Vull trobar una idea

Vull trobar una idea

Una vegada un senyor de més de trenta cinc anys s'havia llevat amb un únic objectiu: passar a la història per ser l'autor d'un gran invent.


Tenia dos fills. Un nen i una nena. El nen tenia vuit anys. El seu somni era ser tripulant d'un submarí. Des de petit els seus pares li havien parlat de les històries del capità Nemo. Havia sentit dir que era un personatge inventat per un tal Verne, però el nen, que no necessitava que ningú li digués què era real i què no, estava convençut que aquell capità existia i que encara era viu. Només havia d'esperar-se uns anys, va pensar el nen, per ser més gran per emprendre l'aventura de conèixer el capità Nemo i poder ser tripulant del seu submarí; un submarí que tenia un nom que cada cop que el sentia li feia estremir-se; un nom que només de sentir-lo li agafava por i respecte; un nom que només podien pronunciar els més llestos i més valents: el Nautilus.


La nena, que tenia deu anys, somiava també amb coses que mai no podria aconseguir. Però, com el seu germà, tampoc n'era conscient. Sabia que, malgrat que els pares i els professors de l'escola insistissin que l'Atlàntida no era més que una illa llegendària que havia desaparegut al mar, ella la trobaria algun dia i que tots l'envejarien i que tots la lloarien per haver cregut sempre que l'Atlàntida no era pas una història inventada. Quan es faria gran, reuniria un equip de persones i, amb ella al capdavant, buscarien i buscarien per totes les aigües fins trobar l'illa desapareguda. I aleshores també el seu germà l'envejaria i li demanaria si el podria dur a les profunditats del mar en un submarí, com si fos un tripulant, com ell desitjava ser, i ensenyar-li l'Atlàntida...


I la seva dona, que era més guapa que cap de les dones de la Terra i la persona que més s'havia estimat mai, no somiava amb ser ningú especial. Somiava senzillament amb ser recordada pels seus fills i pel seu marit i per les persones properes un cop marxés d'aquest món. Es mirava els seus fills i era feliç perquè sabia que ells també eren feliços, però patia perquè els seus fills somiaven amb fer coses estranyes i impossibles. No volia dir-los que somiaven amb castells en l'aire, perquè no volia entristir-los, però sabia que tard o d'hora se n'assabenterien i encara patia més saber que els seus fills patirien quan ho descobrissin.


Però el protagonista d'aquesta història, el senyor de més de trenta cinc anys, volia ser famós. Volia trobar una idea genial. Fer un invent que fos recordat pels segles dels segles i que el seu nom quedés gravat en el llibre de la Història. I mentre rumiava què podia inventar, es va gratar la barbeta i, mirant el rellotge electrònic penjat a la paret, va veure que eren dos quarts d'onze de la nit i va pensar que els seus fills ja faria una estona que dormien. Va pensar, doncs, que millor deixar els invents per un altre moment perquè l'important ara era fer un petó de bona nit a cada un dels seus fills.