Tercer i darrer article dedicat als jocs de la meva infància.
Com han passat els anys... Sembla mentida que ja tingui vint anys... Hauré fet bé al llarg d'aquest temps? Hauré de demanar perdó pels errors? Hauré de donar sempre les gràcies pels bons moments? Els hauré d'oblidar? Els hauré de guardar amb clau dins de la capseta de la memòria?
En fi... Vaig al tema que toca avui:
Tete. Així és com crido el meu germà. Tete, vete, li dic quan em molesta. Ell ho sap.
No sé com va ser que vaig començar a anomenar-lo així. Suposo que perquè els meus pares m'hi van acostumar des de petit... El cas és que em fa vergonya cridar-lo així. Em resulta molt traumàtic. A ell, en canvi, li encanta tenir algú que li digui Tete. Mira, deu ser bonic...
Us explico fins on arriba aquest trauma: quan camino pel carrer i me'l trobo, per tal que em vegi, en lloc de dir un TETE alt i clar (sentint això es giraria sabent que sóc jo), faig sorolls estranys amb la boca per tal de cridar la seva atenció. Faig st! st! st! I, pobret, sempre es gira...
Més coses...
Recordeu la vostra joguina de la infància? La meva eren els Playmobils. M'encantaven i m'encanten. Tant el meu germà com jo hi hem estat sempre uns grans aficionats; una passió que, per cert, el nostre germà petit no ha heretat (i mira que ho hem intentat!).
Cada reis era una muntanya de capses de Playmobil. Vam acosenguir tenir complets el circ, el far west, el zoo, la granja, la ciutat contemporània, els pirates...
Érem uns forofos. Encara ara, quan és època de Nadal, m'aturo a la secció de Playmobil de les botigues per mirar què tenen de nou.
Ma mare sempre patia molt quan el meu germà i jo dèiem que jugaríem als Playmobil perquè no se'ns acudia una cosa millor que barrejar les capses i muntar una ciutat amb lleons que passaven per la carretera, amb cotxes patrulles i carruatges de cavalls. Fèiem un poti poti.
Ma mare patia perquè era un caos...
Quan acabàvem de jugar, ho desmuntàvem tot i guardàvem els ninos en capses on no tocaven...
Com han passat els anys... Sembla mentida que ja tingui vint anys... Hauré fet bé al llarg d'aquest temps? Hauré de demanar perdó pels errors? Hauré de donar sempre les gràcies pels bons moments? Els hauré d'oblidar? Els hauré de guardar amb clau dins de la capseta de la memòria?
En fi... Vaig al tema que toca avui:
Tete. Així és com crido el meu germà. Tete, vete, li dic quan em molesta. Ell ho sap.
No sé com va ser que vaig començar a anomenar-lo així. Suposo que perquè els meus pares m'hi van acostumar des de petit... El cas és que em fa vergonya cridar-lo així. Em resulta molt traumàtic. A ell, en canvi, li encanta tenir algú que li digui Tete. Mira, deu ser bonic...
Us explico fins on arriba aquest trauma: quan camino pel carrer i me'l trobo, per tal que em vegi, en lloc de dir un TETE alt i clar (sentint això es giraria sabent que sóc jo), faig sorolls estranys amb la boca per tal de cridar la seva atenció. Faig st! st! st! I, pobret, sempre es gira...
Més coses...
Recordeu la vostra joguina de la infància? La meva eren els Playmobils. M'encantaven i m'encanten. Tant el meu germà com jo hi hem estat sempre uns grans aficionats; una passió que, per cert, el nostre germà petit no ha heretat (i mira que ho hem intentat!).
Cada reis era una muntanya de capses de Playmobil. Vam acosenguir tenir complets el circ, el far west, el zoo, la granja, la ciutat contemporània, els pirates...
Érem uns forofos. Encara ara, quan és època de Nadal, m'aturo a la secció de Playmobil de les botigues per mirar què tenen de nou.
Ma mare sempre patia molt quan el meu germà i jo dèiem que jugaríem als Playmobil perquè no se'ns acudia una cosa millor que barrejar les capses i muntar una ciutat amb lleons que passaven per la carretera, amb cotxes patrulles i carruatges de cavalls. Fèiem un poti poti.
Ma mare patia perquè era un caos...
Quan acabàvem de jugar, ho desmuntàvem tot i guardàvem els ninos en capses on no tocaven...
3 comentaris:
Jaja, doncs jo quan era petita pintava, pintava i pintava, sempre pintava, m'encantava, a tots els vídeos surto pintant, fins i tot n'hi ha un de molt bo en què es veu com obligo a ma mare a pintar amb mi, jajajajajajaja. Li dic: A PINTAR!!! Amb mala llet eh. Jo és que quan era petita, a més de mona, era marimandona, tenia molt caràcter. Si es que con los años todo se cae... Jajaja, però bé, què hi farem. Després em va agafar per jugar a pilota, cada divendres anava a un parc de la vora de casa a jugar amb el meu germà (a qui mai he dit tete) i la meva mare, i vinga a jugar a pilota. El pitjor era que també jugava dins de casa, al passadís. Aquesta és la raó per la qual tots els llums de casa estan torts jajajajajaja. Era tot un espectacle, però d'això ja fa temps... ai...
-Alima-
jajaja Caram! No coneixia aquesta faceta teva de dibuixar! Però encara dibuixes o has deixat de banda aquesta afició?
Segurament els teus pares patirien quan et veien venir al menjador amb la piloteta!! Segurament els mobles no pararien de tremolar XD Aissh!!
No et fa peneta de no poder tornar a ser una nena? A mi m'agradaria, de vegades, tornar al passat, perquè suposo que quan només era un nen, sent més inconscient de com sóc ara, no patia tant perquè quan no entenia un problema el deixava estar i no em turmentava...
En fi, Ronaldinha, que vagi molt bé!
Un petó!
PD: Vull veure dibuixos teus! I vull veure't també donant cops a la pilota XD
No homeeee, jo pintava, no dibuixava. De dibuixar no n'he tingut mai ni idea! Jo tenia contes on els personatges no tenien color, y yo los coloreaba!!!
Sobre el patiment dels meus pares amb la pilota, he de dir que era la meva mare qui jugava amb mi al passadís de casa, o sigui que ella també va fer algunes maleses XDDDDD Es que mi madre mola mucho, primer pintava amb mi (perquè jo l'obligava XDDD)i després feia de portera jajajajaja.
Un petó per a tu i un altre per a la meva mama!!! *I LOVE YOU MUMMY*
-Alima-
Publica un comentari a l'entrada