No em considero valent, però tampoc un covard.
Així com fa unes setmanes m'omplia la boca anunciant que durant el proper curs marxaria d'Erasmus a Florència, ara em toca dir, entre dents, que finalment no hi aniré.
Quin és el motiu?
N'hi ha molts. I és probable que molts pensin que són ximpleries meves i que una oportunitat com aquesta no l'hauria de deixar córrer per res del món...
És probable. Sóc senzillament un rajat.
No em veig preparat per estar cinc mesos sol a un país que no és el meu, a una ciutat que no és la meva, i amb una gent que no conec de res... No em veig preparat per estar lluny de les persones que m'estimo. Són massa mesos i sóc massa dependent. No em veig preparat per fer de persona madura que ja pot treure's les castanyes del foc tot solet... No puc fer de persona madura, perquè encara no ho sóc tant com voldria.
No em veig preparat per haver de treballar tantes hores aquest estiu per estalviar, tot sabent que, malgrat els calés que hagi aconseguit, quan arribi a Florència seran pocs.
No em veig preparat per res de tot això. I per més coses.
És probable que no siguin raons suficients com per deixar estar l'Erasmus. Però per a mi, personalment, són més importants que estar cinc mesos sol.
Aquí s'acaba, doncs, la meva aventura florentina. No ha estat un trajecte gaire llarg, però a mi ja m'està bé. No podré continuar aquest blog des de Florència ni podré escriure un llibre durant l'estada a Itàlia, però suposo que aquestes coses les puc fer igualment des d'aquí. Des de casa.
Un petó.
Així com fa unes setmanes m'omplia la boca anunciant que durant el proper curs marxaria d'Erasmus a Florència, ara em toca dir, entre dents, que finalment no hi aniré.
Quin és el motiu?
N'hi ha molts. I és probable que molts pensin que són ximpleries meves i que una oportunitat com aquesta no l'hauria de deixar córrer per res del món...
És probable. Sóc senzillament un rajat.
No em veig preparat per estar cinc mesos sol a un país que no és el meu, a una ciutat que no és la meva, i amb una gent que no conec de res... No em veig preparat per estar lluny de les persones que m'estimo. Són massa mesos i sóc massa dependent. No em veig preparat per fer de persona madura que ja pot treure's les castanyes del foc tot solet... No puc fer de persona madura, perquè encara no ho sóc tant com voldria.
No em veig preparat per haver de treballar tantes hores aquest estiu per estalviar, tot sabent que, malgrat els calés que hagi aconseguit, quan arribi a Florència seran pocs.
No em veig preparat per res de tot això. I per més coses.
És probable que no siguin raons suficients com per deixar estar l'Erasmus. Però per a mi, personalment, són més importants que estar cinc mesos sol.
Aquí s'acaba, doncs, la meva aventura florentina. No ha estat un trajecte gaire llarg, però a mi ja m'està bé. No podré continuar aquest blog des de Florència ni podré escriure un llibre durant l'estada a Itàlia, però suposo que aquestes coses les puc fer igualment des d'aquí. Des de casa.
Un petó.
4 comentaris:
Hola wapixim!!
Tot i que ja saps que jo considero que deixes escapar una bona oportunitat; també t'he de dir que estic amb tu aquí (i a Italia i tb a la fi del món). És a dir que, marxis o no marxis, jo et faig costat aquí, a la China i a Alcorcón, si cal.
Crec que ningú té dret a valorar si les teves són raons suficients o no ho són. Si per a tu ho són, la resta: TURURÚ!!!
RESUM: (només cal que llegeixis això, si no tens ganes dde més XDDD) Tant si te'n vas, com si et quedes jo et faig costat; i mira, pensant egoistament, així et tindrem aquí per nosaltres i no caldrà que et trobem a faltar perquè hi seràs.
- Amneris -
Mare de Déu!! (XDDDDD)
Crec que caldria que fes una fe d'errates del comentari anterior... QUÉ MAL REDACTAT!!
No ho faig pq hauria de rescriure el comentari sencer.
En fi, ho sento (XDDDD)
- Amneris -
L'Amneris té raó, marxar o no marxar no és "moco de pavo", i és una decisió únicament teva. La veritat és que l'portunitat que deixes escapar és única, de manera que n'has d'estar molt segur, però bé, a la vida hem de prendre decisions contínuament, i unes agraden i unes altres no tant; l'important és que facis el que pensis que has de fer. Si és així, segurament estarà ben fet.
Un petó!
-Alima-
Sí, teniu tota la raó. És única i exclusivament una decisió meva. Puc demanar consell i opinió, però el que haurà de marxar cinc mesos sóc jo i, sent jo qui decideix què he de fer, trio l'opció de quedar-me a casa, perquè no em veig sol tant de temps lluny de la meva família i de la meva gent.
En fi, moltes gràcies per tot el que heu dit, perquè m'agrada saber que no per a tothom quedo com un covard.
Un petó!
Publica un comentari a l'entrada