He comprovat que últimament les úniques idees que se m'acuden per parlar al blog són sobre petites històries que em van passar quan era petit.
Espero que aquest cúmul de vivències personals passades no us avorreixi, i espero també que aviat torni a recuperar la inspiració per omplir aquest blog amb articles més substancials.
He dit.
Avui, com no podia ser d'una altra manera, em ve de gust de parlar d'un fet que em va passar quan anava encara a primària.
No sé si pot semblar increïble o no, però el cas és que sempre he estat molt innocent. Em deien una mentida i jo me la creia perquè confiava en qui me l'havia dit...
Un cop una nena de classe, a la que anomenarem A per no evidenciar el seu parador, em va explicar que tenia un ninot d'un nadó fet d'un material especial que brillava en la foscor.
Un altre nen i jo de la classe ens vam quedar encisats per la història d'aquell ninot estrany que s'il·luminava quan no hi havia llum...
Aleshores la nena A, molt llesta i perspicaç, ens va dir que si cap dels dos volia aconseguir aquella relíquia el que havíem de fer era només donar-li un munt de pòsters de les Spice Girls. A canvi, doncs, rebríem el ninot del nadó.
En arribar a casa vaig arreplar tots els pòsters i fotografies que tenia del grup i l'endemà li vaig dir a la nena A que ja em podia donar el ninot a canvi dels pòsters i retalls que havia trobat de les Spice.
Em va respondre que demà mateix me'l portaria. Aleshores vaig estar molt content.
L'endemà, a l'hora del pati, la nena A em va apartar dels companys de la classe i em va donar una cosa embolicada amb paper de vàter. Em va dir que a dintre hi havia el ninot, però que anés amb compte de no destapar-lo perquè si els raigs del sol tocaven la figureta, es fondria tota sencera.
Em vaig quedar meravellat. A més d'il·liminar-se en la foscor, també tenia poders especials que l'impedien el contacte amb el sol.
Quan vaig arribar a casa vaig destapar amb molta cura el paper de vàter i, minúscul, em vaig trobar davant d'aquell ninot que no semblava gaire extraordinari. Era un nadó que duia uns bolquers i res més. No era pas d'un material especial, com havia dit la nena A, sinó que era senzillament de plàstic.
Vaig pensar que tot el que ens envolta és especial i que aquell ninot, com moltes coses, era especial pel que feia i no pas per com era.
Vaig entrar a la meva habitació a les fosques i, efectivament, el ninot va brillar com un estel de nit.
Van passar els dies i, a la classe, quan la nena A em mirava, em feia una picada d'ullet i jo la corresponia amb una altra picada d'ullet.
Mentrestant, l'altre nen que havia estat interessat també en el ninot, li insistia a la nena que li donés la figureta a canvi dels pòsters que li havia portat dies enrere, i ella li anava responent que sí, que l'endemà l'hi portaria.
I cada dia igual.
Només arribar a casa, emocionadíssim, anava cap a la meva habitació, buscava el nadó de plàstic, apagava els llums i mirava com brillava. Fins que un dia me'n vaig cansar...
Aleshores, com que el ninot ja no em feia cap gràcia, vaig decidir que el fondria.
Vaig anar al balcó amb el ninot embolicat amb paper de vàter, i, amb les mans tremoloses, vaig començar a destapar-lo perquè li toqués la llum del sol.
Espectant pel que estava a punt de passar, vaig deixar el ninot damunt de la barana del balcó, tot il·luminat pels raigs de sol, però no va passar res.
I em vaig enfadar molt amb la nena A, perquè m'havia mentit.
L'endemà, com un fera salvatge, vaig córrer a buscar la nena A i li vaig dir que aquell ninot no es desfeia amb el sol, que era tot mentida.
La nena em va dir que ja ho sabia, que no es fonia. Que només m'ho havia dit perquè d'aquella manera segur que quan me'l donava l'altre nen que també volia el ninot no se n'assabentaria...
Me la vaig mirar amb ràbia.
Pocs dies més tard vaig entendre que, encara que l'altre nen li hagués donat la seva part de pòsters i fotografies de les Spice Girls, ella li aniria donant llargues fins que l'altre se'n cansés...
Com és de cruel la vida...
Espero que aquest cúmul de vivències personals passades no us avorreixi, i espero també que aviat torni a recuperar la inspiració per omplir aquest blog amb articles més substancials.
He dit.
Avui, com no podia ser d'una altra manera, em ve de gust de parlar d'un fet que em va passar quan anava encara a primària.
No sé si pot semblar increïble o no, però el cas és que sempre he estat molt innocent. Em deien una mentida i jo me la creia perquè confiava en qui me l'havia dit...
Un cop una nena de classe, a la que anomenarem A per no evidenciar el seu parador, em va explicar que tenia un ninot d'un nadó fet d'un material especial que brillava en la foscor.
Un altre nen i jo de la classe ens vam quedar encisats per la història d'aquell ninot estrany que s'il·luminava quan no hi havia llum...
Aleshores la nena A, molt llesta i perspicaç, ens va dir que si cap dels dos volia aconseguir aquella relíquia el que havíem de fer era només donar-li un munt de pòsters de les Spice Girls. A canvi, doncs, rebríem el ninot del nadó.
En arribar a casa vaig arreplar tots els pòsters i fotografies que tenia del grup i l'endemà li vaig dir a la nena A que ja em podia donar el ninot a canvi dels pòsters i retalls que havia trobat de les Spice.
Em va respondre que demà mateix me'l portaria. Aleshores vaig estar molt content.
L'endemà, a l'hora del pati, la nena A em va apartar dels companys de la classe i em va donar una cosa embolicada amb paper de vàter. Em va dir que a dintre hi havia el ninot, però que anés amb compte de no destapar-lo perquè si els raigs del sol tocaven la figureta, es fondria tota sencera.
Em vaig quedar meravellat. A més d'il·liminar-se en la foscor, també tenia poders especials que l'impedien el contacte amb el sol.
Quan vaig arribar a casa vaig destapar amb molta cura el paper de vàter i, minúscul, em vaig trobar davant d'aquell ninot que no semblava gaire extraordinari. Era un nadó que duia uns bolquers i res més. No era pas d'un material especial, com havia dit la nena A, sinó que era senzillament de plàstic.
Vaig pensar que tot el que ens envolta és especial i que aquell ninot, com moltes coses, era especial pel que feia i no pas per com era.
Vaig entrar a la meva habitació a les fosques i, efectivament, el ninot va brillar com un estel de nit.
Van passar els dies i, a la classe, quan la nena A em mirava, em feia una picada d'ullet i jo la corresponia amb una altra picada d'ullet.
Mentrestant, l'altre nen que havia estat interessat també en el ninot, li insistia a la nena que li donés la figureta a canvi dels pòsters que li havia portat dies enrere, i ella li anava responent que sí, que l'endemà l'hi portaria.
I cada dia igual.
Només arribar a casa, emocionadíssim, anava cap a la meva habitació, buscava el nadó de plàstic, apagava els llums i mirava com brillava. Fins que un dia me'n vaig cansar...
Aleshores, com que el ninot ja no em feia cap gràcia, vaig decidir que el fondria.
Vaig anar al balcó amb el ninot embolicat amb paper de vàter, i, amb les mans tremoloses, vaig començar a destapar-lo perquè li toqués la llum del sol.
Espectant pel que estava a punt de passar, vaig deixar el ninot damunt de la barana del balcó, tot il·luminat pels raigs de sol, però no va passar res.
I em vaig enfadar molt amb la nena A, perquè m'havia mentit.
L'endemà, com un fera salvatge, vaig córrer a buscar la nena A i li vaig dir que aquell ninot no es desfeia amb el sol, que era tot mentida.
La nena em va dir que ja ho sabia, que no es fonia. Que només m'ho havia dit perquè d'aquella manera segur que quan me'l donava l'altre nen que també volia el ninot no se n'assabentaria...
Me la vaig mirar amb ràbia.
Pocs dies més tard vaig entendre que, encara que l'altre nen li hagués donat la seva part de pòsters i fotografies de les Spice Girls, ella li aniria donant llargues fins que l'altre se'n cansés...
Com és de cruel la vida...
1 comentari:
Jolin com poses la nena, pobreta, jo trobo que l'excusa que et va donar perquè l'altre nen no veiés el nino va ser molt original, màgica. És clar que després t'ho podria haver aclarit, però home... és que potser la nena no es pensava que series tan innocent!!! XDDD Pobechito el quatrepedres.
-Alima-
Publica un comentari a l'entrada