Aquest dimarts passat, a l'assignatura de Teoria de la comuniació amb el Sebastià Serrano, es va podruir un moment en què em vaig sentir una altra persona.
Com ens té acostumats, el Serrano va començar a fer la classe d'aquella manera que només saben fer els genis. Sí, el Sebastià Serrano és un geni. A banda que surti a la tele i que hagi publicat un munt de llibres, i que per aquestes dues raons creï més expectació que qualsevol altre professor, cal dir que sap fer les coses ben fetes.
Quan parla, malgrat que potser de vegades el ritme de la classe sigui força lent i avorreixi una mica (perquè som humans, i els humans no estem sempre preparats per escoltar durant una hora i mitja un professor!), no et fa sentir inferior; no sents el pes d'aquell típic professor que et fa arrossegar i sentir-te ridícul.
Jo sempre penso que les seves classes, a banda de ser conferències, són lliçons per aprendre a ser una mica més feliços. L'altre dia va dir que, en moments de tristor, el que hem de fer és posar-nos davant d'un mirall i fer quatre rialles. Deia que a partir de la tercera estarem una mica més contents i que, a la quarta, ja haurem oblidat, encara que sigui només durant uns moments, per què estàvem tristos. I té raó. Ho he comprovat.
Ens anima a creure que nosaltres, els alumnes, els joves, tindrem moltes oportunitats per triomfar a la vida. I no només per aconseguir un triomf laboral, sinó també personal. Ens compara sovint amb personatges conegudíssims que, com nosaltres, van començar estudiant una carrera que sempre produeix la mateixa reacció en persones de fora: Estàs boig estudiant Filologia?
Potser estem bojos, però ¿qui no ho està avui dia?
Així doncs, el Sebastià l'altre dia va comentar: Avui havia quedat amb una exalumna meva. Aquesta exalumna meva segur que molts de vosaltres la coneixeu. Es diu Júlia Otero i s'asseia sempre allà. Ho va dir assenyalant la cadira on estava jo assegut. Tothom em va mirar i, per un instant, em vaig sentir Júlia Otero. Només em faltaven uns cabells rossos, llisos i una micona més llargs...
Com ens té acostumats, el Serrano va començar a fer la classe d'aquella manera que només saben fer els genis. Sí, el Sebastià Serrano és un geni. A banda que surti a la tele i que hagi publicat un munt de llibres, i que per aquestes dues raons creï més expectació que qualsevol altre professor, cal dir que sap fer les coses ben fetes.
Quan parla, malgrat que potser de vegades el ritme de la classe sigui força lent i avorreixi una mica (perquè som humans, i els humans no estem sempre preparats per escoltar durant una hora i mitja un professor!), no et fa sentir inferior; no sents el pes d'aquell típic professor que et fa arrossegar i sentir-te ridícul.
Jo sempre penso que les seves classes, a banda de ser conferències, són lliçons per aprendre a ser una mica més feliços. L'altre dia va dir que, en moments de tristor, el que hem de fer és posar-nos davant d'un mirall i fer quatre rialles. Deia que a partir de la tercera estarem una mica més contents i que, a la quarta, ja haurem oblidat, encara que sigui només durant uns moments, per què estàvem tristos. I té raó. Ho he comprovat.
Ens anima a creure que nosaltres, els alumnes, els joves, tindrem moltes oportunitats per triomfar a la vida. I no només per aconseguir un triomf laboral, sinó també personal. Ens compara sovint amb personatges conegudíssims que, com nosaltres, van començar estudiant una carrera que sempre produeix la mateixa reacció en persones de fora: Estàs boig estudiant Filologia?
Potser estem bojos, però ¿qui no ho està avui dia?
Així doncs, el Sebastià l'altre dia va comentar: Avui havia quedat amb una exalumna meva. Aquesta exalumna meva segur que molts de vosaltres la coneixeu. Es diu Júlia Otero i s'asseia sempre allà. Ho va dir assenyalant la cadira on estava jo assegut. Tothom em va mirar i, per un instant, em vaig sentir Júlia Otero. Només em faltaven uns cabells rossos, llisos i una micona més llargs...
1 comentari:
Bones bones,
Només dir-te que m'acabo de llegir aquesta entrada teva i que m'agrada't molt.
Peró també enrecordar-te que aquesta entrada m'ha inspirat a fer-ne una en el meu blog.
Així que si et vols passar ja saps:
beletapaco.blogspot.com
Et dedico aquesta entrada. PETONS
Publica un comentari a l'entrada