Avui us explicaré una història de quan era petit.
A mi sempre m'ha agradat molt poder fer algun regalet a la gent, encara que sigui una ximpleria.
Un vegada, quan encara anava a cinquè de primària, vaig marxar de colònies al Montseny. Els meus pares m'havien donat uns cèntims per comprar-me alguna cosa, per si volia. Però clar... aquells eren temps difícils i l'economia a casa no brillava gaire.
Recordo que em van donar una moneda de 500 pessetes. (Per cert, no trobeu a faltar les pessetes?)
A un estanc d'un poble em vaig comprar una postal i no sé què més, i les 500 pessetes es van acabar.
Aleshores, sense més diners, hi havia un problema: abans de marxar de colònies, havia promès a la mama i al poapa que els portaria una xorradeta! Aish!
I, és clar, ja no em quedaven calés. És cert, tot s'ha de dir, que els meus pares em van dir que no calia que els portés res, que els diners que m'havien donat eren per gastar-los per a alguna cosa per a mi...
Però jo em sentia molt malament. Tenia un sentiment de culpa que no em deixava viure.
Aleshores, en una de les sortides que vam fer amb les professores, vam anar a un bosc molt bonic ple de fulles que havien caigut dels arbres. Era primavera. Com ara.
Amb els companys de classe vam començar a jugar a tirar-nos fulles al damunt i a córrer i a atrapar-nos.
Una companya, que s'havia aturat en sec mirant a terra, em va cridar desesperada que anés cap allà, que em volia ensenyar una cosa!
Hi vaig anar corrents i, quan li vaig preguntar cridant què volia, em va mirar amb cara de neuròtica, va agafar una de les fulles marrons que hi havia tirades, i em va dir: mira.
La va llençar cap amunt i la fulla, com si fos un helicòpter, va començar a caure fent voltes.
Em vaig quedar de pedra. Li vaig demanar que ho tornés a fer i, com un ximple un altre cop, vaig mirar com queia la fulla girant cap avall.
I va ser en aquell moment que vaig tenir una gran idea: portaria als papes unes quantes fulles-helicòpters com a regal!!
Vaig arreplar les fulles que estaven millor i les vaig guardar a la bossa.
Quan vaig arribar de les colònies, vaig dir als meus pares que els havia portat un regalet i, en veure les fulles, van fer cara de circumstàncies...
En fi...
Si veieu pel carrer fulles-helicòpter, llanceu-les cap amunt i tornareu a ser petits i petites! Aprofiteu, que quan s'acabi la primavera ens haurem de tornar a esperar fins l'any vinent!
PD: Perdoneu la foto.
A mi sempre m'ha agradat molt poder fer algun regalet a la gent, encara que sigui una ximpleria.
Un vegada, quan encara anava a cinquè de primària, vaig marxar de colònies al Montseny. Els meus pares m'havien donat uns cèntims per comprar-me alguna cosa, per si volia. Però clar... aquells eren temps difícils i l'economia a casa no brillava gaire.
Recordo que em van donar una moneda de 500 pessetes. (Per cert, no trobeu a faltar les pessetes?)
A un estanc d'un poble em vaig comprar una postal i no sé què més, i les 500 pessetes es van acabar.
Aleshores, sense més diners, hi havia un problema: abans de marxar de colònies, havia promès a la mama i al poapa que els portaria una xorradeta! Aish!
I, és clar, ja no em quedaven calés. És cert, tot s'ha de dir, que els meus pares em van dir que no calia que els portés res, que els diners que m'havien donat eren per gastar-los per a alguna cosa per a mi...
Però jo em sentia molt malament. Tenia un sentiment de culpa que no em deixava viure.
Aleshores, en una de les sortides que vam fer amb les professores, vam anar a un bosc molt bonic ple de fulles que havien caigut dels arbres. Era primavera. Com ara.
Amb els companys de classe vam començar a jugar a tirar-nos fulles al damunt i a córrer i a atrapar-nos.
Una companya, que s'havia aturat en sec mirant a terra, em va cridar desesperada que anés cap allà, que em volia ensenyar una cosa!
Hi vaig anar corrents i, quan li vaig preguntar cridant què volia, em va mirar amb cara de neuròtica, va agafar una de les fulles marrons que hi havia tirades, i em va dir: mira.
La va llençar cap amunt i la fulla, com si fos un helicòpter, va començar a caure fent voltes.
Em vaig quedar de pedra. Li vaig demanar que ho tornés a fer i, com un ximple un altre cop, vaig mirar com queia la fulla girant cap avall.
I va ser en aquell moment que vaig tenir una gran idea: portaria als papes unes quantes fulles-helicòpters com a regal!!
Vaig arreplar les fulles que estaven millor i les vaig guardar a la bossa.
Quan vaig arribar de les colònies, vaig dir als meus pares que els havia portat un regalet i, en veure les fulles, van fer cara de circumstàncies...
En fi...
Si veieu pel carrer fulles-helicòpter, llanceu-les cap amunt i tornareu a ser petits i petites! Aprofiteu, que quan s'acabi la primavera ens haurem de tornar a esperar fins l'any vinent!
PD: Perdoneu la foto.
7 comentaris:
Que bonic.
-Alima-
Per cert, es veu que això teu de gastar ja et ve de petit eh... XDDDD
XDDD
M'ha fet molta gràcia la teva apreciació Alima, sí, li ve de petit...
XDDDD
Bé, doncs, algú sap com es diu l'arbre que fa aquestes fulles? Mira que hi vaig donar voltes ehh, però res! A veure si alguna "alma cándida" ens treu de dubtes i elocubracions...
Doncs sabeu que vaig fer jo un cop quan era petita? XDDD Qué lerdos som de petits... Dsp ho explico que ara tinc pressa per acabar una cosa.
- Amneris -
PD: us deixo amb la intriga...
Arrgh!! Amneris, m'has deixat amb la intrigaa!!
Doncs ara us explicaré que vaig fer un cop quan era petita. Bé, petita... tenia uns 11 anys.
Vam anar d'excursió a la muntanya el dia que s'enterra la sardina, ja sabeu quin dia és, no?
Jo portava una d'aquelles motxilletes petites on la mama hi posava un parell d'entrepans i la cantimplora de dibuixets que també tenia una cordeta per penjar-te-la del coll, sabeu de quines, no?
Doncs resulta que a la tarda quan tornàvem cap a l'escola vam baixar per una riera que sempre és buida d'aigua i...
En aquest punt bé lo interessant, així que atents!!
Doncs resulta que la meva millor amiga 'de aquel entonces' i jo ens vam començar a fixar en les pedres i resulta que totes ens semblanven molt boniques i en vam començar a agafar i clar, on les podíem posar? Clar, a la motxilla que tornava buida. I ara una pedra, i ara una altra, una altra més... fins que a la meva bossa no en cabia ni una, ni un granet de sorra!!
Bé, des de la riera fins a l'escola hi ha un tros bastant gran; així que imagineu tot aquell tros després de tot el dia amunt i avall, d'haver pujat una muntanya i haver-la baixat i tot plegat... quan vam arribar a l'escola portava la llengua fora de la cavitat bucal, com els gossos quan estan cansats de molt córrer XDDDD
Imagineu-vos-ho, només per un moment...
Quan la meva mare em va veure tant i tan cansada em va agafar la motxilleta per fer-me un favor i quasi li cau el braç quan se la va col·locar!!! Clar, davant d'aquell pes descomunal, la meva mare va obrir la bossa i en veure totes aquelles pedres em va dir que estava atontada i va buidar les pedres a un contenidor que estava a prop...
Com ja podeu preveure, la meva amiga i jo vam plorar molt pq les pedres van anar a parar a les escombreries... Quin disgust!! I mentrestant la meva germana gran, la meva mare i la mare de la meva amiga es reien de nosaltres i de les nostres idees de bombers!
Ara sempre que ho penso em pixo de riure XDDDDDD
- Amneris -
PD: ja us he tret la intriga ehh!
jajajajajajajajaja Que bo!!! Això és encara més fort que lo meu amb les fulles eh?!
Sort que ta mare us va buidar la motxilleta perquè sinó encara us hauria quedat l'eskena amb la forma d'un interrogant! Mare meva! Que bèsties! jajajaja
Vosaltres feieu al revés que el conte de Hansel i Gretel. En comptes d'anar tirant coses, les anàveu agafant i guardant... I a sobre eren pedres!!
Us imagino plorant desconsoladament perquè la mama us havia buidat la bossa amb les magnífiques troballes! jajajaja
Molt bo!!
Clar!! Desconsolades!!
Jajajaja quines idees tu! A casa meva això passava als estius, "gràcies" a les petxines de la platja. La diferència és que era ma mare la que omplia la bossa de petxines, i mon pare era el que s'enfadava XDDD
-Alima-
Publica un comentari a l'entrada