Poques vegades he passat tanta por com quan vaig anar amb tota la família a passar un cap de setmana a un càmping de Tremp.
Tremp és un petit poble de Lleida, a la comarca del Pallars Jussà, de la qual n'és la capital. És conegut el seu gran pantà de Sant Antoni, de 2.620 quilòmetres quadrats, el qual està obturat per una presa d'aigua de ciment d'enormes proporcions.
Jo, que aleshores no era gaire gran ni tampoc gaire eixerit, vaig demanar als meus pares que em lloguessin una canoa tota sola per a mi per voltar per aquell llac. I ho van fer.
El meu pare, que sempre ha estat molt de l'aventura, també se'n va llogar una per a ell i em va encoratjar a fer-hi una competició per veure qui dels dos arribava abans a l'altra banda del pantà remant amb la canoa.
Aleshores em vaig preparar perquè estava disposat a guanyar. Vaig prémer amb força la pala i vaig engegar a remar com si m'hi anés la vida. Amb l'emoció del moment, no em vaig adonar que cada remada que feia representava uns metres més lluny de la sorra i uns més a prop del centre del pantà.
I quan finalment vaig deixar de remar perquè volia descansar, vaig aixecar el cap i vaig mirar què hi havia al voltant... Sorpresa: el meu pare gairebé havia aconseguit arribar a l'altra banda de l'embassament, mentre que jo restava al bell mig tot envoltat d'una aigua que no parava de donar copets a la meva canoa. Tenia la sensació que em volcaria, que m'ogefaria i que ningú no em vindria a buscar. Aleshores, vaig començar a cridar desesperat.
Va ser tot un espectacle...
Per acabar-ho d'adobar, va començar a ploure. Aleshores el meu pare, que se m'acostava a poc a poc, em cridava que estigués tranquil, que només havia de moure els braços i remar...
Finalment el meu pare, en veure que el seu fill en desistia, va allargar una mà i va agafar la meva canoa per un extrem i va començar a remar, tirant de mi, fins que vam arribar a la sorra...
Com comprendreu, mai més he tornat a muntar-me en una canoa.
A la imatge: el pantà de Sant Antoni i la presa d'aigua de ciment.
Tremp és un petit poble de Lleida, a la comarca del Pallars Jussà, de la qual n'és la capital. És conegut el seu gran pantà de Sant Antoni, de 2.620 quilòmetres quadrats, el qual està obturat per una presa d'aigua de ciment d'enormes proporcions.
Jo, que aleshores no era gaire gran ni tampoc gaire eixerit, vaig demanar als meus pares que em lloguessin una canoa tota sola per a mi per voltar per aquell llac. I ho van fer.
El meu pare, que sempre ha estat molt de l'aventura, també se'n va llogar una per a ell i em va encoratjar a fer-hi una competició per veure qui dels dos arribava abans a l'altra banda del pantà remant amb la canoa.
Aleshores em vaig preparar perquè estava disposat a guanyar. Vaig prémer amb força la pala i vaig engegar a remar com si m'hi anés la vida. Amb l'emoció del moment, no em vaig adonar que cada remada que feia representava uns metres més lluny de la sorra i uns més a prop del centre del pantà.
I quan finalment vaig deixar de remar perquè volia descansar, vaig aixecar el cap i vaig mirar què hi havia al voltant... Sorpresa: el meu pare gairebé havia aconseguit arribar a l'altra banda de l'embassament, mentre que jo restava al bell mig tot envoltat d'una aigua que no parava de donar copets a la meva canoa. Tenia la sensació que em volcaria, que m'ogefaria i que ningú no em vindria a buscar. Aleshores, vaig començar a cridar desesperat.
Va ser tot un espectacle...
Per acabar-ho d'adobar, va començar a ploure. Aleshores el meu pare, que se m'acostava a poc a poc, em cridava que estigués tranquil, que només havia de moure els braços i remar...
Finalment el meu pare, en veure que el seu fill en desistia, va allargar una mà i va agafar la meva canoa per un extrem i va començar a remar, tirant de mi, fins que vam arribar a la sorra...
Com comprendreu, mai més he tornat a muntar-me en una canoa.
6 comentaris:
Uffffff és que els pantans fan mooolta por, moltíssima impressió. A mi m'encanta anar amb canoa, però mai ho faria en un pantà. De fet, tot els esports d'aventura m'agraden, sobretot si hi ha aigua, però ha de ser al mar o al riu, un pantà mai. Fa uns anys em vaig adonar que, quan a l'estiu era al poble del meu pare i anàvem abanyar-nos, ens banyàvem en un pantà, i òbviament em van agafar tots els mals, sort que quan ets petit és força inconscient. Clar, quan anys després me'n vaig adonar, vaig renyar el meu pare (però com em vas poder deixar banyar allàààà, que allò és perillós, es formen remolins per sota i és molt profund fins i tot a les vores!!!)
En fi, pantans mai, fan yuyu, sempre penso que si algun dia hi "navego" amb canoa (mai hi nedaria), justament en aquell moment obriran les comportes de la presa...
-Alima-
Em passa el mateix! Em penso que em passaran tots els mals possibles: obriran la presa, saltaran peixos voladors amb dents afilades i em mossegaran, les serpents marines se'm recargolaran pel coll i m'ofegaran... De tot...
Com veus... a mi també em fan molta por els pantans!!
MANIES!!! Jajaja
És una mania sorgida per per un temor! Allò que deia!
M'agrada el rellotge!!!!!!!!
- Amneris -
Sí!! Queda molt bonic! Estic mirant d'afegir més elements al blog. Suposo que quan anireu entrant, us anireu trobant coses noves.
Espero que el blog no acabi semblant un entrepà d'aquells que surt l'embotit per totes bandes de tan atapeït que estarà!!
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada