Vergonya

Fem una mica de memòria...


A tots ens han donat alguna vegada a l'escola aquell paper odiós on s'informava als pares i a les mares que en breu vindrien a fer una vacuna als seus fills...


D'entre el munt de documents i coses estranys que conservo, n'he trobat aquest paper:

VACUNA ANTITETÀNICA

Durant aquest curs escolar, al/a la vostre/a fill/a que estudia 2n curs de l'ESO se li ha d'administrar la vacuna antitètica, que li correspon segons el calendari de vacunacions vigent.

Aquesta vacuna serà aplicada en la mateixa escola pel personal d'infermeria dels Centres d'Atenció Primària (CAP), el dia 15 de febrer de 2001 al matí. És necessari signar l'autorització adjunta i portar-la a l'escola, juntament amb el carnet de vacunes original, el dia de la vacunació, per tal que li sigui aplicada la vacuna. Encara que el/la seu/seva fill/filla no es vacuni a l'escola, haurà de portar el carnet de vacunes per tal de fer els registres corresponents. Per a qualsevol dubte, podeu trucar al Servei de Salut Escolar (93 379 00 50 ext. 329).
Per facilitar el nostre treball us agraïrem que retorneu l'autorització de la part inferior d'aquest full signada i amb les dades correctes.



Temia rebre cada curs aquesta notificació... Era traumàtic i necessitava uns quants dies per assumir que m'administrarien una vacuna... Normalment passava que quan arribava el dia de la vacuna encara no ho havia assumit...


Quan arribava l'esperat dia de les vacunes, ens cridaven per ordre de llista i anàvem tirant cap a l'escorxador, alguns amb cara d'indiferència i d'altres, com jo, amb cara de terror.


Sempre que podia m'esperava que em deixessin al final. Suposo que em pensava que si m'esperava potser quan em tocaria ja no em podrien vacunar perquè s'haurien acabat les dosis de vacuna o les xeringues.


Recordo que un dia va ser especialment terrible. Em vam deixar que em punxessin l'últim. Mentre esperava a la porta, veia passar els meus companyes i les meves companyes amb el braç estirat i amb un dit damunt d'un tros de cotó fluix fent força a la pell.


I, finalment, em va tocar passar a mi... La infermera em va dir que no passava res, que canviés la cara perquè estava tot pàlid i que no havia de patir perquè no notaria la punxada. La pobra mirava de mantenir-me distret mentre la seva companya em clavava l'agulla. Però que vaig fer? Vaig mirar al cantó on hi havia la xeringa i vaig veure com me la va clavar.


Vaig fer ai!, i em van començar a caure llàgrimes dels ulls. La infermera conversadora, quan ja m'havien posat la vacuna, em va dir oi que no era pas per tant?, i amb la mirada la vaig engegar a pastar.


Quan vaig sortir al passadís, tota la classe m'esperava. Entre llàgrimes i sanglots, em vaig trobar al mig d'un munt de rialles i de burles. Aquell dia, per desgràcia, vaig saber què era la vergonya...