Un conte

Ahir quan ja s'havia fet tard i em tocava dormir, escoltant la cançó Rivers Flows in You, em vaig imaginar una història... Podria ser infantil, no ho sé... En fi, espero que us agradi. No és gran cosa però a a mi ja m'està bé...




Per a N.

DEMANA UN DESIG

Anava vestida amb un vestit blanc que li arribava fins als genolls. Caminava sola per la muntanya perquè havia dit als seus pares que volia collir quatre flors: una de vermella, una de blava, una de groga i una que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Caminava sola per la muntanya amb dues flors a la mà: una vermella i una blava. Per una petita escletxa que hi havia entre els arbres, hi entrava un raig de sol que il·luminava amb molta força una flor groga que hi havia al costat de la nena del vestit blanc.

S’hi va acostar, la va collir i se la va quedar a la mà amb les altres dues flors. La nena va pensar que si n’aconseguia unes quantes més acabaria tenint un ram de flors ben gran i ben bonic.

Va començar a córrer decidida a trobar la flor que li faltava: una que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí. Se l’estava imaginant quan, de sobte, entre dos arbres vells amb el tronc molt ample, va veure que hi penjava una tela amb les següents paraules: Demana un desig.

La nena va dir en veu alta que volia una flor que tingués tots els colors de l’arc de Sant Martí. I, quan encara no havia acabat de parlar, hi va haver un petit espetec darrera d’un dels dos arbres vells.

La nena es va acostar al lloc on hi havia hagut la petita explosió i, efectivament, hi va trobar una flor que tenia tots els colors que es podien imaginar. Va pensar que era la més preciosa de les flors que havia vist mai. I n’havia vist moltes!

Va allargar la mà i, quan estava a punt de collir-la, va pensar que si l’arrencava, la flor es moriria i no volia pas que una flor tan bonica com aquella es marcís...

Aleshores, parlant en veu alta una altra vegada, va demanar un riu i molta gespa on poder-s’hi rebolcar.

Hi va haver un altre espetec i, darrera seu, va aparèixer del no res un petit pendent tot cobert d’herba verdíssima que arribava fins avall on havia aparegut també del no res un fil de riu.

La nena va donar les gràcies als dos arbres vells perquè creia que eren aquells arbres màgics els que li concedien els seus desitjos.

Va marxar cap al pendent. Des de dalt de tot, va mirar cap avall i, en veure el riu més bé, va saltar d’alegria. A l’altra banda hi havia els arbres vells que brunzien pel vent. La nena, que encara no es conformava amb el que havia aconseguit, va cridar ben fort, tombant-se cap als arbres, que volia també una papallona que tingués tots els colors, marietes liles, formigues tan grans com ella, un llit de fulles on poder descansar quan ho necessités, un pou fet de miralls per poder-hi entrar i sortir quan volgués i poder veure amb els reflexos si algú s’hi acostava, i també va demanar un sol ben gran que fos de color verd com la gespa.

I, amb un altre esclat, va aparèixer tot el que havia demanat. El paisatge havia canviat de color. Moltes de les coses que hi havia s’havien tornat verdes: el riu, el pou de miralls i, fins i tot, el seu vestit blanc.

La nena va aixecar el cap i va veure un sol brillant que efectivament no era groc, sinó verd; un verd que fins feia mals als ulls quan te’l quedaves mirant fixament...

Va abaixar el cap i es va estirar damunt de la gespa. Amb una petita empenta, va començar a rodar pendent avall. Tenia les cames i els braços allargats i amb les mans anava acariciant l’herba.

Sense adonar-se’n, va arribar fins al final del pendent i va caure al riu com si fos una pedra.

La nena, que no sabia nedar, va començar a agitar els braços i a dir socors, però no va aparèixer ningú que la pogués ajudar. La força de l’aigua l’empenyia riu avall. Va xocar amb una roca que en sobresortia; s’hi va voler agafar però les mans li van relliscar i va seguir riu avall.

No parava de cridar amb totes les seves forces que necessitava ajuda, ajuda, ajuda, però res. Fins que va veure que en la llunyania, a l’altra banda del riu, hi havia un tronc tort i estret que gairebé tocava l’aigua. Es va decidir a agafar-s’hi quan el tingués a tocar...

Quan va tenir el tronc a la vora va tirar el cos cap amunt i s’hi va agafar sense pensar-s’ho. El tronc va trontollar una mica però finalment la nena va poder sortir de l’aigua.

Quan va tocar de peus a terra, va engegar a córrer per trobar el lloc per on havia entrat perquè segur que s’havia fet tard i havia de marxar cap a casa... Però per més que mirava i mirava no trobava enlloc ni el pont de miralls, ni el llit de fulles ni res del que hi havia abans.

Es va aturar un moment perquè necessitava descansar... Es va seure a la gespa i, pocs segons després, va sentir que darrera de l’orella tenia alguna cosa que es movia i que li anava fent pessigolles.

Va agitar els braços per apartar-se allò que li estava fregant l’orella i va tocar una cosa petita que volava. Es va tombar ràpidament i va veure una papallona que no li faltava cap color. La nena es va adonar de seguida que es tractava de la papallona que havia demanat com a desig als dos arbres vells.

Amb un somriure que li ocupava tota la cara, la nena va fer un salt i va començar a seguir la papallona, que havia començat a agitar les ales més ràpidament i volava i volava.

La papallona la va dur fins al lloc on hi havia el pont de miralls, el llit de fulles i tot el que havia demanat. La nena, emocionada, va dir en veu alta, mirant cap a tot arreu, que havia de marxar perquè s’havia fet molt tard i que segurament els seus pares ja l’esperaven. Va dir que demà tornaria per jugar.

Va pujar pel pendent ben de pressa i, quan va passar per sota de la tela que hi havia penjada entre els dos arbres vells, va dir: gràcies.

Quan va tornar a casa no ho va voler explicar als seus pares. Volia que fos un secret que només ella coneixeria. Se’n va anar a dormir pensant que l’endemà hi tornaria i s’amagaria dins del pou de miralls, i s’estiraria al llit de fulles, i jugaria amb les marietes liles i les formigues gegants i amb les papallones de tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Quan l’endemà, però, va tornar al lloc del bosc on havia topat amb aquells dos arbres vells, no els va trobar enlloc. Havien desaparegut. No hi havia arbres amb troncs amples ni cap tela amb les paraules Demana un desig. Només hi havia arbres normals com els que es troben en un bosc qualsevol...

La nena, que s’havia tornat a posar aquell dia el vestit blanc que li arribava als genolls, va estar una estona més buscant fins que va assumir que tot el que buscava ja no hi era.

Va marxar corrents com una fletxa cap a casa. Anava plorant. La mare, en veure-la, li va pregunta què havia passat, si s’havia fet mal o què. Aleshores la nena l’hi va explicar tot. La mare, quan escoltava la seva filla que parlava d’uns arbres màgics i de més coses estranyes, se la mirava en silenci perquè no sabia pas què dir-li.

La nena li va dir que l’havia de creure, que era veritat que hi havia un sol verd, i que hi havia un riu on havia caigut però havia aconseguit sortir-ne perquè s’havia agafat a un tronc tort i prim, i que una papallona l’havia guiat per trobar la sortida...

I la mare va seguir sense saber què dir perquè no volia fer cap mal a la seva filla i perquè no volia veure-la plorar més...

FI