encara que les coses se'n presentin difícils, les podem superar. I hi estic d'acord. Però de vegades falten les forces i les ganes, i amb això, de vegades, no hi podem fer res...
I vull acabar tornant-te a agrair que em diguis el que em dius. T'asseguro que l'últim paràgraf m'ha arribat al cor. Al meu "gran cor".
Gràcies.
Petons. Molts petons per a les dues.
Publica un comentari a l'entrada