Sempre tenim por d’equivocar-nos. Un petit error pot fer canviar moltes coses. I aquest és el temor. Que les coses que hagin de canviar no siguin per bé. I com sabrem si aquest canvi és millor que allò que ja teníem? Doncs no ho sabrem...
Viurem amb por perquè no estarem mai segurs de si fem bé o malament. Viurem patint per unes possibles conseqüències. Viurem perdent cada dia una mica de felicitat, i, al capdavall, allò, la felicitat, és l’única cosa nostra de debò. I si la perdem, no ens quedarà res.
Què importa més el passat, el present o el futur? Suposo que m’ho hauria de rumiar una estona.
El passat és allò que recordem i que ens ha fet ser qui som ara. El present el vivim ara mateix i per tant és essencial de viure’l de la millor manera. I el futur no és pas tan lluny com creiem, perquè l’estem vivim a cada moment. I el futur, ara ho veig, ho és tot: perquè quan s’acosta deixa de ser futur i es torna present, i un cop present ja és passat.
3 comentaris:
Saps què?? Jo això últim que dius sempre ho he pensat, sempre penso que el temps no existeix (de fet, és una invenció de l'home), i tot és molt relatiu. A cada lletra que escric l'anterior ha passat i la que encara no he escrit és futur, però en el moment en què l'he escrita i passo a la següent, s'ha quedat enrere, i quan acabi d'escriure això ja tot serà passat. És molt difícil d'explicar, però sé que m'entens :) Ciao!
-Alima-
Per mi el temps tb és quelcom relatiu i, de fet, hi ha una manera molt fàcil de demostrar aquesta teoria: a vegades el trajecte en bus del punt A al punt B se't fa llaaaarg, laaarg i més llarg; altres vegades, el mateix tarjecte (A - B) passa en un no res i, de sobte, et trobes al punt B per continuar el camí. Segurament, és el que ens espera al punt B el que fa el temps tant relatiu que de fet, trigues sempre el mateix (més o menys el mateix, exceptuant els dies que el bus va malament, que són molts XDD).
A mi em passa que penso que quan penso el que he pensat ja és passat; quan estic pensant que allò és passat, el present es torna a convertir en passat; i quan penso el que pensaré, aquest pensament esdevé present i, en el mateix moment, passat.
I resulta que els homes mesurem les nostres vides segons el temps però jo penso que seria millor mesurar-les segons els moments. Pots tenir 40 anys i haver viscut 3 moments i, en canvi, tenir-ne 20 i haver-ne viscut 1000000 (bé, hi ha de tot, però ja m'enteneu oi?)
Doncs això que el temps és una presó més: em llevo a l'hora X, trigo Y minuts a vestir-me, tens Z hores per fer un examen, has passat amb ell/a W minuts i així amb tot, però, realment, els minuts que has passat amb ell/a, ja siguin pocs o molts, es converteixen en punts imborrables de la memòria i, en canvi, d'allò que hi has escrit a un examen (a no ser, que sigui alguna bajanada que mereixi recordar-se) te n'oblides.
En fi, sí, la relativitat del temps i el passat, el present i el futur...
- Amneris -
Hi ha un error al comentari anterior i no sé com es pot modificar així que poso en aquest la correcció.
"Segurament, és el que ens espera al punt B el que fa el temps tant relatiu que de fet, trigues sempre el mateix (més o menys el mateix, exceptuant els dies que el bus va malament, que són molts XDD)."
Hauria de ser:
Segurament, és el que ens espera al punt B el que fa que el temps entre el punt A i el punt B, que, de fet, és sempre el mateix (més o menys el mateix, exceptuant els dies que el bus va malament, que són molts XDD), sigui tant relatiu.
Publica un comentari a l'entrada