Sóc monitor de reforç d'un grup de nens de primària que tenen alguna dificultat a l'escola o, senzillament, que tenen falta de concentració. La veritat és que és una feina que m'agrada i, quan acabi la carrera, tinc pensat de dedicar-me a l'ensenyament.
Aquests dies m'he proposat de convèncer els que organitzen i controlen aquestes activitats extraescolars (és a dir, els meus superiors) perquè em deixin preparar una mena de concurs literari entre els nois i noies de tots els cursos.
El meu objectiu és que els nens, des de ben petits, es facin amb l'escriptura i comprenguin el seu gran poder. Vull que des de ben joves s'animin a agafar un llapis i un paper i que es posin a escriure tot allò que els vingui al cap; allò que els interessa i que els preocupa.
I és que escriure no fa mal ni a les mans ni al cervell. Trobo que és una manera gratificant de desenvolupar la nostra ment i d'aprendre a ser capaços d'expressar en paraules allò que no ens atrevim a dir davant d'una persona.
A mi sempre m'ha agradat molt escriure. A l'escola, sempre que s'organitzava un concurs literari, m'hi presentava. La causa que jo escrigui, a banda de per pura satisfacció personal, és que algú més endavant llegeixi el que he fet. Com aquest blog.
Doncs bé, us explicaré tot seguit una anècdota de quan era petit relacionada amb el meu gust de presentar-me a concursos literaris... Quan anava a primària i s'acostava el dia de Sant Jordi, veies les professores i professors que començaven a animar-nos a fer textos per després presentar-los a concurs.
En aquesta mena de certàmens, els qui s'encarregaven de triar els guanyadors eren els professors i un alumne del curs dels grans que s'escollia per mitjà de sorteig. Recordo que un any l'escollit per fer de jurat va ser un company de la meva classe amb el qual no m'avenia gaire. La cosa era aquesta: o eres amic de l'alumne-jurat o hi tenies molt a perdre i poc a guanyar...
Un dia, aquest noi em va fer entrar ràpidament a un dels lavabos de l'escola perquè deia que m'havia d'explicar una cosa molt important. Al lavabo, el noi va treure d'una carpeta folrada amb un pòster de Bola de Drac dues fotocòpies: en una hi havia el text que jo havia presentat al concurs; en l'altra hi havia el text que havien presentat en grup unes noies del meu curs, entre les quals hi havia la guapa de la classe.
El noi em va dir que dubtava entre els dos textos perquè tots dos, deia, li agradaven molt. Malgrat tot, em va dir que si havia de decicidir-se per un dels dos per fer-lo guanyador, segurament escolliria el meu conte. Em va fer prometre que no ho expliqués a ningú i així vaig fer.
Va arribar el dia de Sant Jordi. A dalt de l'escenari, en una taula amb una senyera molt gran que la cobria i una rosa vermella al damunt, hi havia els membres del jurat: quatre professors i el meu company de classe. Dreta, al mig de la tarima, una de les professores de l'escola feia de mestra de cerimònies. Anava entregant els premis i diplomes, primer als més petits fins arribar al meu curs.
Aleshores la professora va obrir el sobre on hi havia el nom del text guanyador. Ràpidament, abans que la professora digués qui s'enduia el premi i el diploma, vaig mirar als ulls el noi que feia de jurat, però em va apartar la mirada.
I el text guanyador va ser: el del grup de noies, entre les quals hi havia la guapa de classe.
Em vaig endur una gran desil·lusió...
Dies més tard vaig anar a preguntar al noi què havia passat i aquest em va dir que ho havia estat rumiant i que finalment havia arribat a la conclusió que si atorgava el premi a les altres noies, aquestes li farien totes un petó a la galta i, sobretot, tindria més punts per lligar-se la guapa de classe. En canvi, deia, que si em feia guanyador a mi, no tindria pas cap recompensa...
Aquell dia, amb els braços creuats per l'emprenyamenta i amb les celles arrufades, vaig entendre a la perfecció el significat d'aquell refrany castellà que diu que tiran más dos tetas que dos carretas.
4 comentaris:
Bé, de vegades, només de vegades, els refranys tenen raó, però jo crec que la culpa d'aquest tipus d'injustícies de què parles és la ignorància. En aquest cas va ser ignorància d'aquest noi, a qui jo perdonaria per la seva joventut (no és que dos testas tiren más que dos carretas [sentència que suposo que et permets atesa la teva homosexualitat], és que les hormones a segons quines edats juguen "males" passades). Cadascú ha de mirar per ell, cadascú, en aquesta vida, busca les seves conveniències, ens agradi o no. Prova de fer mai alguna cosa pels altres, si et diuen "gràcies" "te podrás dar con un canto en los dientes".
Però vaja, a qui jo no perdonaria és als professors, ja que són els que haurien de tenir l'última paraula, almenys en un esdeveniment d'aquesta mena. De tota manera, s'ha de dir que molt sovint també la caguen, i és que en una ocasió, al meu institut, van donar el primer premi a una noia que havia copiat. El conte estava bé, i tant, però és que era una síntesi d'una obra que ja existia... i ella mateixa ens ho reconeixia als companys. I bé, doncs se't queda cara de tonta, no només davant de les injustícies (a això ja hi estem acostumats), sinó davant de la ignorància dels professors! (Cada dia en conec més, de professors ignorants...)
Per cert, està bé que PROPOSIS activitats literàries als nens, però sobretot no IMPOSIS. Ho dic perquè cadascú té maneres, mètodes, molt diferents d'escriure. A tu, per exemple, t'agrada que tothom llegeixi el que escrius, en canvi jo sóc molt més reservada, els meus escrits són meus i per a molt poca gent més. A més, jo escric quan a mi em ve de gust, i si mai m'hi han obligat, ha estat un desastre, m'he bloquejat i m'he frustrat molt, no deixis que a aquests nens els passi el mateix. És evident que si un no s'hi posa, no surt res, però no es pot fer literatura sota pressió. Si escrius pensant que allò ho llegirà tothom pot ser que t'hi esforcis més, però alhora pot ser que tot resulti molt més fred i insubstancial. Suposo que saps què vull dir.
Ara sí, ciao!
-Alima-
Hola, Alima!
Anem per parts. Dius que no sempre els refranys diuen la veritat. És cert, i en aquest cas concret que explico el noi que feia de jurat, que com bé dius era molt jove, només buscava treure un benefici de la responsabilitat que li havia tocat.
Quan dius que els professors tenien tota la culpa...mmm, jo no hi estic d'acord. ELs profes només pretenien que els mateixos alumnes poguessin participar per totes bandes en un concurs que, a banda de prendre-me'l jo seriosament, era una simple ronyeria... De tota manera, i en defensa a les altres noies, he de dir que la seva història no era pas tan dolenta. O sigui que també podrien haver guanyat sense l'ajuda d'aquell noi-interessat.
I, per acabar, t'he de dir que m'agrada allò que dius que l'esriptura s'ha de proposar i no pas imposar. Tens tota la raó. La meva intenció amb aquests nens no és pas obligar-los a escriure, sinó motivar-los. Sovint en aquestes edats (encara no passen dels 11 anys) encara no coneixen prou bé el valor d'escriure i potser el que més necessiten és una petita empenta per animar-se.
En fi, moltes gràcies per la teva aportació. Espero que t'agradi la resposta!
Petoooons!
Jajajaja, em convenç la resposta, pots estar tranquil.
-Alima-
OOhh, ja estic més tranquil! jejeje
Publica un comentari a l'entrada