Situació: dijous a la nit, després d'un dia esgotador al Water World de Lloret de Mar, dalt de la muntanya...
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
El dia anterior la meva tieta, el meu germà petit i jo havíem estat a Blanes per la Festa Major. Com cada any, quan són dos quarts d'onze de la nit i ja és fosc, a la vora de l'aigua i des de Sa Palomera, una gran roca que a vista d'ocell sembla ben bé una petjada de persona, se celebra el festival pirotècnic del poble.
És tot molt bonic. Fan sortir els focs des de la roca com si fos un volcà que acaba d'exclatar, i tiren també els petards que els fan xocar contra l'aigua i reboten, i és com si tiressin una pedra damunt d'un riu i comencés a fer saltirons.
El cas és que l'endemà dels focs vaig anar amb la meva tieta i el meu germà al Water World, que és un parc aquàtic gegant amb piscines relaxants i amb tobogans que no s'acaben mai i que et fan girar com una baldufa (o "galdufa", com diu la meva tieta amb bona fe).
El meu germà petit, que sempre ho vol veure tot, deia que volia tornar a Blanes a veure els focs que havien preparat per a aquella nit, però ni la meva tieta ni jo ens veiem amb forces d'agafar el cotxe una altra vegada i vinga a esperar asseguts a la platja i envoltats d'una gentada espectacular que comencessin els focs.
I és que no només era això, perquè tot just acabar-se l'espectacle pirotècnic, tothom agafava de seguida el seu cotxe per desfilar i es muntava una carabana d'una hora per poder sortir...
I que no, que no en teníem ganes.
Però la meva tieta va tenir una idea. Com que casa dels meus tiets és damunt d'una muntanya, podíem veure els focs si pujàvem una mica més amunt i sense haver d'agafar el cotxe ni estar lluny de casa.
D'acord que els petards es veien de molt lluny, però així el meu germà petit ja estava content i nosaltres també.
Quan vam pujar una mica la carretera (el meu germà tenia sort, que anava amb bici, però la meva tieta i jo amb la pujada vam patir...), ens vam posar vora un barranc i des d'allà ja es veia la platja i els focs.
Pel que vam veure, l'espectacle d'aquella nit va ser més bonic que el que havíem vist el dia anterior nosaltres des de la platja. El dia anterior també ens havia fastiguejat l'aire que venia cap a nosaltres i empenyia el fum també cap a la nostra banda, i aleshores els focs no semblaven tan espectaculars.
El cas és que amunt de la muntanya vam veure bé els focs. El més graciós de tot va ser que darrera nostre un veí havia sortit al balcó amb la seva família i cada cop que hi havia una palmera de foc o algun cohet que es convertia de sobte en una forma amb colors diversos, deia "Aquests són guapos, eh?"
I vinga a riure nosaltres tres, perquè no fallava: foc bonic, comentari de l'home: "Aquests són guapos, eh?" Quan ja s'havien acabat els focs, el meu germà, la meva tieta i jo, anàvem tirant de camí a casa dient "Aquests d'avui eren guapos, eh?", fotent-nos del simpàtic senyor que ens havia fet riure durant els petards...
Au revoir!
