No us ha passat mai que una cançó us deprimeix però que no podeu parar d'escoltar-la? Ja em va passar amb Si tú no vuelves, de l'Amaral i el Chetes. Ara és el torn de Pienso tanto en ti, de la Greta y los Garbo.
I quan vam estar cansats ens vam alçar drets i ella es va girar de cara i ens vam quedar així, de cara. Els ulls li brillaven i endintre d'aquella lluïssor fosca que li feia la lluna cada vegada més alta em va semblar que s'hi gronxava una fulla de canya: petita. Sense dir-nos-ho vam arrencar a córrer i ens semblava que volàvem i vam arribar al pont i al bell mig vam aturar-nos amb el cor que ens saltava.
Pujava olor d'aigua de riu com si fos l'aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada i de terra i d'arrel. L'aigua que venia feia la mateixa olor que l'aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i volíem veure el que no es podia veure i darrera nostre la lluna ens clavava a terra per l'ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l'aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades per la boca, la lluna, quan es va morir, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.
4 comentaris:
A mi em va passar amb la Pausini fa uns anys, i més recentment amb la Céline Dion.
-Alima-
Per cert, que no ho he dit, aquesta cançó és molt bonica.
-Alima-
Ui... La Celine Dion té molta té també... Som uns massoques!
Per cert, aquesta cançó de la Greta y los Garbo la cantaran aquesta setmana a OT!
Ciao!
Sí, hipermasoques!
A mi també em passa. Sobretot amb les cançons més depriments.
Aquesta és molt maca.
- Amneris -
Publica un comentari a l'entrada