L'altre dia, a les tantes de la nit, com comença a ser habitual, no em podia adormir. Restava immòbil estirat damunt del llit i amb els ulls tancats.
Odio, quan estic a punt d'adormir-me, escoltar algun degoteig d'aigua o les busques d'un rellotge amb aquell sorollet tan desagradable (tic tac tic tac tic tac) que se'm fica al cervell i no em deixa descansar.
Doncs bé, com deia, l'altre dia no em podia adormir perquè no tenia gens ni mica de son. Eren més de les quatre de la matinada i encara estava més despert que quan me n'havia anat al llit a les tres (quan em passa això em sento molt frustat). Acostumo a donar voltes a allò que em preocupa o a allò que m'ha passat al llarg del dia i aleshores van passant les hores i no m'adormo ni en broma.
L'altre dia va passar una cosa molt estranya. Tot el pis restava en silenci. De sobte, unes gotes d'aigua van començar a picar contra la banyera, i em vaig espantar perquè al lavabo no hi havia ningú. Tots a casa, menys jo, dormien.
La carxofa de la banyera estava penjada a la paret i, com que hi havia força distància de la carxofa a la banyera, quan l'aigua va caure, va sonar molt fort. Però qui coi havia obert l'aixeta? Només em faltava això: una banyera fantasma.
Finalment, després de meditar uns segons vaig concloure que a casa no hi havia fantasmes i que senzillament de vegades passa que algun cop comencen a caure gotes d'aigua sense més ni més de l'aixeta. O això vaig voler creure...
L'endemà mateix vaig pensar que podria estar bé fer-ne un article...
Odio, quan estic a punt d'adormir-me, escoltar algun degoteig d'aigua o les busques d'un rellotge amb aquell sorollet tan desagradable (tic tac tic tac tic tac) que se'm fica al cervell i no em deixa descansar.
Doncs bé, com deia, l'altre dia no em podia adormir perquè no tenia gens ni mica de son. Eren més de les quatre de la matinada i encara estava més despert que quan me n'havia anat al llit a les tres (quan em passa això em sento molt frustat). Acostumo a donar voltes a allò que em preocupa o a allò que m'ha passat al llarg del dia i aleshores van passant les hores i no m'adormo ni en broma.
L'altre dia va passar una cosa molt estranya. Tot el pis restava en silenci. De sobte, unes gotes d'aigua van començar a picar contra la banyera, i em vaig espantar perquè al lavabo no hi havia ningú. Tots a casa, menys jo, dormien.
La carxofa de la banyera estava penjada a la paret i, com que hi havia força distància de la carxofa a la banyera, quan l'aigua va caure, va sonar molt fort. Però qui coi havia obert l'aixeta? Només em faltava això: una banyera fantasma.
Finalment, després de meditar uns segons vaig concloure que a casa no hi havia fantasmes i que senzillament de vegades passa que algun cop comencen a caure gotes d'aigua sense més ni més de l'aixeta. O això vaig voler creure...
L'endemà mateix vaig pensar que podria estar bé fer-ne un article...
3 comentaris:
Ai senyor quantes pors!!! Si t'hagués passat el que em passar a mi ahir... et cagues a sobre, jo estava acollonida. Eren les sis del matí i tornava d'una nit de festa ;) Total, que jo tota cansada arribo al portal de casa i obro, vaig cap a l'ascensor, el truco i en aquell moment sento el "clec" de la porta que es tanca. És una porta de vidre una mica escandalosa. Llavors començo a sentir cops, molts cops, algú estava colpejant la porta com un bèstia, a lo desesperat. La persona que fos no em podia veure, però sabia que algú era allà perquè se li havia tancat la porta als nassos. No m'atrevia ni a treure el cap! I ell vinga a picar com un boig, colpejant la porta, i tot allò fosc, només amb el llum de l'ascensor, que no venia, que no venia. Jo histèrica. Llavors escolto que truca a l'intèrfon, però ningú contesta, i torna a trucar i s'hi posa algú, però no l'obre (menys maaaal!), i ell vinga a colpejar la porta de vidre com un histèric. Jo cagada del tot. Llavors trec una mica el cap i veig que és una home, i penso: merda ja t'ha vist, seràs idiota!! Estava a punt de pujar corrents per les escales quan per fi va arribar l'ascensor. Vaig entrar-hi espitada, amb el mòbil a la mà. Llavors, quan l'ascensor era al primer pis, escolto que la porta peta d'una manera molt forta; sí, l'home ha aconseguit entrar, i jo cagada i pensant: ja ets al primer, ja ets al segon, ja ets al tercer... ell, si puja per les escales, no anirà tan ràpid... Ooohhh ho vaig passar tan malameeeeent!!! Verge santa. Entro a casa, tanco silenciosament perquè tots dormien i respiro fons. Llavors es lleva ma mare, molt adormida, i em diu: ai quin susto, fa un segon han trucat a l'intèrfon, s'hi ha posat el teu germà però s'equivocaven, tenia por que fossis tu que t'havies deixat les claus. I jo: nooo mama no, era un home, un boig!!! I l'hi vaig explicar tot.
-Alima-
Ostres... Aquesta història fa molt de iuiu. T'asseguro que, quan l'anava llengit, pensava: ara segurament s'adonarà que aquest bon home que pica la porta és el seu pare. Però no!
Ostres... He rigut molt mentre la llegia, però el final m'ha deixat un mal cos... Però qui coi era doncs aquest tio? De veritat t'estava seguint?
I una pregunta més: ¿si no era ningú que coneguessis, com és possible que sabés que el botó que havia picat a l'intèrfon era el de casa teva? Per cert, dius que va entrar al final... Vau comprovar després tu i ta mare si encara vagava per l'escala?
Caram... Quin mal rotllo!
Gràcies pel comentari!
Un petó i moltes dosis de tranquil·litzants!
Jajajajaja mal rotllo, sí sí. No sé qui devia ser, no n'he sabut res més. És que, de fet, pel carrer no vaig notar que em seguís ningú...
Després, durant el que quedava de nit, ja no va passar res més, no van trucar ni a l'intèrfon ni al timbre de casa. Tampoc vaig voler inverstigar. No sé, va ser molt estrany, jo crec que era algun veí o un amic d'un veí que duia unes copes de més i que es va equivocar de pis o que no recordava a quin pis havia d'anar, i justament va trucar al meu. És molta casualitat, ho sé, però és que no hi trobo cap altra explicació, perquè no l'he tornat a veure.
-Alima-
Publica un comentari a l'entrada